Charles Arrowby i l’art de l’escena

Portada

Iris Murdoch
El mar, el mar
Traducció de Laura Baena
Edicions de 1984, Barcelona, 2017

L’art és una mentida per provar de consolar-nos, mentre la vida s’entossudeix a contradir els finals feliços. Però volem creure i creiem, perquè en el fons ens és molt més fàcil que no creure. La credulitat humana i el poder de la paraula impresa, l’engany i l’autoengany, la justificació i l’autojustificació, el teatre i la vida: són alguns dels temes que recorren la immensa construcció literària que és El mar, el mar, al costat d’altres com la gelosia, el remordiment i la culpa. I, en el centre de tot, la figura memorable de Charles Arrowby, el protagonista i narrador en primera persona de la novel·la. Arrowby, dramaturg i director de teatre famós, es retira a una casa vora el mar, en un lloc solitari, allunyat de tot. Es retira de la societat per aprendre a ser bo, segons que afirma, després de tota una vida d’egoisme i d’exercir un poder en certa forma tirànic. També amb la intenció d’escriure les seues memòries: la narració que nosaltres llegim. En principi, Arrowby fa un repàs ràpid de la seua vida i de les seues relacions sentimentals, combinat amb aspectes pràctics referits al condicionament de la casa que ha comprat i a l’adaptació a la nova vida. Un repàs que desemboca en l’evocació del primer amor —l’únic vertader, segons que diu: Mary Hartley Fitch. Un amor d’adolescència que es va trencar quan tots dos van fer els divuit anys. Hi assistim al tempteig amb el to memorialístic d’un autor que transita un camí encara insegur, i que alterna la narració amb reflexions sobre la memòria i l’escriptura. Són les primeres pinzellades del que esdevindrà un retrat minuciós de la psicologia del personatge, al mateix temps que comencem a intuir un dels temes de l’obra: la vida com un gran teatre. “Les emocions existeixen realment, en el fons de la personalitat o a la superfície. A la zona intermèdia es fingeixen. Per això el món sencer és un escenari”.

Però Murdoch no només no defuig les casualitats en la seua obra, sinó que de vegades les porta, conscientment, fins al límit de la versemblança. És així com, en aquell lloc oblidat de tot i de tots, Arrowby es retroba amb Hartley, de qui no havia tornat a tenir notícies des de la separació. I, a partir d’aquest moment, la narració canvia de to per esdevenir un relat del present i dels seus intents per recuperar l’amor perdut. La jalousie naît avec l’amour, mais ne meurt pas toujours avec lui: és la cita que es repeteix el protagonista —en la novel·la no se n’esmenta la procedència, però sembla que és de La Rochefoucauld— fins convertir-la en un autèntic leitmotiv. Mentre el seu cosí James —la veu que prova de posar seny en aquest batibull de sentiments— li retreu que ha convertit la imatge idealitzada del primer amor en un valor suprem, en una norma, comparats amb la qual tots els altres han fracassat. I que, amb aquesta premissa, assumeix que és moralment just rescatar Hartley: “Segons Estesícor, els herois de Troia van lluitar per una Hèlena fantasma. Guerres vanes per objectius fantasmes”. Una Hèlena que, en El mar, el mar, podria ser Hartley.

El format, unes memòries inicials que ben aviat esdevenen un dietari del present —o “memòries novel·lades”, com les anomena ell mateix— contribueix a la sensació creixent que assistim al discurs d’un farsant; o, si més no, al d’un narcisista que veu el món —i ens l’explica— situant-se’n ell al centre. Sense que la veu narrativa, però, deixe de ser versemblant. És el discurs del jo per excel·lència: egocèntric, parcial i autoreferencial. Ens assegura que les seues memòries són “exactes i veraces” en allò que respecta als fets; però, al mateix temps no perd ocasió de posar en dubte la importància d’aquests: “Pel que fa als aristòcrates francesos, la nostra autoritat és Proust. ¿A qui li importa com eren realment?”. És, en definitiva, una mostra excel·lent de narrador poc fiable. A mesura que avança la novel·la anem intuint el que hauria de ser evident des de bon començament: que llegim la seua versió. Histriònica, de vegades paranoica, interessada i, sobretot, no necessàriament real. Murdoch hi juga a sembrar el dubte entre aparença i realitat, entre veritat i mentida; el dubte de qui és el culpable i qui la víctima, o de si no hi deu haver un fet important que no sabem, que se’ns oculta; i ens recorda fins a quin punt els humans tendim a amagar o a distorsionar la realitat. Pel que fa al títol, pres del cèlebre vers de Valéry, remet a un dels personatges importants de l’obra. El mar, secundari però omnipresent, transmet la seua essència canviant —toujours recommencée!— a la resta de personatges, en segueix de prop els diferents estats emocionals, quan no els anticipa. De vegades actiu i d’altres més implícit, però sempre present com a correlat dels sentiments del protagonista. No és l’únic, però, perquè en general tot sembla carregat de sentit, especialment la casa i els voltants.

