El corrent perillós que mai no dorm ni mor

Portada
Miquel Berga, Quan la història et crema la mà. Tusquets, Barcelona, 2020

La coincidència fa que el mateix dia que es publica “Spain” —el poema que W.H. Auden escriu a partir de l’experiència en la Guerra d’Espanya, i que es ven en forma de pamflet per recaptar diners per a organitzacions humanitàries vinculades al Front Popular—, George Orwell siga ferit en el front d’Aragó per una bala que li travessa el coll. Exactament el mateix dia: el 20 de maig de 1937. Auden i Orwell s’impliquen de manera explícita en la lluita contra el feixisme, tot i que des de posicions ideològiques diferents. I la Guerra d’Espanya els situa en la posició d’haver de triar de quina manera servir la causa, amb la literatura o amb les armes. En Quan la història et crema la mà, Miquel Berga els presenta com “dos casos complementaris de la posició dels escriptors davant el compromís polític i, sobretot, de la gestió de les inevitables contradiccions entre veu pública i veu privada en situacions d’extrema tensió política”. L’autor hi posa especial èmfasi en l’any 1939: l’any del final de la Guerra d’Espanya i de l’inici de la II Guerra Mundial. Un any que és, per diversos motius, de cruïlla també a nivell personal per a dos autors que viuen la caiguda de Barcelona lluny d’Anglaterra: Auden a Nova York i Orwell a Marràqueix. Que saben que la victòria de Franco és el preludi de la —ara ja sí— inevitable expansió del feixisme per tot Europa. L’assaig, que pren el títol d’uns versos d’Auden —“I tot oscil·la cap endavant al corrent perillós / de la història que mai no dorm ni mor, / i que, si l’agafes un moment, crema la mà”— confronta les trajectòries dels dos autors britànics en un joc de correspondències, paral·lelismes, contradiccions i polèmiques. La manera com Auden i Orwell s’enfrontaran a aquest “corrent perillós de la història” des del punt de vista personal, polític i literari.

W. H. Auden és la figura més visible d’una generació de poetes anglesos compromesos políticament —The Auden Generation, en dirà, simptomàticament, Samuel Hynes— i, al mateix temps, a qui més incomoda l’exigència d’una literatura engagée. La Guerra d’Espanya el situa en un batibull d’obligacions morals, pors, contradiccions i sentiments de culpa. En principi manifesta la voluntat d’allistar-se per lluitar en el front en el bàndol republicà, però aquesta intenció inicial prompte serà substituïda per la de servir en una unitat mèdica. Finalment, el 1937 viatja a Espanya amb la idea de conduir una ambulància. L’experiència dura aproximadament un mes i mig, i tampoc no arriba mai a conduir l’ambulància; però hi escriurà “Spain”, segurament el poema en què el seu compromís polític és més explícit. Malgrat tot, el gener de 1939 marxa a viure a Nova York per tal d’allunyar-se i soltar el llast d’un compromís i d’una vinculació que li pesen excessivament; per tal de ser, només, poeta. Auden creu que l’artista ha de viure en un lloc on no tinga cap mena d’arrelament, on no s’haja de definir ni pertànyer a cap grup; un lloc on poder ser un solitari. Aquestes condicions les troba a Nova York, ciutat on podrà redefinir la veu poètica i escriure alguns dels millors poemes. Una fugida, però, que molts compatriotes no li perdonaran.

Pel que fa a Orwell, Berga hi situa la gestació del projecte vital i literari de l’autor en la voluntat d’allunyar-se dels cercles acadèmics de classe benestant en què s’havia educat —havia estudiat a l’elitista Eton. En l’intent de purgar determinats pecats com, per exemple, el de ser fill d’un funcionari anglés en l’Índia. De fet, l’autor s’hi refereix a una “voluntat d’esborrar aquests estigmes” i a “tres viatges expiatoris”: el tercer serà el que farà al front d’Aragó amb el POUM. Escriu Berga que “no hi ha en la biografia d’Orwell una experiència més determinant” que la participació al front de la Guerra d’Espanya. Henry Miller, en canvi, veu estúpida aquesta idea que li explica l’autor d’anar a Espanya a matar feixistes com un servei a la història i com un imperatiu moral: la idea d’un “boy-scout idiota”, li diu. Poc després, però, en Homenatge a Catalunya, Orwell acceptarà de manera explícita que els esforços per relatar les experiències en la guerra o per denunciar els mètodes estalinistes no tindran cap repercussió sobre el curs dels esdeveniments que s’intueix en aquell 1939. I, en conseqüència, que Miller potser tenia raó.

