Josep L. Badal
Bosc, balena, boira
Lleonard Muntaner, Mallorca, 2025

En aquesta faula es congreguen totes les bes possibles, també les majúscules. Acompanyen la segona lletra de l’alfabet tots els fonemes i grafies que formen paraules, sintagmes i oracions. La bondat, la barca, la boca, el buit, el boix, les brugueroles, la brutícia, el baf, el blau, la baia, la broma, la bota, el bruc, el babau, el bressol, el bram, la bellesa. Un grapat de paràgrafs, un text essencial. La llengua catalana dona permís a josep lluís badal perquè componga una peça genuïna, lliure des de tots els punts de vista narratius, inclòs el sintàctic, el temàtic i l’estilístic. Algú va deixar escrit que els poetes haurien de practicar l’exercici d’escriure prosa, perquè la prosa posa a prova la sintaxi, un element primordial en qualsevol manifestació lingüística i a més literària. L’argument a penes importa en aquest relat. El lector s’hi perd, entre tal abundància d’imatges, de jocs de paraules, de criatures de ficció, de llicències poètiques i de creació literària. Dit i fet, l’autor i mestre de Ripollet torna després d’aquell Xirp a esmolar la llapissera i es llança al blanc del full en blanc per oferir al món una faula –la Faula– feta de bocins d’altres narracions i de nosaltres mateixos, de foc i de desglaç, de la primera por i els primers balbuceigs de l’ésser humà, de la carn del Bosc, de la mentida i de tots el inicis. Hi havia una vegada…
Perquè això era i no era, cal construir la casa des de baix. La casa és la boca del Bosc. De la boca de la casa naix el camí del Bosc, com en aquells dibuixos a llapis de colors que féiem quan érem menuts. Allà viu l’àvia, una dona que sent el que sent el Bosc, perquè camina com ell. I qui és ell? És el bosc i és el mar, és un vailet, un gos i un avi, Franz Kafka i Foix, Brossa, Borges, Bacon i Bufalino. Badal desfà una madeixa, estira d’un fil, el retalla i reinventa un conte reduint-lo als elements bàsics i remodelant-ne l’escorça, les formes, els personatges, els colors del paisatge i els moviments ambientals. Què importa això? Tothom coneix La caputxeta vermella i La bella dorment, La flor romanial, per exemple, i La mare baleneta. I Solitud de Víctor Català, la poesia d’Estellés i els contes de Mercè Rodoreda. Potser no tant, el Manuel de folklore français contemporain d’Arnold Van Gennep, però segur que les Rondaies maiorquines d’Antoni M. Alcover sí. De tot això plegat, i de molt més que tot això, naix un nou univers, petit i sorollós, sensual i bròfec, on no caben més adjectius que els que l’autor decideix escriure o inventar, i ho fa amb la finalitat d’emmirallar-nos i potser d’enfrontar-nos a la bèstia que som o a la malura que ens empaita. Com un Jardí de les delícies en prosa, com una cançó de Quimi Portet, aquesta faula nova i llegendària consent que el món faça voltes, dominat per la bèstia, prenyat d’aigua a cada tombant, l’aigua que canvia de color al capvespre, al migdia i a la matinada. Un món antic i nou respira exaltat, seduït pels ulls d’una dona bella. Rebateja les ciutats i confon els animals del Bosc amb els homes.

Al Bosc hi ha una xiqueta que viu amb sa mare. Ka, n´és el nom. Ningú no li diu “Caputxeta Vermella” perquè no tindria sentit, seria un no-sentit kafkià. Un pastor alemany bord és l’animal, el gos, i es diu l’Home. Aquesta jove, com un alter ego de l’autor, condueix la narració sencera. Adés serà Ca o Felice, o Graula, o Calvero. I adés la Iaia Maga, o la cabra Perika –amb ka– o una serp, una alzina, un Regidor o un Ministre. Hi ha personatges caricaturitzats que embruten la pàgina, que volen fer mal, castiguen, fereixen i violen les pobres criatures. Hi ha qui vol fer bé, des de la lliure decisió de voler o no voler viure, de pensar i de creure. Hi ha qui escriu el seu epitafi en primera persona. Quan un regne perilla, la necessitat de trobar una flor que guarisca el seu rei esdevé l’única llei necessària, fins i tot si la flor habita al fons del ventre de la Balena. Tot es precipita, tot és necessari. Tant com els bocins de Boira que són la memòria de les dones. (“La boira és una pàgina, no s’acaba.” “La boira m’agrada, m’hi passaria la vida.”) Venim d’on venim, som el que volem ser, i per això tot el que cal explicar s’ha d’explicar en forma de conte, de cançó, perquè tothom ho recorde. I ni els fills, ni els veïns, ni el món sencer no ho obliden. Per no acabar en el forat negre de l’oblit. Per fer memòria –la memòria de massa mare!– faríem ben fet d’agrair aquesta recompensa. I riure, si cal, com es riu per primera vegada. (“Va riure molt fort. Ensenyava les dents de dalt. Una al costat de l’altra amb un ullal tort, eren un trencaones de fins on es pot riure”.)
El lector, seguint les indicacions de l’autor en la nota final, faria ben fet d’ignorar allò que ha llegit. De no creure’n res. I potser tornar cap a casa, d’on no hauria d’haver eixit mai. Però la tossuderia és llaminera i es vanta d’endinsar-se en els somnis marins de la Balena, infinits com el mar. En aquesta Faula de faules, d’eximplis a la manera lul·liana, de clucs d’ull i referències velades per la recerca constant d’una veu carregada de tradició literària i de sentit de l’humor, hi reconeixem una vegada més l’estil d’un escriptor d’ofici, que ensuma l’aire i d’una alenada crea universos que no acaben mai. En el conjunt de l’obra badaliana tot conflueix en un mateix espai i temps i tot es dispara de manera centrífuga, obrint nous camins. Des de la bellesa innocent que diu el món de la infantesa, des de la blancor del vers o des de la pedra, fins la veu que parla com els ocells. Ara és l’hora de la bèstia, som nosaltres mateixos, és el cor de les tenebres, la llum i la meravella. Poeta, assagista, narrador, contista i faulista, Badal reinventa la sintaxi al seu lliure albir. Funambulista del llenguatge, sona bé. Ara torna i ens diu que el món és un peix, el mar és un animal infinit, la nena és l’àvia –una “vella femella” en les seues múltiples transformacions– i un home té el cor com un roure. Ens vol recordar que el no-res no ho és sinó quan el volem pensar i creure. A la manera d’Edward Lee Masters, l’autor amb b de badal repeteix com un eco que els morts ens han volgut recordar des del nínxol –bròfecs i caparruts– que la memòria no cessa, que tot i les dificultats, cal preservar i estimar la Terra, que cal admetre les meravelles del món sencer. Perquè potser un Rei sempre necessitarà una flor romanial, o perquè “aviat vindran les màquines i tot desapareixerà. Aviatt, aviatt, vindrran, vindrran”. “Penseu-ho. Creieu-me.” Sense remordiments. L’univers sempre ens somriu.

Una fosforescència molt lleu travessava, amb els batecs d’un cor ciclopi, els teixits del lloc. Els glomèruls inflats de carn de cetaci que penjaven arreu eren el meu aliment, com menjar-se les ungles un mateix, quin mar sent dolor, quin mar no acumula dolor, quin mar no es devora a si mateix, si hagués pogut guardar una embosta d’aquell silenci el Regne s’hauria salvat, la malura s’hauria fos.