Joan Duran i Ferrer
Menjaràs pols
Lleonard Muntaner, Mallorca, 2021

Menjar pols, abocats a la desaparició i l’anorreament. Vençuts, enderrocats, éssers condemnats a la marginalitat, “tancats i foscos com les coses que algun dia ens han fet mal”, els personatges que protagonitzen aquests relats i que amb el seu nom hi posen títol, se senten incapaços de parlar però nosaltres escoltem les seues veus, se senten incapaços d’escriure, però nosaltres llegim la seua desventura. Uns cossos, en fi, nàufrags en una mar desbocada, sense horitzó ni coordenades. És un joc de miratges i de contrallums, aquest exercici literari que ha escrit Joan Duran en un temps sense nords ni expectatives, amb una prosa frenètica, un llenguatge artesanal i ric, carregat d’imatges poètiques i encriptat, no gens fàcil de desxifrar per moments, que ens manté en una tensió a què estàvem desacostumats.
Nascut a Sitges en 1978, Joan Duran i Ferrer coneix bé de quina matèria està feta la literatura, sap que a través de la ficció es poden viure altres vides, fins i tot aquelles que es viuen després d’haver viscut. És potser per això que l’autor s’ha posat en la pell dels altres, majoritàriament dones, i ha escrit aquestes altres vides, aquests defectes de fàbrica, en format de conte. Un jove discapacitat, un transsexual, una prostituta, una dona de la neteja, una becària, el cadàver d’una dona morta. Són ànimes desarrelades el batec de les quals no importa a ningú. Es pot ser entomòloga de somriures? Matrioixca sense una fi, “madeixa enredada, espirals concèntriques entorn de la baldufa”? “Penèlope condemnada a les intempèries de la infinitud”? Antiheroïnes de mans inhàbils per posar l’última peça del puzle, ulls que eviten la mirada eixuta dels altres, dels alts càrrecs oficials, de les institucions, la filla o la germana, l’amiga més propera, perquè la por els rosega, no saben on amagar la seua malaptesa, la textura viscosa o pudent de què estan fets els seus dies. Són els seus camins a la vora de l’abisme, camins que no saben fer marrada. I perquè no hi ha futur i no hi ha res a fer, un imperatiu implacable, de què adverteix la Bíblia en un passatge del Gènesi, cau sobre els seus ossos desnerits, amb un verb que imposa, en segona persona, el destí d’arrossegar-se pel fang, de menjar terra. Cruel i despietada manera amb què la societat se’n desfà per evitar la presència incòmoda del que ella anomena “carronya humana”, abocada finalment, en la majoria de casos, i sense remei, al suïcidi.

I sí: s’enfilà a l’arbre més alt del turó més escarpat i trapella d’aquella rodalia dibuixada. I entrà, rotunda, dins d’un paisatge odiós, que era el seu, que era l’únic. I l’esquinçà de dalt a baix, vexant-lo, violant-lo. Temeràriament. Alegre. I fou així com succeí: que s’abandonà, alliberada i amb els ulls closos, a la gravetat narcòtica i despintada d’aquell pati de llums.

Joan Duran coneix la tirania dels mots de què parla Ivet Zwatrzko a l’epíleg. Tanmateix, l’autor d’aquestes narracions guanya el pols al llenguatge, l’aguanta ferm, recorre els seus laberints i se’n sap cada eixida, de vegades de manera precipitada i excessiva. Les seues paraules xiuxiuegen, criden i s’esmunyen entre les pàgines d’aquests naufragis. Arriben al punt àlgid de la narració amb seguretat, tornen enrere, recuperen una imatge, la desdibuixen i la creen de nou. L’autor dels 14 contes de Menjaràs pols converteix l’anècdota en un error vital irreparable, es rebel·la, amb aquest univers tràgic, contra la ràbia i contra la mudesa, crea amb els seus textos una prosa àgil i mordaç, una prosa, en fi, poc comuna en el panorama literari actual. Junt a la seua poesia i altres escrits literaris, l’obra de Duran no passa desapercebuda ni s’oblida amb facilitat.

Ara atura’t, creu-me. Abandona la lectura i arranca, arruga aquesta pàgina: hi fa fred, s’hi passa sempre fam. Llença-la al foc dels oblits, amb els paisatges impossibles, amb els llocs on intuïes que no s’havia de tornar.

També et pot interessar: