Entre el determinisme i la voluntat individual

A l'est de l'Edèn - coberta
John Steinbeck, A l’est de l’Edèn. Traducció de Miquel Sorribas. L’Agulla Daurada, Manresa, 2026

Entre gener i novembre de 1951, mentre escriu A l’est de l’Edèn, Steinbeck redacta cada matí una carta al seu editor i amic Pascal Covici amb el propòsit d’escalfar la mà i la ment abans de posar-se a treballar en la novel·la. Unes cartes —publicades pòstumament amb el títol Journal of a Novel: The East of Eden Letters— que constitueixen un testimoni de primera mà sobre el procés de creació de l’obra, en què l’autor expressa constantment la consideració de la novel·la com la seua obra magna, i la sensació que tota la carrera prèvia no ha estat sinó un simple entrenament per a arribar a aquest moment. Que tots els altres llibres que ha escrit han estat, en un sentit general, una pràctica per a aquest. No busca, doncs, lliurar simplement una bona història al seu editor; busca el llibre definitiu, vol encabir-hi tot el que ha après sobre la naturalesa humana, la terra, el pecat i la redempció. A l’est de l’Edèn és el llibre, el que sempre ha volgut i pel qual ha treballat per ser capaç d’escriure. Una novel·la monumental, desmesurada, de vegades imperfecta, però d’una potència narrativa que continua sacsejant el lector actual.

La voluntat de construir una gran novel·la és innegable: les més de set-centes pàgines de lletra no massa generosa d’aquesta edició de L’Agulla Daurada deixen poc marge de dubte. Però també, i sobretot, pel plantejament: una ambiciosa saga familiar ambientada a la vall del Salinas (Califòrnia) que s’estén des de la Guerra de Secessió fins a la Primera Guerra Mundial. Per mitjà de la història paral·lela de dues famílies, els Trask i els Hamilton —aquests últims basats en els avantpassats de l’autor—, la novel·la reinterpreta els mites bíblics del Gènesi, especialment la caiguda i el conflicte de Caín i Abel. El relat es vertebra al voltant del concepte hebreu timshel (“tu pots”), que planteja el lliure albir de l’ésser humà per triar entre el bé i el mal, i trencar d’aquesta manera el determinisme heretat. Steinbeck hi aboca tota la seua maduresa estilística, combinant la descripció gairebé lírica del paisatge nord-americà amb la indagació psicològica sobre la culpa, el rebuig i l’expiació. Mentre que el mite de Caín i Abel és present a la novel·la en dues generacions de la família Trask, és sobretot el mite de la caiguda el que, de manera més implícita, recorre l’obra. No debades, l’origen més directe d’aquest mite en la cultura occidental és el relat bíblic del Gènesi, on Adam i Eva són expulsats justament del jardí de l’Edén després de tastar el fruit prohibit.

La caiguda és la metàfora literària de l’experiència humana de créixer, equivocar-se i haver de viure amb les conseqüències en un món que ha deixat de ser perfecte. El pas d’un estat d’innocència, puresa i felicitat absoluta a un estat de patiment, coneixement i mortalitat a causa d’una transgressió o d’un error. En A l’est de l’Edèn, aquest mite es tradueix en diversos elements clau. D’una banda, en la pèrdua de la innocència d’uns personatges que sovint comencen la seua trajectòria en un entorn protegit —un edén particular, com la mateixa vall del Salinas— fins que el xoc amb la crueltat del món o els propis impulsos provoca el trencament d’aquesta il·lusió. D’una altra, en l’herència del pecat: la novel·la explora com la culpa o els errors dels pares —el “pecat original”— es projecten i s’hereten de generació en generació, creant un destí que els fills lluiten per trencar. Per últim, en el fet que, tot i que caure implica adonar-se que el mal existeix, en l’univers de Steinbeck aquesta caiguda no és només un càstig, sinó una condició indispensable per a la maduresa. Només quan el personatge perd la innocència i cau, adquireix la capacitat real de triar el seu camí.

John Steinbeck

Com altres obres de les dimensions i l’ambició de la de Steinbeck, A l’est de l’Edèn tampoc no és una novel·la perfecta. Al contrari, és una obra de ritme irregular, amb alguns personatges excessivament plans i en què la voluntat moralitzadora i al·legòrica esdevé massa explícita, en ocasions. Així, tot i la intenció de relatar en paral·lel el recorregut de dues famílies, la història dels Hamilton i la dels Trask no sempre s’integren de manera orgànica, creant un text de vegades descompensat. Aquests últims guanyen protagonisme de manera progressiva, fins que es fa evident que són el centre de l’obra, els veritables portadors de la càrrega tràgica. És en aquesta nissaga on l’autor desplega la paràbola explícita del mite bíblic de Caín i Abel, repetida tossudament al llarg de dues generacions. Pel que fa als personatges, alguns estan tan ocupats a representar un vici o una virtut en el plantejament al·legòric general de l’obra que esdevenen massa plans o caricaturescos. Samuel Hamilton, per exemple, representaria un ideal de bondat poc realista; mentre que Lee, el criat xinés dels Trask, hi seria la veu de la raó, la saviesa i la dignitat. Tanmateix, tot i ser conscient de les mancances, el lector no pot deixar d’admirar-se’n. Lee, per exemple, esdevé un personatge atractiu, que actua com el veritable motor intel·lectual de l’obra al mateix temps que trenca amb els estereotips racials de l’època. Però, el cas més paradigmàtic en aquest sentit és el de Cathy Ames, l’esposa d’Adam Trask, una dona que utilitza la bellesa i la intel·ligència per destruir tothom qui l’envolta. Un personatge magnètic, una de les creacions més fascinants, memorables i psicològicament pertorbadores de la literatura. I això, malgrat que, en sentit estricte, és poc creïble en tant que personificació del mal pur, absolut, sense fissures. La seua transformació de jove modesta a regent del prostíbul més sòrdid de la comarca és un descens als inferns narrat amb pols i elegància.

En qualsevol cas, és una sensació que es pot extrapolar al conjunt de l’obra: A l’est de l’Edèn no és una novel·la perfecta, però el seu poder narratiu, la seua força mítica i la seua imperfecció salvatge la converteixen paradoxalment en una obra de referència. Una obra de gran abast que aconsegueix traslladar els mites bíblics al context de la construcció de la identitat nord-americana. Amb una tesi que la recorre de cap a cap, basada en el lliure albir —el concepte de Timshel, que funciona com una eina de deconstrucció de la culpa heretada— que dona a l’ésser humà la capacitat de triar entre el bé i el mal. I en què la destresa de Steinbeck per evocar la bellesa de la vall del Salinas converteix la terra en un personatge viu que emmarca aquesta dualitat humana. L’ambició d’universalitat de la novel·la és evident. L’autor tenia molt clar que no estava escrivint una simple crònica regional, sinó una història sobre la condició humana. I ho fa explícit, per exemple, quan aprofita una reflexió extreta directament de les anotacions del diari de treball i la fa servir com a veu del narrador per a obrir la quarta part de la novel·la: “Jo crec que al món tan sols hi ha una història, una i només una, que ens hagi inspirat i esfereït com si visquéssim en un serial que ens té a tots contínuament pensatius i encaboriats. Els humans estan atrapats […] enmig de la teranyina del bé i del mal. Crec que aquesta és l’única història que tenim, i s’esdevé en tots els nivells dels sentiments i de la intel·ligència. El vici i la virtut són la trama de la nostra primera consciència i seran el teixit de la darrera […]. No hi ha cap altra història”. És en la pugna entre el determinisme biològic i la voluntat individual on es troba la substància literària de la novel·la.

Lectures relacionades