Miquel Berga

Instal·lat ja als EUA, Auden continua reflexionant sobre la funció de la poesia, i insisteix en les limitacions d’incidència social, en la impossibilitat de canviar les coses amb el poema. “Poetry makes nothing happen”, escriu en l’elegia per la mort de Yeats (“In Memory of W.B. Yeats”), i proclama així l’autonomia del poema, allunyat de qualsevol funció política o partidista. De la mateixa manera, en un altre moment afirmarà que si l’art s’haguera de valorar per la capacitat d’incitar a l’acció, “Goebbels seria un dels més grans artistes de tots els temps”. Amb la intenció de buscar una regeneració moral a la devastació provocada per la Segona Guerra Mundial, la seua obra deriva progressivament cap a un “humanisme cristià” (l’expressió és d’Alan Jacobs) amb altres autors com T.S Elliot o C.S. Lewis. Es retroba amb la fe cristiana, amb la idea de proïsme i amb el valor d’estimar malgrat no ser estimat. L’humanisme d’Orwell en canvi és el d’aquell que creu que cal delimitar la veritat dels fets abans d’abordar-los des d’una determinada posició ideològica. El de qui entén el compromís amb la veritat com un imperatiu moral. El d’aquell que afirma que el seu desig més gran és convertir l’escriptura política en un art, o que el punt de partida quan escriu és sempre prendre partit: “Cada línia de treball seriós que he escrit des del 1936, l’he escrit, directament o indirecta, contra el totalitarisme, i a favor del socialisme democràtic, tal com jo l’entenc”.

En aquest joc de trajectòries que s’apropen i s’allunyen, però, és una estrofa de “Spain” la que genera el punt de contacte més explícit entre els dos autors. En concret, en forma de polèmica. Una estrofa en què Auden parla de l’acceptació de “l’assassinat necessari”, que provoca interpretacions creuades dels estudiosos, intents de justificació del mateix autor i una resposta irada d’Orwell. S’hi refereix Orwell al “gust per la sang vessada” dels intel·lectuals anglesos; vessada, això sí, a molts quilòmetres de distància de la plàcida seguretat de la seua vida. I dos anys després hi torna: “La peculiar forma d’amoralitat que gasta el senyor Auden només és possible si ets dels que sempre són lluny quan algú acciona la pistola”. Orwell no deixarà mai de mirar amb recel aquells que proclamen la necessitat d’una lluita en què no els caldrà participar directament. A Auden, de la seua banda, la incomoditat amb el poema el portarà a canviar el vers de la polèmica en edicions posteriors, primer, i a donar instruccions de no tornar-lo a publicar mai més, després.

Quan la història et crema la mà posa cara a cara Auden i Orwell en un assaig intel·ligent i inspirador. Berga hi combina l’anàlisi literària, la biografia i la història en un text que oscil·la de la vida privada a la vida pública, de la vessant personal —amb les febleses i contradiccions— a la política i a la literària. Un relat volgudament polièdric, que s’allunya de la cotilla de l’assaig acadèmic. Un treball rigorós però també d’una amenitat evident, més a prop de la manera de fer d’autors anglosaxons com Richard Ellmann o Janet Malcolm: per la ironia, per la capacitat de construir un assaig que es llig com un relat de ficció, i per la consciència que fins l’anècdota més trivial pot il·luminar algun aspecte dels pretesament més importants. Per exemple, el fet que Orwell comence cada dia comptant els ous que li han post les gallines i anotant-ho en el diari personal; o que tinga un gall que anomena Henry Ford per la capacitat que té de fer-les produir. La relació d’Auden amb Christopher Isherwood i amb Chester Kallman; o la d’Orwell amb Eileen O’Shaugnessy. I algunes coincidències com l’exili de tots dos, tot i que per motius diferents: Auden a Nova York, Orwell a Marràqueix per recomanació mèdica —la tuberculosi greu que li havien diagnosticat desaconsellava passar l’hivern a Anglaterra. El fet que tots dos siguen fumadors compulsius. O que compartisquen una certa deixadesa pel que fa l’aspecte físic —en el cas d’Auden, alguna cosa més que l’aspecte.

També et pot interessar: