Philip Larkin
La vida amb un forat a dins
Poesia escollida
Selecció i traducció de Marcel Riera
Quaderns Crema, Barcelona, 2021
Impetuós i mordaç, W. B. Yeats enuncia en el poema Els erudits la persistent dicotomia entre literatura i vida: mentre que els estudiosos han passat hores i hores en asèptiques sales de lectura amb anotacions sobre versos “que uns joves, regirant-se en el llit,/ desesperats d’amor, varen rimar/ per afalagar una ignorant beutat”, s’han oblidat d’experimentar en les seues existències la passió i el dolor, les il·lusions i les derrotes: “Déu meu, què dirien/ si el seu Catul hagués estat com ells?”. La poesia de Philip Larkin defuig resoldre aquest plantejament tan imperatiu i opta per recrear amb aire desesperançat i un estoïcisme sarcàstic el que considera que és un factor comú en moltes vides, la certesa que bona part dels projectes que associem a la felicitat són inabastables i, ben sovint, un pur engany. Amb una mena de resignació lúcida, Larkin repassa des de la seua atrinxerada solitud les decepcions que han definit els seus dies, les diferents etapes en què t’enfrontes a projectes i fantasies que més prompte o més tard s’esvaeixen, quasi imperceptiblement. Però l’autoironia i una marcada convicció d’antitranscendència es combinen en les seues composicions amb aquest desencís amarg, a no deixar-se emmirallar per les trampes de la vanitat, com insinua en el poema Posteritat amb paraules que atribueix al seu biògraf: “Bé, ja t’ho pots pensar,/ un cas horrorós de psiquiatria de manual, un obsés,/ no perquè estigui sonat o la pugui espifiar…/ sinó un paio passat de moda, naturalment espantós”.
A banda de Yeats, Larkin és hereu dels grans tòtems de la poesia anglesa contemporània, Hardy, Eliot i Auden. Però en el cas de l’autor de La vida amb un forat a dins —l’extensa i encertada selecció que ha confeccionat el seu traductor, Marcel Riera—, el propòsit és adscriure’s des d’un inici a un to baix i gens emfàtic, utilitzar col·loquialismes i passatges dialogats per tal de poder reflectir amb més fidelitat les escenes quotidianes i vulgars que delimiten el seu món. “L’any vinent haurem de repatriar els soldats/ per manca de diners, i això està bé…”, apunta burlesc Larkin per a retratar la generació de postguerra a la qual pertany, acostumada a privacions en cases inhòspites on tot reflecteix renúncies i grisor: el paper pintat, els mobles, els àlbums de fotografies, els coberts i el pitxer damunt la taula. O bé en A la una, les dues i… on remarca la desaparició del paisatge d’Anglaterra que el poeta sempre havia pensat que es preservaria però que ara sap que sucumbirà davant d’un urbanisme atroç. Els espais ajuden a expressar el seu fatalisme blindat, hospitals i residències d’ancians, sales d’hotel on regna el silenci quan tots els viatgers l’han abandonat, amb plats i gots buits, el conserge que llig un diari que no s’ha venut, cendrers plens i exhaustos.
Ara bé, aquesta tendència acumulativa —amb enumeracions que doten el poema d’un ritme vibrant— és un dels recursos on descobrim un Larkin més jovial i enèrgic, com en Els jugadors de cartes, amb la sensació de placidesa del poeta entre companys desinhibits i malparlats. O bé en composicions on enllaça escenes pictòriques i fragments narratius: en Cap a l’església s’interroga sobre el declivi de la fe, i en La tomba dels Arundel dibuixa un sepulcre on l’erosió ha esborrat les inscripcions i els relleus però que, malgrat els segles, no ha pogut emmudir l’amor dels protagonistes. En aquest sentit, dos dels millors poemes de Larkin són Cap al mar —seqüències de famílies sorolloses a la platja— o Dissabte de fira, elogi d’un dia festiu amb competicions esportives i concursos, parades amb animals i productes agrícoles, una agitació que s’esllangueix quan cotxes, camionetes i remolcs tornen a casa. Rituals sense èpica, breus parèntesis de joia en la indiferència corrosiva del pas del temps que il·lustren millor l’essència de la vida que no una filosofia amb disquisicions més elevades: “Una cosa que compartir/ i que cada any esclata ancestralment/ en una unió recuperada. Que sigui sempre així”.
