D. H. Lawrence
L’amant de Lady Chatterley
Traducció de Jordi Arbonès
Viena, Barcelona, 2024

Estaria bé com a exercici especular en quin moment s’extravià el lector comú que aplaudia el doctor Johnson després que crítics i acadèmics s’apropiaren del púlpit destinat al magisteri literari. Un tipus de lector que, segons el savi anglés, per damunt de teories i d’escoles llig sobretot per plaer i no per impartir coneixements erudits o, ni tan sols, per corregir opinions alienes. És per això que en l’època victoriana es produí una confluència feliç entre obres que aspiraven a un alt grau d’exigència estètica i que alhora mai renunciaren al propòsit de contar una bona història. Però tan sols cal fullejar els poemes de Wilfred Owen, impregnats pel dolor i l’asfíxia de les trinxeres en la Primera Guerra Mundial, per a percebre que ja no era possible plantejar els reptes sentimentals i els desafiaments socials que dominen les novel·les des de Jane Austen a Thomas Hardy. En iniciar-se el segle una generació d’escriptors de seguida impugnà les regles d’aquell joc, i autors com Henry James, Virginia Woolf, Joseph Conrad o James Joyce buscaren —cadascú a la seua manera— l’oportunitat per a fugir d’aquelles estrictes convencions. D. H. Lawrence intuí —amb bon criteri— que una relació romàntica no tenia per què eludir una simbologia agosarada o el repte d’abordar les ideologies i els conflictes que ja emergien en el anys vint. L’amant de Lady Chatterley (1928), embolcallada de polèmica i d’un entusiasme encomanadís des de la seua aparició, mai no ha deixat indiferents —per a benefici de la literatura— legions de lectors i un bon nombre d’estudiosos. Després d’aconseguir el llibre en una edició semiclandestina a Florència, Edmund Wilson —crític rigorós, apassionat i clarivident— exclamava jovial que era una obra que atresorava vitalitat, audaç en els seus plantejaments i amb personatges posseïts per una dignitat heroica.

Clifford Chatterley, un ric terratinent, membre de la petita noblesa i invàlid de guerra és el marit de Constance, una jove escocesa que en els seus viatges abans del matrimoni havia conegut les inquietuds i els debats intel·lectuals en l’Europa anterior a la conflagració. Els Chatterley viuen en una casa senyorial a Wragby, al cor d’Anglaterra, prop de les mines de carbó de Tevershall propietat de la família. L’home, obligat a restar en una cadira de rodes, té ambicions artístiques i escriu relats que es poden qualificar de literatura moderna, és a dir, narracions ben elaborades però una mica insípides als ulls de Constance. Aïllats enmig del camp tenen poques visites, tan sols els amics de Clifford que representen una caricatura fidel dels “intransigents estudiants amb pantalons de franel·la de Cambridge”, altius aprenents d’aristòcrata que només respectaven les persones que temien. Saturada d’assistir a diàlegs pomposos i tòpics, sense una espurna d’originalitat, Constance se sent tenallada per un simulacre de vida entre criades velles i espectrals. Ara bé, hi ha una qüestió que altera aquest quadre anacrònic i que serà decisiva per a la novel·la: Clifford —que és impotent— planteja a la seua dona que vol perpetuar la nissaga dels Chatterley amb un fill, i remarca que no li importa que quede embarassada d’un altre home.

