Leonard Woolf
La mort de la Virginia
Traducció de Marta Pera Cucurell
Cal Carré, Barcelona, 2025


És possible que alguns lectors òbriguen aquest volum més atents a Virginia Woolf que no pas a Leonard. La fama de l’escriptora ha eclipsat el marit, fins al punt que, paradoxalment, el cognom, originàriament de l’home, quasi sembla cedit per ella. Tanmateix, des de les primeres línies d’aquests textos biogràfics, emergeix nítidament la figura d’un intel·lectual jueu, burgés i liberal crescut al barri de Kensington. Assagista, editor i polític vinculat al Partit Laborista, Leonard Woolf reivindica el valor de l’individu com a fonament de la civilització i com a antídot contra la crueltat: les massacres se solen cometre contra «membres anònims i impersonals» de grups socials aliens als agressors, el botxí no pot torturar la víctima si la percep com un «jo» igual al seu. En les primeres pàgines, l’autor esbossa les diferències entre l’ambient de 1914 i el de 1939: les persones de la seua generació ja havien experimentat l’horror —i el tedi— de la guerra i miraven amb desesperació Stalin, Mussolini i Hitler, perquè rebaixaven els éssers humans a «peons o peces o titelles (…) El món (…) havia tornat a la barbàrie». Uns anys abans, el 1935, quan Leonard viatjava en cotxe per Alemanya, trobà cartells gegants contra els jueus a l’entrada de les viles. Aquestes vivències, juntament amb notícies i imatges d’humiliacions públiques i de pallisses, creaven un clima antisemita tan sinistre i amenaçador que ell, Virginia i uns quants coneguts havien adquirit un verí per a suïcidar-se en cas que Anglaterra caiguera en mans de l’exèrcit hitlerià. Una previsió que hauria estat inconcebible el 1914. El nazisme fou el «malson sàdic d’un megalòman boig», diu l’autor, però es va poder executar «gràcies a centenars, a milers, d’alemanys normals i mentalment sans». Però «no es pot condemnar tota una nació», afegeix Leonard Woolf amb una racionalitat i un sentit de la justícia instal·lats al moll de l’os.

No resulta fàcil exposar idees polítiques i no trepitjar els límits pantanosos del pamflet, però Leonard Woolf integra el discurs reflexiu sense abandonar el gènere del diari. Així, per exemple, el juliol de 1939, mentre defensa la crítica ferma al govern soviètic i al comunisme que sostenia en Bàrbars a la porta, que els editors del Left Book Club —Victor Gallancz, Harold Leski i John Strachey— volien que suavitzara, Leonard conta que la tibantor de la reunió es dissipà de sobte quan preguntà el nom de l’artista d’un quadre que havia estat observant mentre discutia: «No hauria pogut dir res que fes Victor més content o que alleugés la tensió d’una manera més eficaç, ja que l’havia pintat la seva dona». El llibre es publicà sense modificacions ni alteracions. A mesura que avança el relat de la quotidianitat dels anys 1939-1941, Leonard Woolf compon, amb pocs traços, tot un mosaic de tipus diversos: la senyora Cole, directora d’escola i dona compromesa contra la matança dels armenis de 1894, «era tant l’apoteosi com la caricatura de la mestra victoriana». Un tinent anglés d’origen polonés que es llança sobre els llibres apilats com un assedegat sobre una font d’aigua fresca. La innocència i la saviesa de George Edward Moore eren l’antítesi de la «crueltat agressiva» del seu col·lega Ludwig Wittgenstein. Vita Sackville-West posseïa «l’arrogància de l’aristocràcia de l’antic règim». Octavia Wilberforce, terratinent antiesclavista que, contra tot pronòstic, estudià medicina i es convertí en una doctora excel·lent a Brighton. I la seua companya, Elizabeth Robins, «una damisel·la de la vella aristocràcia americana del Sud, propietària d’esclaus» que va trencar les convencions familiars i de classe per esdevindre una actriu famosa. Amb l’edat, havia desenvolupat una «naturalesa vampírica», era una «gran egoista acèrrima, però fascinant».

El 3 de setembre de 1939, quan es va declarar la guerra a Alemanya, els Woolf eren a la casa de Rodmell, un poble de Sussex. Contrasta la quietud del paisatge de les maresmes de la vall d’Ouse amb les bombes que caurien al poc. Existia una mena de resignació en la gent que havia assumit la imminència dels combats. Virginia treballava en la biografia de Roger Fry i en la novel·la Entre els actes. Se sentia a gust amb la ficció, però l’altra obra s’havia convertit en una càrrega: «la presentació ordenada de la realitat (…) no era natural per a la mentalitat ni per al mètode de la Virgínia». Des que el 13 de maig de 1940, l’escriptora tornà als impressors les galerades de Rober Fry. A Biography, començà un període especialment fatídic en la vida de Leonard. Els dies transcorrien amb certa tranquil·litat, rebien alguns amics un cap de setmana i gaudien de «records plens de nostàlgia», però alhora eren conscients que el seu «petit món privat» podia ser destruït en qualsevol moment. A Londres, veuen la casa de Tavistock Square, on havien viscut quinze anys, convertida en enderrocs i han de traslladar la Hogarth Press a Letchworth. Regna un silenci tenebrós entre les runes de la ciutat.

Com qualsevol persona que ha sofert la mort per suïcidi d’un ésser estimat, Leonard es pregunta com es que no va pressentir la catàstrofe i compara la rutina pacífica que vivia el matrimoni i l’estabilitat aparent de Virginia amb la calma del centre d’un huracà. Fins a principis de 1941 no es manifestà clarament la «pertorbació mental profunda» en què, una vegada més, s’havia sumit l’escriptora. Probablement el desencadenant fora haver acabat Entre els actes i haver d’enfrontar-se de nou a la mirada aliena, ja que l’autora era extremadament sensible a les crítiques, necessitava les lloances com un «certificat de seny». Virginia, com una gran part dels malalts mentals, negava l’afecció que patia i rebutjava els tractaments, per això insistir-hi podia resultar tan perillós com no fer-ho. Els Woolf consultaren la doctora Octavia Wilberforce i optaren per esperar un poc. «La decisió va ser errònia i va portar al desastre». Sense necessitat de detallar les reaccions morboses causades per la bogeria, aquestes pàgines transmeten com de difícil pot resultar conviure i tenir cura d’algú que ha caigut en «la depressió i el desesper». És una mirada serena que analitza el passat sense esquivar el record del dolor. La narració dels últims mesos d’existència de la novel·lista mostra indicis de la seua voluntat de suïcidar-se però també la imprevisibilitat d’aquest acte definitiu: el 24 de març, quatre dies abans d’ofegar-se al riu Ouse, Virginia Woolf anotava al seu diari la idea per a nou llibre basat en la vida d’Octavia.

Lectures relacionades