L’humor melancòlic de Charles Dickens

Conta una de les llegendes que circulen sobre Charles Dickens —possiblement certa— que, quan el seu editor americà Arthur T. Fields arribà a Londres procedent de Boston, el primer que proposà l’autor fou visitar llocs emblemàtics de la ciutat que apareixien en la seua obra, on li comentà anècdotes dels seus personatges com si foren fets reals. És per això que els amics de Dickens explicaven que quan acabava una novel·la —exhaust i enfebrat—, li costava un gran esforç desprendre’s d’unes criatures amb qui havia conviscut i dialogat durant mesos, uns sers que ja considerava de la seua família. Disciplinat i presoner de l’horari d’escriptura, quan encallava amb algun capítol la solució consistia en un vagareig ansiós per l’entramat urbà —mercats, estafetes de correus, magatzems, parcs, tavernes, comissaries— fins que d’aquell garbuix d’impressions i de perfils humans emergia un argument nítid o una nova idea que explorar. En les llargues caminades en les nits d’insomni, Londres es transformava als seus ulls en un espai fantàstic, posseït per una llum fantasmal, amb el riu ombrívol i guspirejant com a testimoni de l’elaboració d’experiències i d’episodis vitals en matèria literària. I aquesta és una de les grandeses de Dickens, traslladar les pròpies vivències a un món simbòlic més ampli fins a convertir-les en imatge del seu temps. Es pot qüestionar la utilitat de la literatura o bé quin és el sentit que pren en cada època, però cal recordar als més descreguts i escèptics amb l’art de la novel·la el que Marx confessà a Engels, que Dickens havia proclamat més veritats de calat social que tots els discursos de professionals de la política, agitadors i moralistes junts.

Remarca Edmund Wilson que la imaginació de Dickens parteix d’una essència dual. El bé i el mal, les classes altes i les més baixes, la comicitat i el dolor més descarnat, la mesquinesa i la crueltat enfront de caràcters bondadosos i compassius. Enfront del vigor entusiasta que s’encomana amb les seues històries, de l’atenció que dedica als aspectes sorprenents de la realitat, de l’humor i de la creativitat verbal que embolcallen les seues trames, en Dickens són ben presents també les contrarietats i injustícies que assetgen els seus protagonistes. En aquest sentit, tot en la seua vida era jutjat com si fora el millor que li podia passar o, com a contrapunt, el més detestable. Dickens es comportava en el seu cercle més íntim amb una energia desbordant, amb la narració emfàtica de curiositats i d’aventures que trobaven la complicitat i les rialles dels amics. Però alhora també era víctima de crisis nervioses i rampells d’ira gratuïta, d’estats indissimulats de pura infelicitat. Gaudí d’una celebritat sense precedents que l’autor —amb lectures públiques davant d’un auditori enfervorit— incrementà per voluntat pròpia, incomparable amb la fama més modesta que despertaren lord Byron, Jane Austen o Walter Scott. Però en els moments de major popularitat sempre emergia l’ombra amenaçadora de la infantesa: els mesos en què treballà de xiquet en una fàbrica de betum vora el Tàmesi, l’empresonament del pare a Marshalsea per deutes, la pobresa i les cases decrèpites on visqueren, la difícil relació amb sa mare o un matrimoni amb Catherine Hogarth que mai li reportà satisfacció. I aquests són també els contrapesos de la seua obra, moments exultants i caricaturescos amb una aposta clara per reinventar les claus de la comèdia i, per un altre costat, escenes marcades per la dissort i l’abatiment, per una sentimentalitat sense contenció. Uns extrems que no es poden dissociar, encara que Chesterton celebrà el Dickens més festiu i Bernard Shaw —sobretot per dur-li la contrària— l’equilibrà amb l’atracció pels passatges més lúgubres.

