Martin Amis
Des de dins
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Anagrama, Barcelona, 2021

Irascible i de combustió fàcil, Joan Ferraté —un dels millors crítics de la nostra cultura— remarcava que, en el fons, els lectors de novel·les victorianes i també de gran part de la narrativa actual el que busquen és, per molta sofisticació que mostren, saber en quin moment la parella central supera tots els obstacles i se’n va al llit. Una demora que pot comportar centenars de pàgines —i confirmacions ben ambigües—, tal com experimenta el jove Keith en La viuda prenyada de Martin Amis, un personatge que viu desconcertat i enfebrat els anhels de la revolució sexual de la dècada dels setanta. Reunits en un castell italià, un grup d’anglesos amb poc més de vint anys intercanvien relats, confidències i la passió imperativa dels cossos en una mena de Decameró modern. El protagonista —cavallerós, ingenu i ben calent—encadena la lectura de Jane Austen, les germanes Brontë, George Eliot o Dickens flanquejat per la seua nóvia i altres companyes que, al voltant de la piscina, competeixen en contorsions provocatives i desafiaments lascius. Martin Amis retorna des del present —reclús d’una edat ja avançada— a aquell instant fugaç i a estones cruel amb la certesa que, més enllà de la mitificació fàcil i de l’ostentació enganyosa de triomfs i conquestes, aquells anys foren una escola vital d’aprenentatge amb descobertes resplendents, codis que la seua generació no acabà de desxifrar i, sobretot, ofensives derrotes.

Pràcticament mig segle després de l’efervescència de l’època de joventut que recrea en La viuda prenyada, Martin Amis decideix afrontar —sense escut ni maquillatges— la seua novel·la de la vida o, més aviat, dels seus comiats més dolorosos. Des de dins és un llibre de memòries que salta en el temps i en l’espai, a una banda i a una altra de l’Atlàntic, per a repassar amors impossibles —i destructius—, els seus successius matrimonis, moments crucials de la història com l’11-S i la invasió d’Iraq, amb observacions constants i lúcides sobre literatura, a més d’avaluar els llaços —sempre difícils d’abordar— amb pares, germans i fills de dones diferents. Però sobretot Des de dins és, com el mateix autor reitera, un llibre sobre la mort d’algunes de les persones que considera més decisives per a cartografiar el seu passat: el poeta Philip Larkin el 1985, Saul Bellow el 2005 i el seu amic Christopher Hitchens el 2011. Tota la biografia de Martin Amis pivota a través d’aquest triangle, amb uns retrats que representen vibrants homenatges, això sí, sense emmascarar aspectes incòmodes ni amagar crisis i desencants que reforcen les històries d’amistat.

Hi ha tota una sèrie de línies i interseccions que l’autor traça enèrgicament en Des de dins, amb digressions i apunts que sembla que queden en l’aire, anotacions impetuoses a peu de pàgina i aclariments a capítols que no s’havien tancat, fins que tota aquesta dispersió recupera —vigorosa— la línia narrativa. Un recurs que Martin Amis ja posà en pràctica amb Experiència, el primer volum de memòries que ara troba una prolongació i, potser, el punt final. I en aquest vagareig sense treva pel periodisme, per discussions polítiques enardides, amb un recompte minuciós d’amors i fracassos i el retorn obligat —reconfortant— a la literatura, sempre apareix en algun moment la figura del pare, l’escriptor Kingsley Amis. Una relació basada en atacs i rendicions, armisticis pactats i una rivalitat ineludible, fins que l’autor confessa que l’ombra paterna ha estat determinant —un refugi, malgrat totes les batalles— per a la seua trajectòria. Algunes de les pàgines més emotives en Des de dins són les que Martin Amis dedica a la seua madrastra, Jane Howard, amb qui establí una complicitat ben profitosa per a la seua formació humana i literària, però que no podia reemplaçar el lligam de sang amb sa mare, Hilary Bardwell, una connexió —allò més paregut al somni d’immortalitat— que l’autor també percep en la seua nombrosa descendència, ja que la història literària és per a Martin Amis una qüestió de pares i fills.

En aquest sentit, una de les figures més reivindicades —com una mena de paternitat no sols creativa— és la de Saul Bellow, des d’una primera lectura de Herzog fins a posteriors entrevistes i trobades que consolidaren l’amistat. En Des de dins l’autor relata —trasbalsat i abatut— el procés d’Alzheimer que desintegrà l’humor, la mirada voraç i la intel·ligència lluminosa de l’autor de Ravelstein. Martin Amis repassa intenses converses i reflexions de l’amic, la fidelitat jueva i la necessitat de Déu en Bellow: més enllà de la fe, una manera de reclamar la continuïtat i la tradició, els vincles primigenis amb els familiars morts. Arribats a l’anunci d’un declivi atroç, aquestes excursions teòriques i festives desapareixen i la línia d’ombra s’apodera una mica més cada dia de Bellow, incapaç d’acabar una frase o de recordar el que acaba de dir fa uns minuts. Un paral·lelisme que estableix l’autor amb la novel·lista Iris Murdoch quan advertia la dissolució de la consciència: “ara mateix estic en un lloc fosc i silenciós”. L’extinció de la rialla en Bellow i d’un instint bregós que no donava cap lluita per perduda eren el preludi amarg de la seua fi.