Encara que la poesia de Philip Larkin va associada, sobretot, a una mirada esquerpa i gens autocomplaent sobre els compromisos a què obliga la societat, les inèrcies que hòmens i dones assumeixen en moltes ocasions sense saber ben bé el motiu que els ha guiat a delimitar les seues vides. El pes dels costums és severament jutjat a En Dockey i el seu fill, on el poeta visita el college d’Oxford on estudià i el degà li comenta que allí es troba el fill d’un antic alumne; ja de camí cap a casa, l’autor pensa en les seues decisions comparades amb les de l’amic que fou pare molt jove, i entre frases entretallades, badalls i la son que el venç, observa: “La vida primer és avorriment, després por./ La facis servir o no, passa/ i deixa allò que alguna cosa que se’ns amagava va escollir.” Una aposta decidida per la lectura i l’escriptura de poemes, per passar les hores de la nit com un nàufrag voluntari amb música de jazz i una botella que a poc a poc queda buida, però amb fantasmes que periòdicament es manifesten i li retrauen les eleccions que prengué en moments essencials, tal com recull en Ignorància: “i tanmateix gastar tota la nostra vida amb imprecisions,/ que quan comencem a morir, no tenim ni idea de per què.”
Per tant, la monotonia i la rutina laboral —la manca absoluta de desig d’aventures— no les percep com un càstig, en especial després de passejar pel parc i comprovar amb aprensió què fa la majoria de ciutadans amb el seu temps lliure. Primavera, “la més gratuïta de les estacions (…) i aquells que menys la fan servir són els que la veuen millor.” Això sí, en els versos de Larkin no es troba mai un to altiu i condescendent, la temptació d’alliçonar —i moralitzar— és el que queda més lluny de les seues composicions transparents, d’escadusseres imatges críptiques, amb predilecció per motlles tradicionals i, de vegades, rimes grapejades a consciència. Els apunts més inclements són els que li permeten traçar un autoretrat en què reconeix —sense omissions— les dificultats que sempre l’han tenallat per a l’amor i per al sexe. Molts dels seus poemes són una càrrega de profunditat contra els tòpics del romanticisme, i un clam desolat per haver arribat tard a uns canvis socials que ja no tenien punt de retorn: la revolta que consigna en Annus mirabilis amb un gest d’indissimulada dimissió: “Les relacions sexuals van sorgir/ l’any mil nou-cents seixanta-tres/ (força tard per a mi)/ Entre la fi de la prohibició de Lady Chatterley/ i, dels Beatles, el primer trenta-tres.”
Aquestes confessions no estan exemptes d’instants en què Larkin emergeix com una figura que atenua l’acidesa provocativa i es mostra més vulnerable, com en les petjades que la dona que ha passat la nit amb ell ha deixat sobre la neu i que la pluja al matí desfarà, fins que “romandrà allò que va despertar la claror,/ tant si es tracta de felicitat o de dolor”. La gelosia ofensiva, la dificultat de parlar amb complicitat al llit, l’atracció per la pornografia o l’insomni inquisitiu dominen alguns dels seus poemes més descarnats, o els dubtes que burxen sense descans quan veu parelles que, potser, impugnen el seu rígid decàleg sobre els inconvenients que genera l’amor. Unes preguntes que sorgeixen al tren en Les noces de Pasqua —excel·lent poema—, mentre observa gent ben vestida i riallera que aprofita aquesta època de l’any per a casar-se; o també en Cançons d’amor en la vellesa, quan una viuda troba uns discos amb les cobertes desgastades i en sentir de nou aquestes melodies accepta que no aconseguí plorar aleshores, i ara tampoc no podria.
“Sempre frisant pel futur més del compte,/ el mal costum de l’esperança hem agafat (…) així/ que és present ja s’ha convertit en passat”. Hi ha una determinació en Philip Larkin a traslladar als seus versos el corcó perseverant —i fatídic—que és el pas del temps, ja siga amb vells que en els seus rostres tan sols revelen la desmemòria, o el paper nociu que també poden representar el record i la nostàlgia: el perill de tergiversar —d’endolcir— episodis que rescatem de l’oblit. En un poema d’aparença senzilla com és Mare, estiu, jo Larkin elabora un joc d’espills en què cap dels dos —mare i fill— mai no es troben del tot satisfets, a pesar que el canvi d’estació confirme les seues expectatives. Perquè en els motius que actuen com a detonants de la seua poesia sempre batega —amb una percussió condemnatòria— la constatació que les coses més valuoses sempre s’esmunyen de les mans: “On ha anat a parar tota la vida?/ No ho sé. El que queda és depriment./ Sense fills i sense muller, sóc capaç/ de veure-ho clar: tan al final. I tan a mà.”