Existeix un nervi descriptiu i una proliferació de fils narratius i de personatges en les seues novel·les que encaixen amb un Dickens hiperactiu: impulsor d’obres benèfiques, actor amateur, dramaturg a estones, director de revistes, empresari brillant i emprenedor que revolucionà els mètodes de publicació de narrativa amb una periodicitat que era una forma d’augmentar el nombre de lectors. A banda, els canvis constants de residència i la implicació en les més diverses lluites socials ens remeten a una personalitat completament allunyada de la serenitat i la calma. Fruit d’aquesta inquietud sense treva, Dickens patí nombroses crisis de salut i depressions, encara que el cansament i les afeccions que el castigaren bona part de la seua vida quedaven en suspens quan pujava als escenaris i el públic quedava embadalit amb lectures d’episodis de les seues narracions o quan posava veu als seus personatges. La història de la literatura ha d’estar agraïda perquè el dia que havia d’acudir a una prova per a una companyia professional d’actors, Dickens emmalaltí i no s’hi presentà. Però és evident que moltes escenes, diàlegs i elements de la cultura popular que apareixen en les seues pàgines són deutores de la passió pels teatres que mai deixà de freqüentar. Dotat com pocs per a la imitació i la paròdia, qualsevol situació absurda, una escena quotidiana o una conversa presidida per una solemnitat encarcarada, de seguida eren incorporades a una seqüència amb la paleta de colors de la farsa i el llampec satíric. Fins i tot les greus notes de melancolia ressonen inseparables del seu sentit de l’humor. I si bé en un primer moment l’objectiu de les seues invectives fou l’aristocràcia, els nous rics i els especuladors sense escrúpols, progressivament desplaçà els seus atacs a una classe mitjana que absorbia els comportaments més reprovables del poder en què s’emmirallava. Dickens fou un privilegiat per no combregar amb cap d’aquests estaments, però també l’acompanyà la sensació de ser permanentment un estrany en la rígida jerarquia anglesa.

Com moltes de les iniciatives altruistes en què s’embarcà, en les seues novel·les Dickens es fixa sovint en les capes més baixes i maltractades de la societat, i rescata personatges que en algun moment són arrabassats per la força d’un corrent que desconeixen, fins que troben l’oportunitat de restituir-se. Després de publicar les primeres obres, Els papers pòstums del Club Pickwick i Oliver Twist, l’autor es traslladà al comtat de Yorkshire per a conéixer l’estat de les escoles on enviaven —per desfer-se’n— fills il·legítims i infants abandonats. D’aquest viatge nasqué Nicholas Nickleby, una autèntica croada contra els directors d’aquests centres educatius que eren, en el fons, un desolador niu de misèria i de sadisme emmmascarat de disciplina. Ara bé, a més de la denúncia i la lluita enardida contra aquesta intolerable situació, un dels grans atractius de Dickens és la transformació de la perversitat, l’engany, la traïció en episodis d’una resplendent comicitat. Si bé en les novel·les de l’etapa posterior es percep un to més contingut, un ritme més pautat i unes trames dissenyades amb més minuciositat, Nicholas Nickleby posseeix l’efervescència i l’espontaneïtat del millor Dickens, capaç d’inserir una galeria inoblidable de personatges que semblen extrets d’un drama, però que després de dibuixar-los amb el seu particular traç no ens permeten esborrar el somriure.

Ralph Nickleby, un usurer impàvid i indiferent al sofriment dels altres, després de la mort del germà —arruïnat per la seua malaptesa amb els negocis— vol desfer-se ben prompte dels nebots i de la viuda perquè no li ocasionen problemes ni distorsionen la rapacitat amb què planifica com escurar els clients a qui ha prestat diners. De seguida queden agrupats els malvats de la novel·la al voltant de Ralph Nickleby i de les seues maquinacions, on destaca Squeers, el director de l’Escola Dotheboys, i la seua dona de trets patibularis. A aquelles contrades llunyanes de Yorkshire és enviat Nicholas Nickleby com a ajudant de mestre per recomanació de son tio Ralph, i ben prompte el protagonista descobreix la sordidesa de l’ambient i la inhumanitat amb què tracten els alumnes del centre, atemorits i estomacats com si foren uns perillosos delinqüents. En canvi, Nicholas, com la seua germana Kate, simbolitzen la generositat i els impulsos més nobles en un entorn hostil. En aquesta rivalitat entre l’egoisme insensible al dolor alié i l’esperit heroic de justícia bascularà Nicholas Nickleby, però Dickens converteix una intriga melodramàtica en una autèntica entitat artística que defuig els models i els estereotips de la seua època, amb un simbolisme trenat a partir d’una interpretació imaginativa ben lliure.

És l’habilitat de Dickens per a mostrar sempre les actituds abjectes amb una espurna d’humor i amb un relleu insòlit. L’escena en què el matrimoni Squeers reparteix el beuratge desinfectant entre els xiquets, les ganyotes i els esgarips de Newman Noggs quan constata l’instint despietat del seu amo, Ralph, a l’hora d’executar els seus plans, o la lascívia depredadora de Mulberry Hawk —representant del cinisme de l’alta societat que amb perseverança atonyinava l’autor—, totes aquestes escenes disperses s’adhereixen amb fermesa a l’argument i també s’enlairen i adquireixen vida pròpia, amb resolucions imprevistes i colps d’efecte d’un singular lirisme. Amb aquest virtuosisme despòtic Dickens incorpora nous personatges a la trama i prescindeix —implacable— d’aquells que ja no li donen joc, una tècnica narrativa que es podia permetre amb els lliuraments setmanals o mensuals en fascicles, ja que amb el seu sensor privilegiat captava quines eren les reaccions dels lectors, preferències i decepcions.