Una pugna desigual i intimidatòria amb la natura que Martin Amis també presencià en els últims anys de Christopher Hitchens, més que un amic, quasi un germà bessó amb qui compartí èxits, baralles ideològiques aferrissades i la revelació de victòries —i també d’humiliacions— amoroses. Empresonat a l’MD de Houston per a intentar aturar l’avanç del càncer, l’autor recorda amb el seu confident la llarga i tortuosa relació amb Phoebe Phelps, un dels capítols més extensos en Des de dins, excessivament allargassat en algunes escenes, però que ajuda al protagonista a despullar-se en aquestes memòries sense eludir les decisions més absurdes que prengué ni la vulnerabilitat que el tenallà sovint. Tots dos amics reelaboren el currículum sexual —en especial, les ocasions perdudes i els equívocs— a més d’altres moments cabdals de les seues existències, i en fragments que sorgeixen intermitentment al llarg de tot el llibre Amis dibuixa un perfil ben ajustat de l’autor de Hitch-22: l’absència d’ironia i el dogmatisme de Hitchens, posseït per un redemptorisme que no abandonà mai, ni en la seua etapa trotskista ni quan argumentà amb posat desafiant i busca-raons l’entrada nord-americana a Iraq. Ara, entre sessions de quimioteràpia, vòmits i el col·lapse físic, Amis recorda la fortalesa de Hitchens, ja que després d’una nit de copes —de botelles, més aviat— no tenia mai ressaques perquè, segons comentava sorneguer, no trobava sentit a patir-ne. De fet, no es retirava mai a dormir sense haver escrit com a mínim mil paraules que, al seu criteri, foren dignes de ser llegides. Diu Martin Amis que un dels gèneres més previsibles i tramposos és el panegíric, però cal recórrer vàries voltes aquest retrat —agosarat, càlid i tens per la pèrdua— per a desmentir aquesta afirmació.

No es pot reconstruir una vida de lector ni d’escriptor sense reconéixer en algun moment els desenganys, o l’intent de saber per què la veneració inicial amb alguns autors s’ha convertit amb el temps en reticència. Martin Amis gira els ulls cap als anys en què descobrí que les narracions de Graham Greene li queien de les mans, o els encerts i les clamoroses patinades d’Updike, un bon crític, però “ranci, mesquí, quan se les havia amb escriptors vius incontestablement superiors a ell”. O el motiu pel qual l’estil de Kurt Vonnegut esdevingué funcionarial, mancat d’ambició. És per això que en Des de dins un dels contorns amb millor relleu és el que dedica a Philip Larkin, la tirania del pare —filonazi durant la guerra— amb la família, la militància en la misantropia del poeta per vocació i per covardia, a més de les relacions laberíntiques que mantingué amb les dones. En una carta a Kingsley, Larkin no pot dissimular l’enveja corrosiva pel palmarés amatori que l’amic li explica, fatxendós, després d’una estada universitària. Així mateix, Martin Amis recrea el còctel a casa de Robert Conquest en què la seua nóvia Phoebe —estrambòtica i imprevisible— tractà de seduir el poeta, atrinxerat en la seua grisor i en una mordacitat defensiva. Però l’autor subratlla que de tot aquest món desolat i ben poc atractiu sorgiren alguns dels millors versos de la història de la poesia anglesa, i dir això és fer explícit un aplaudiment devot, reverencial i sincer.

“Quan escriguis, no oblidis mai com parles”, assenyala Martin Amis en Des de dins, un llibre de memòries que dedica molts comentaris i consells a l’escriptura —el repte de polir un estil—, fins que accepta que, de les hores que passa assegut davant dels papers, inverteix un major esforç a eliminar petites lletjors que no a buscar grans belleses: la feina amagada dels dies ensopits de què parlava Bellow. Amb la mateixa convicció, Amis combrega amb la idea de John Dryden —desdenyada en ocasions amb certa supèrbia— que l’objectiu de la literatura és delectar i instruir, fins que elabora un manifest personal a favor de la narrativa que no descarta la diversió enfront d’aquells intel·lectuals que consideraven una vulgaritat el fet de no estar clínicament deprimits. Per a Martin Amis la novel·la és, sobretot, social, racional i moral, una consigna que també estén als llibres de memòries. Des de dins fusiona la literatura de la vida i de la mort a partir de la desaparició —i l’adeu generós— dels seus referents més íntims.

També et pot interessar: