Claudio Magris
Temps curvilini a Krems
Traducció d’Anna Casassas
Edicions de 1984, Barcelona, 2021

La vellesa és el tema que recorre i que unifica els cinc relats que conformen Temps curvilini a Krems, una obra breu que combina la narració amb la reflexió a propòsit del temps i de la memòria. Hi ha un estranyament manifest en la mirada al passat que adrecen els protagonistes d’aquestes històries. Una mirada que sembla filtrada per un vidre deformador, que retorna un temps circular, o comprimit, o irregular. Però mai del tot lineal. En aquest sentit, fins i tot el context temporal dels relats és imprecís, amb atmosferes que tenen alguna cosa de vaporós. Relats molt breus, estampes d’anècdota mínima en què, en canvi, abunden les imatges i les sensacions. I, entre aquestes, la malenconia és probablement el sentiment predominant. Tots cinc protagonistes són homes que afronten el crepuscle de les seues vides i en fan alguna mena de balanç, a la recerca del temps perdut, entre l’evocació i la nostàlgia. Però també amb la ironia subtil de qui pot veure el món des de la posició que el veuen ells. “No, la vellesa no era felicitat”: però el desencant va unit a una certa comprensió de la vida, a l’assumpció serena del final de trajecte. També hi trobem com una segona oportunitat que se’ls ofereix d’una forma o d’una altra als cinc. Però és més un joc, una especulació que cap d’ells s’acaba de creure; l’intent d’imaginar com haurien anat les coses, cas que hagueren pogut anar de cap altra manera. Si la memòria és un gènere de ficció, és també l’ocasió de reescriure el passat i de diluir la frontera entre realitat i desig.

En “El porter”, el primer relat, un antic empresari es desfà de les empreses i es lloga de porter d’un vell edifici. Una manera de tancar el cercle tornant als orígens, quan no tenia res. Un intent de rebel·lió contra el curs de la vida, que s’accelera cap a l’inevitable. O bé una forma de retirar-se’n a poc a poc, de soltar llast i diluir-se. En “Classes de música”, un vell professor visita un antic alumne en la casa on havia anat habitualment a fer-li classes. Ara l’eminència és el deixeble, i la plenitud d’aquell fa encara més evident la lenta decadència pròpia. En “Temps curvilini a Krems”, la narració que dona nom al recull, a partir d’una anècdota inversemblant el narrador protagonista desferma una densa reflexió sobre la naturalesa del temps. En cas de ser real, l’anècdota en qüestió comportaria el que anomena una “petita inversió de la relació de causa a efecte”, i la possibilitat d’una revenja diferida. En “El premi”, de la seua banda, l’homenatge a un vell escriptor serveix perquè aquest confirme la distància que el separa dels rituals del circ literari, i perquè rebutge novament la temptació de ser conegut. I en “Exterior, de dia — Val Rosandra”, per últim, el protagonista assisteix al rodatge d’una pel·lícula que adaptarà la novel·la que va escriure un amic. Com que és l’únic supervivent dels quatre que hi apareixien com a personatges, assessora el director per si alguna cosa no hi encaixa. I aquest fet el situa davant l’espill de l’actor que l’interpreta a ell quan era jove, l’enfronta amb el passat i amb l’estranyesa de retrobar-lo. I amb la pregunta de si aquella és, realment, la seua història.

Més enllà del tema principal, en Temps curvilini a Krems retrobem altres motius recurrents en l’obra de l’autor italià, que apareixen i reapareixen en títols diversos i sota formes també diverses. I, entre aquests, Trieste hi torna a ocupar un paper central, fins esdevenir un lloc gairebé més mític que real. Així mateix, a banda de la memòria personal dels respectius protagonistes, hi trobem també referències a la memòria col·lectiva; en concret, al passat d’Europa, marcat per fets més aviat poc memorables. Reflexions sobre les fronteres i les identitats, totes dues difuses i inconcretes. O sobre la literatura i els escriptors, amb una intertextualitat relativament abundant: tant l’explícita —Goethe, Joyce, Svevo— com sobretot la implícita. De la mateixa manera, alguns dels personatges anònims que hi apareixen es poden associar amb personatges reals, vinculats personalment amb l’autor o relacionats amb la literatura, especialment de Trieste. Però Magris no fa explícita aquesta relació, que tampoc no és essencial per al sentit d’uns relats que tenen en la vellesa, en la memòria i en el temps els seus motius principals.