Perquè més enllà dels protagonistes, la fauna dickensiana pobla les pàgines de Nicholas Nickleby amb un carisma i una lluminositat que són el particular segell de l’aposta narrativa de l’autor. Com la senyora Nickleby, la mare de Nicholas i Kate, indeturable amb la seua xerrrameca expansiva i digressions sense fi que només s’estroncaven quan li mancava l’alé. O bé el matrimoni Mantalini que regenta la casa de modes on treballa Kate, amb constants batusses amoroses que l’home sabia neutralitzar amb romàntiques declamacions i una llagoteria ensucrada. La senyora Wititterly, pàl·lida i esllanguida, adorada incondicionalment pel seu espòs i que representa la pedanteria literària acompanyada d’una pregona ignorància. Sense oblidar la pintora de miniatures La Creevy —gran personatge—, els bessons Cheeryble o John Browdie, estendards dels bons propòsits que ajuden a resoldre els conflictes i a restaurar l’ordre del bé. Tota aquesta tribu conflueix en una tumultuosa desfilada on el lector es troba submergit entre personatges arquetípics del teatre victorià, però que Dickens transforma en individus amb personalitat pròpia gràcies als seus poders de prestidigitador.

Un do artístic que s’estén també als petits detalls i les transicions entre capítols, i que es converteix en l’essència de l’estil dickensià. Els patis escarransits de les cases més humils amb un arbre anèmic en un simulacre de jardí, cridòries i parlaments ampul·losos en assemblees caòtiques, una peluqueria amb un bust d’un home que representa l’ideal de bellesa masculina, el bigarrat contrast de colors i el brogit en l’hipòdrom de Hampton amb rufians que esperen la seua presa sota els tendals. La pintura de Dickens sempre està atenta a recompensar el lector amb una associació d’imatges que escapen de l’ús comú i creen una realitat nova. El metge que sosté una criatura als genolls i que pensa incorporar a la factura aquest esforç suplementari, o bé l’empresari de Londres que s’adorm durant la representació en què els actors sospiraven perquè se’ls contractara en una companyia professional. Són personatges que tan sols irrompen en unes línies, però la seua empremta no desapareix en els centenars de pàgines de Nicholas Nickleby, una obra que sempre conté tresors amagats, com el rellotge de paret del vell i sinistre Arthur Gride: “que quan tocava les hores, ho feia amb una neulida remor de piulets, com la veu d’un ancià, escanyada com si la gana li premés la gola”.

El Londres que retratà el primer Dickens ja era —després d’uns canvis accelerats— una altra ciutat en les últimes obres de l’autor, i la seua sensibilitat artística havia hagut d’adaptar-se a noves propostes estètiques amb l’aparició de les germanes Brontë, Thackeray o George Eliot. Però escriu Dickens en Història de dues ciutats que, com més s’acostava al final, tenia la sensació de caminar en cercle i estar cada volta més prop del principi. És per això que el seu fill, Henry Dickens, observa que quan l’autor ja pràcticament s’extingia, un dia que participava en un dels jocs de paraules que tant li agradaven, exclamà de sobte una expressió que ningú dels presents entengué: Betum per a sabates Warren, Strand número 30. Quan la malaltia subjugava gradualment l’escriptor, la seua ment esgotada tornava a les lluites i degradacions de la infantesa que mai havia pogut superar. En Nicholas Nickleby, com en la resta d’obres de Dickens, quan cau el teló totes les peces són col·locades al seu lloc com en un designi diví, amb paternitats insospitades, condemnes i penediments i tota una sèrie de casualitats tàcticament disposades en la trama per a un acabament feliç. Però el fràgil Smike d’aquesta novel·la, com la petita Nell de La botiga d’antiguitats o el jove Paul de Dombey i fill abandonen aquest món com a sers angelicals que recordaven a l’autor la foscor ofensiva i demoníaca que l’assaltà de xiquet i que l’acompanyà com un estigma en tota la seua trajectòria d’escriptor. Per això Dickens confià en l’humor —tenyit d’instants d’aflicció— com el millor antídot contra les injustícies.