La tendresa i la crueltat
Potser sense adonar-se’n, l’escriptora esborra els records de la guerra mitjançant la creació d’uns personatges sense nom i sense memòria, però amb una ferida prou gran com per portar gravat el dolor més profund en algun racó del cervell. La infantesa és l’edat de la innocència, l’etapa de la vida en què no tenim més déus que els pares, l’edat en què no jutgem els altres ni analitzem segons quins comportaments inapropiats, perquè tothom decideix per nosaltres i res no ens pertany si no és el joc i la imaginació. O la por i la soledat. Sense paraules ni retrets, els infants que protagonitzen aquests relats presencien actes angoixants, escenes quotidianes que són demolidores en la seua aparent normalitat. Quan només la por existeix, tot resulta estranyament aliè. Tota la tendresa es precipita per un abisme, travessa un túnel sense llums, amb el silenci com a testimoni, l’abandó i la mort. O potser perquè conscientment, l’escriptora, que no troba cap romanticisme en la infantesa, que sap que “créixer és un trauma constant” i a més a més ha crescut amb aquesta ferida, ha decidit no caure en el parany de la carrincloneria, i no vol mostrar la infantesa amb aquell deix de puresa impostada ni amb cap ensucrada manyagueria, venjant així un poble que ha patit l’escarni i la misèria. I amb la seua prosa valenta recrea l’encanteri de la veritat més punyent, feta de ràbia i solidaritat amb els qui han perdut una guerra, la dels Balcans, potser un dels conflictes més cruents que ha viscut el segle XX europeu. Les cicatrius de la guerra són presents en la narrativa de Lana Bastašić (Zagreb, 1986) que discretament ja va posar en marxa aquesta maquinària de sorprendre el lector amb Atrapa la llebre, fugint dels llocs comuns i fent palesa la capacitat destructora de la guerra sense fer-la evident, amb aquell constant soroll de fons que mostra més que no diu. Aquestes cicatrius són també ara presents en un recull de dotze relats sobre la infantesa.
Ja des del primer conte, des del començament del primer conte, l’atmosfera es tensa com un arc amb una combinació de temps passat i present que recorre els espais de la narració: la casa i el bosc, el camí cap als afores del poble. La protagonista, una xiqueta que decideix matar el pare —un home escanyolit i silenciós— parla en primera persona, i comparteix amb el públic lector la seua trama ordida entre la ignorància i la soledat, amigues inseparables. També la resta de contes són protagonitzats per infants, majoritàriament xiquetes que són el jo de les històries, camí de l’adolescència, que aprenen massa prompte l’impossible equilibri entre un cor inquiet que batega i la felicitat. Intuïtives i visionàries, són unes donetes que només saben —i diuen— allò que veuen, una realitat que xerrica i s’amaga pels racons desconeguts, allà on la vida sempre és una urgència, una situació al límit. Sempre hi falta algú o alguna cosa: una mascota que desapareix, una festa cancel·lada, una tovallola d’Spiderman, unes dents de llet. La bombolla en què es reclou la família en teoria feliç explota a les mans dels fills, que ja han deixat enrere la infantesa camí de l’edat adulta, amb el tabú del sexe encara present, incapaços de plantar cara als contratemps i les mancances si no és amb la imaginació que venç el dolor, i els salva —o no— del naufragi. Que dur resulta resseguir aquestes històries tot sabent que callen el drama real i deixen els sotracs físics i la violència en un pla inaccessible.
Creixen sense pare, o el tenen massa prop i desitgen fugir-ne. El temen i l’odien. El volen satisfer i enlluernar, actuen per a ell. El maten. Mentrestant, la mare desapareix pel forat negre de la casa, la cuina o la catifa, escridassa, la bufetegen, oculta la seua vida de fingiments, llàgrimes i alcohol. Criatures que senten —o creuen que senten— calma quan els pares desapareixen en l’ombra de la nit, escales amunt, quan van a dormir. Uns pares que parlen d’ells mateixos en tercera persona i que només hi són per a fer-nos conscients que existeix el dolor, com el dolor mateix no para de recordar-nos-ho. I així fins el darrer conte, el que ens ha corprés més, cada relat és una veu morta abans de nàixer que ens fueteja amb la seua apatia inconscient.
Aquesta escriptora la llengua de la qual no existeix com no existeixen els col·lectius aniquilats pels conflictes bèl·lics aconsegueix sacsejar el lector, mantenir-lo en una tensió intranquil·la fins al final del llibre gràcies a la seua tècnica narrativa intel·ligent i innovadora. De cultura sèrbia i emigrada a Bòsnia, Lana Bastašić és una apassionada de l’ofici d’escriure, perfeccionista i compromesa amb les minories i els grups humans marginats. Pau Sanchis, traductor de l’obra al català, la considera una dona que sap d’on ve, “que ha après dels mestres i que n’ha sabut treure suc per després fer la seua literatura”. La seua acurada traducció ens ha obert la porta de nou i ens ha deixat entrar en un món trist i amarg, en aquestes històries breus però infinites, en un territori asfixiant de neguits latents, de tibantor i d’estranyesa.