Iris MurdochDiu Arrowby que deu tota la seua vida a Shakespeare. I la novel·la de Murdoch camina en bona mesura de la mà de l’autor anglés, en general, i de La tempesta, en particular, entre altres referències literàries explícites i implícites. Una autèntica història shakespeariana, amb gelosia, passions eternes, dames presoneres que cal rescatar d’un terrible carceller i fills perduts que busquen al mateix temps uns pares i una identitat. Un drama àgil que és un “remolí d’emocions i idees”. Amb ingredients innegables també de la tragèdia. I, en ocasions, amb un cert punt de comèdia d’embolics per la constant entrada i eixida en escena d’amants, examants, pretendents, etc., que s’entrecreuen i rivalitzen en una casa esdevinguda escenari. Un director de teatre és “totpoderós” en escena, i en la novel·la, una de les ex d’Arrowby l’acusa d’haver-ho volgut ser, sense èxit, també en la vida real. Té part de raó, probablement, perquè tot sembla indicar que continua veient el món i les persones que l’habiten com un escenari i un conjunt d’actors mediocres que haurien d’actuar d’acord amb els seus designis moralment superiors.

“La gent menteix tant, fins i tot nosaltres, els vells! Tot i que, en certa manera, si es fa amb prou art no hi fa res, perquè en l’art hi ha una altra mena de veritat”

On és, doncs, que s’amaga la veritat? Què és més important, els fets o el relat? Potser, la ficció és el gran tema de la novel·la, el que reuneix i dóna sentit a tots els altres. La ficció de l’art i de la literatura, de la pròpia construcció d’un narrador en primera persona, poc fiable, que ens obliga a discriminar la veritat de la mentida. L’autoengany, les voltes i els camins tan entortolligats que som capaços de fer recórrer a la nostra ment quan la volem convèncer de l’impossible; per interés, per vanitat o per egoisme. La ficció en el teatre, on s’interpreten personatges i màscares diverses; però també les màscares de la vida, sota les quals ocultem tot allò que pensem que no s’ha de mostrar. En aquest sentit, en l’última part de la novel·la, Arrowby afirma que un diari és l’equivalent literari de la cara somrient amb què cada dia amaguem sentiments com la gelosia, el remordiment, la por i la consciència de fracàs. “I tanmateix, aquestes ficcions no només consolen, sinó que fins i tot poden arribar a ser, d’alguna manera, substitutes del coratge”.

El mar, el mar és una gran novel·la, guardonada amb el Premi Booker en 1978, la dinovena en la producció d’una autora prolífica. Una bona mostra de domini dels recursos narratius dedicats a la construcció d’una història i d’un personatge, i no a la simple exhibició o a l’experimentalisme tediós. A la creació del narrador i protagonista, Charles Arrowby, un dels millors personatges del segle XX, per mitjà del qual assistim a un estudi precís de la vanitat i de l’autoengany. I amb una impagable galeria de secundaris que l’acompanyen, entre examants, marits rancorosos, fills en busca de pare, un cosí militar i “sobrenatural”, molts fantasmes i fins i tot algun monstre. A la construcció d’un argument sòlid, intens i ple de girs imprevisibles. Es diria que l’autora té control absolut sobre el tempo de la narració, que fa marrades i canvis inesperats sense acabar d’arribar mai a un desenllaç que ajorna una vegada i una altra. Per a alguns lectors potser de manera excessiva; el que és segur és que de manera voluntària. I la lectura moral de tot plegat, amb més preguntes que no respostes. Les implicacions de les decisions més aparentment intranscendents, la xarxa d’interrelacions i de casualitats, la llarga ona expansiva d’una causa fins que troba la conseqüència. “Els arranjaments humans no són altra cosa que caps per lligar i càlculs nebulosos, independentment de qualsevol cosa que ens pugui fer creure l’art per consolar-nos”.

També et pot interessar: