Anton Txékhov
El pavelló núm. 6
Traducció d’Àngels Llória
Minúscula, Barcelona, 2018

És ben possible que Anton Txékhov siga un dels autors que més importància atorga a les idees i a les creences per a dibuixar els seus personatges, mentre que les seues narracions es distancien amb determinació dels límits empobridors de la literatura ideològica i la moralitat fàcil. Revolucionaris, messiànics, conservadors, apologistes del progrés, romàntics anacrònics, estudiosos enfervorits i fanàtics dels més variats catecismes es donen cita en els contes de Txékhov, però en la majoria d’ocasions els seus protagonistes són derrotats per les seues pròpies —i candoroses— ambicions, pel dia a dia que erosiona les seues vulnerables consciències. Amb ironia compassiva, el realisme caricaturesc de Txékhov ens acosta a problemes ínfims que els seus personatges no saben resoldre i que acaben per convertir-se en una font d’infelicitat, incapaços de percebre els veritables ressorts que guien els impulsos de l’ésser humà.

En El pavelló núm. 6 el desafiament es planteja entre un metge desenganyat de la vida i del seu ofici que ha trobat en la filosofia dels estoics un refugi als seus fracassos, i per altra banda un intern del psiquiàtric que desmunta —des d’un pragmatisme descarnat i gens procliu a elucubracions poètiques— les teories que escolta sobre la necessitat de conviure amb el dolor i la resignació. Però com sempre passa en Txékhov, l’atmosfera desesperançada i profundament melancòlica d’aquesta narració queda dibuixada de seguida pels petits detalls que l’autor ja incorpora en els primers paràgrafs: una tanca grisa coronada amb claus de puntes amenaçadores, que envolten un edifici amb “aquell aspecte abatut i maleït que a casa nostra només tenen els hospitals i les presons”. Tot just travessar la porta ens trobem amb andròmines velles, brutícia, utensilis inservibles i amuntegats, una pudor ofensiva de col agra i la roba dels interns amb olor de peix fumat. En una ciutat russa de la qual no coneixem el nom i que se situa a dos-centes verstes del ferrocarril, el doctor Andrei Iefímitx Ragin tractà en un principi de millorar les instal·lacions i l’atenció als pacients, però ben prompte claudicà, abandonà els seus propòsits i només desitjava —després d’atendre amb desgana els malalts— retirar-se a l’habitació i llegir els seus llibres, beure un gotet de vodka cada mitja hora i mossegar un cogombre en salmorra.

Entre la prosa èpico-aristocràtica de Tolstoi i el viatge a les fondàries i tenebrors de l’ànima de Dostoievski, Txékhov optà per escriure en veu baixa, defugir l’èmfasi i les estridències per a retratar amb més fidelitat els seus personatges. I amb un goteig pausat i rítmic —un to quasi de confidència—, ens presenta les criatures txekhovianes que habiten El pavelló núm. 6: Nikita, un guàrdia borratxo que colpeja sense motiu els interns, d’expressió severa i uns ulls “que li donen al rostre l’expressió de gos pastor”; Serguei Serguéitx, un practicant que, més aviat, “sembla un senador”; un barber a qui el narrador, rotund, es nega a descriure; l’arribista i jove metge Ievguenei Khóbotxov, que voldria incloure innovacions en el centre i que, en canvi, espera —astut— l’oportunitat per a usurpar el càrrec de primer metge al protagonista, un Andrei Iefímitx aclaparat pel destí, ja que aspirava a cursar la carrera eclesiàstica i a qui els seus pares imposaren els estudis de medicina. Desubicat i vençut, el doctor vagareja per les sales de l’hospital incapaç d’utilitzar l’imperatiu amb els seus indolents subordinats. El seu amic, el cap de correus Mikhaïl Averiànitx, és el típic personatge de Txékhov d’una verbositat indeturable, procliu a exercir bones accions que, a l’hora de la veritat, responen al que li dicta el seu egoisme rapaç. Andrei Iefímitx tan sols desitja que el deixen tranquil, abstret entre els seus pensaments i les lectures, i arriba a exclamar que, amb tota seguretat, “l’àngel caigut va trair Déu perquè desitjava la solitud que no coneixen els àngels”.

Ara bé, la paleta de colors txekhoviana ressegueix amb el seu peculiar estil —relleus imperceptibles, línies ombrejades, traços ràpids i gogolians— els interns del pavelló núm. 6, bojos que han decidit apartar dels carrers i que viuen reclosos entre quatre parets. Un home alt i prim que mira un punt fix i no parla; un mugic “inflat de greix, gairebé rodó”, amb una expressió totalment buida al rostre; un antic classificador de correus que està obsedit amb les condecoracions; el jueu Moiseika, infantil, bondadós i inofensiu, que “xiula sense parar com un pinsà”, i que tan sols pretén demanar un copec a tots aquells que es creuen en el seu camí. Però a qui el narrador dedica més atenció és a Ivan Dmítritx Grómov, un antic noble, funcionari de justícia assetjat per una mania persecutòria, ja que creia que en qualsevol moment el detindrien per haver-lo confós amb un delinqüent. Aquest irritable i fràgil personatge serà el que il·lumine l’existència desencisada i avorrida del doctor Iefímitx, ja que per fi haurà descobert algú amb qui debatre sobre la seua visió desolada del món. Implacable, Grómov desmunta les idees del metge basades en les meditacions de Marc Aureli, segons el qual un autèntic savi menysprea el dolor i el sofriment, i a partir d’ací s’enlaira en una brillant i enèrgica disquisició antifilosòfica, tot remarcant que Diògenes era un estúpid i un bocamoll, i que es podia permetre viure en una bota i menjar olives i taronges a Grècia, ja que si s’haguera trobat a Rússia sense dubte hauria mort de fred. Eufòric, a Andrei Iefímitx tant li fa que el seu interlocutor siga agressiu i incrèdul amb les teories en què confia cegament, i per primera volta en molt de temps somriu confortat per haver trobat algú digne del que considera més valuós: la intel·ligència i els reflexos incisius en una conversa, malgrat que siga a través de les opinions d’un boig.

Però com s’esdevé en la major part de narracions de Txékhov, l’alegria i la confiança del protagonista d’El pavelló núm. 6 es difuminen ràpidament —afligit per un entorn que no pot véncer—, amb un futur ombrívol i inescamotejable que també es projectarà, uns anys més tard, en les narracions de Kafka o en els arguments circulars i opressius de Dino Buzzati. Si el doctor Iefímitx sucumbeix —sense oposició— a les adversitats, és perquè té en ell mateix l’enemic a qui no sap dominar. I com deixada caure sobre la trama, sense aparent transcendència, el narrador apunta en una nota sobre el seu insegur i trencadís personatge quan anava a l’església: “Dret vora la paret i amb les celles arrufades, escoltava cants i pensava en el pare i en la mare, en la universitat, en les religions. Se sentia tranquil, melangiós, i després, quan sortia de l’església, es lamentava que la missa s’hagués acabat tan aviat”. Perquè el doctor Iefímitx, a l’igual que Anton Txékhov, tractà al llarg de la seua vida de desempallegar-se d’unes conviccions escèptiques i amargues, i d’assistir algun dia a una revelació que asserenara la seua pregona insatisfacció: una fe que —a pesar del desig i una constant recerca— sempre s’esmunyia quan semblava més a prop.