Gabriel Josipovici
Era broma
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Raig Verd editorial, Barcelona, 2014

Els lectors de Moo Pak comprovaran, només de tenir Era broma entre mans, que aquesta novel·la és —pel que fa a la forma— exactament el pol oposat d’aquella: molts capítols molt breus i diàlegs gairebé tan abundants com en una obra de teatre. Si la lligen, a més, ho confirmaran també des del punt de vista del contingut; perquè en aquesta ocasió sí que hi ha una trama, en el sentit més tradicional de l’expressió, que avança pràcticament en exclusiva gràcies al diàleg.

És aquesta, la broma a què al·ludeix el títol? Una exhibició de la capacitat d’escriure un tipus determinat d’obra i també el contrari? De la no disposició a acontentar el lector amb allò que potser esperava? El resultat, en qualsevol cas, és un Josipovici que en aquesta ocasió dispara amb una “pistola de pallasso, que només dispara flors”. Una novel·la que s’assembla a una farsa o a una clàssica comèdia d’equívocs, sense més transcendència que l’habitual en aquests gèneres.

Un dels últims capítols, que en trenca el to general pel fet d’estar escrit com un llarg monòleg d’un crític d’art, hi esdevé clau. Comentaris “de pa sucat amb oli” (com els qualifica un altre personatge) per tal de fer passar per obra d’art extraordinària les excrescències insubstancials d’un jove amb ínfules d’artista. I el fet és que costa de creure que aquest capítol no forme també part de la broma d’una novel·la que, en el millor dels casos, no passa de divertimento. Divertimento de l’autor, s’entén: quan imaginava la cara d’incredulitat dels lectors o els esforços per donar justificació intel·lectual a una broma innòcua.