Les passejades per racons amagats del bosc i per turons propers a la mansió proporcionen l’oportunitat per a Constance d’escapar d’un ambient que jutja opressiu i irrisori, presidit per converses banals i gestos encarcarats que encara practica l’elit del país. En una de les eixides es troba amb el guardabosc Mellors, encarregat de vigilar les terres dels Chatterley de les incursions de caçadors furtius. Ja des del primer encontre sorgeix l’atracció entre tots dos, primer amb combats dialèctics i reaccions de desconfiança, però ben prompte amb una relació marcada per una passió que desafia unes regles ancestrals. Mellors fou destinat a l’Índia durant la guerra on arribà al rang de tinent, i ara considera una humiliació haver de treballar de nou per a un superior igual que en l’època que fou miner. És amb aquest esperit que Mellors s’enfila amb discursos decadentistes i ressentits tan sols atenuats per instants de treva amorosa, exclamacions d’un odi biliós contra la devoció al poder dels diners mentre que es mostra amb una vulnerabilitat extrema entre els braços de Constance. Amb un llenguatge procaç i impulsos primitius, el guardabosc és una mena de personatge dostoievskià que ben sovint considera l’amor com una amenaça a l’equilibri que li reporta la solitud.

Un dels grans encerts de L’amant de Lady Chatterley és posar sobre la taula els grans temes que han condicionat el curs del segle XX, però sense dissertacions teòriques o visions maniquees, sinó per a definir amb més nitidesa els actes i el caràcter dels protagonistes. La rivalitat i la incomprensió regnen entre miners i propietaris, ja que les turbulències ideològiques provocades per la industrialització són desdenyades amb ceguesa i menyspreu per Clifford i el seu cercle. Quan queda captivat per la bellesa dels arbres i les flors del camí de la seua propietat, l’udol de la sirena del poble el desperta del somni d’un món ja desaparegut —idíl·lic en la seua concepció— on ara predomina, segons Clifford, una espècie d’hòmens malforjada i embrutida. Referències freudianes, l’aparició dels primers pamflets bolxevics i la temptació d’un govern autoritari que s’impose a la massa desorientada d’obrers esguiten converses i reflexions, i es manifesten amb una simbologia hàbilment desplegada que —llevat d’algun fragment una mica forçat— en cap moment tergiversa la fluïdesa de la trama.

Ara bé, un dels punts més buscats —i comentats— des de l’aparició de L’amant de Lady Chatterley és el tractament del sexe, amb escenes i l’ús d’un vocabulari impúdic que trasbalsà els patrons de la societat postvictoriana. D. H. Lawrence traça el recorregut de les descobertes de Constance amb les primeres experiències al continent amb jóvens estudiants de què prompte es desentenia, perquè trobava els lligams tradicionals caducs i sense atractiu i valorava —per damunt de l’encontre sexual— la seua incipient llibertat. L’aparició de Michaelis, un vanitós dramaturg irlandés, permet a l’autor aproximar-se sense censures ni eufemismes a l’orgasme femení, amb les primeres temptatives de Constance davant el desconcert i l’actitud ofesa de Michaelis, fins que la protagonista coneix la plenitud i l’èxtasi amb les trobades a la cabanya de Mellors. En alguna seqüència l’autor es deixa anar amb una trena de metàfores vegetals, marines i geològiques per a descriure els estats de satisfacció sexual de Constance. I una volta ja llançat, D. H. Lawrence assaja fins i tot una mena de cerimònia inaugural que sembla precursora del moviment hippy, amb una dansa floral que ben bé podria haver estat una performance de John Lennon i Yoko Ono.

Hi ha un to en L’amant de Lady Chatterley que es balanceja entre la ironia, la mordacitat i la tragèdia. Abans que tot es precipite, Constance viatja amb la seua germana i son pare —bon personatge secundari— a Venècia i, absent als encants de la ciutat, avalua les millors opcions per a un futur que s’endevina difícil i obscur. Però inclús en els moments que la desesperança s’apodera dels protagonistes sorgeix un optimisme i una fe capaç de capgirar els presagis més ombrívols, i que D. H. Lawrence projectà en una narració vivaç, amb un llenguatge permeable a la tensió poètica i comparacions intrèpides i descarnades. Perquè com es reivindica en l’inici impetuós de la novel·la, fins i tot en l’ambient més hostil cal continuar vivint, “per molts cels que s’hagin esfondrat”.