Joseph Roth i la vida provisional

Quan Claudio Magris visita, en el número 35 de la Rembrandtstrasse, la casa en què va viure Joseph Roth a Viena acabat d’arribar de la seua Galítzia natal, escriu en El Danubi: “Vivint en aquesta casa, no era gens difícil convertir-se en un especialista en malenconia, la nota dominant de Viena i de Centreeuropa; una tristesa d’internat i de caserna, la tristesa de la simetria, de la fugacitat i del desencant”. En el cas dels habitants de l’Hotel Savoy, la tristesa també de la provisionalitat. Situat en una ciutat sense nom, l’Hotel Savoy és un no-lloc, un indret que sembla desconnectat de la resta del món, suspés en l’espai i en el temps; i alhora, és un mon en si mateix. Roth hi construeix tot un univers, estrany i oníric, en aquesta novel·la que suposa una de les primeres obres de l’autor, anterior als títols més coneguts com Job o La marxa de Radetzky. Publicada el 1924, inicialment en forma de serial en el Frankfurter Zeitung, Hotel Savoy és una novel·la breu, quasi una nouvelle. Un relat àgil, amb una prosa lleugera i transparent, malgrat l’efecte que produeix en el lector. Perquè combina el realisme i el surrealisme, l’al·legoria i la distorsió, per a mostrar un paisatge sòrdid, d’alienació i de decadència, de pessimisme i de desesperació. En què la construcció de l’atmosfera, en qualsevol cas, sembla més important que l’anècdota.

Un dels habitants d’aquest curiós univers és Gabriel Dan, el narrador i protagonista de la novel·la, un soldat austríac que s’instal·la a l’hotel acabada la I Guerra Mundial, després de passar tres anys a Sibèria com a presoner de guerra. Dan espera aconseguir ajuda econòmica d’un oncle ric que viu a la ciutat per poder continuar viatge de tornada a casa. Amb ell, per la resta de corredors, habitacions i dependències de l’hotel, deambulen Kaleguropulos, el propietari; Stàsia, la ballarina; Santschin, el pallasso; Neuner, l’empresari; Abel Glanz, l’apuntador. Hi ha Ignatz, amb els ulls groc-cervesa, que no queda clar si és la mort o només un vell ascensorista. Zvonimir Pansin, antic camarada de guerra del protagonista, que arriba també a la ciutat i s’allotja a la mateixa habitació que ell. I Bloomfield, el jueu que va fer fortuna a Amèrica i hi torna una vegada a l’any, el potentat que tots esperen per tal que els ho solucione tot amb els seus diners i la seua filantropia. Al bar de l’hotel, i a les ordres de la campaneta que fa sonar la senyora Jetti Kupfer, xiques joves es despullen davant de fabricants i corredors de cases.

En Hotel Savoy, la prosa de Roth es tiny de tonalitats al·lucinatòries, d’un aire oníric i il·lusori que atorga al relat una dimensió atemporal, i al lloc, les característiques d’una bombolla amb les pròpies regles i rutines, estranyes a tot allò que l’envolta. Amb el rerefons de la postguerra i l’eco llunyà de la revolució russa, l’hotel pot aspirar a convertir-se fàcilment, doncs, en una al·legoria de l’Europa d’entreguerres, habitada per perdedors, fracassats i apàtrides, tots amb un aire de tristesa immens al damunt; ànimes solitàries que vaguen sense rumb, mogudes per l’instint de supervivència. Habitada també pels que fan negoci de la desesperació de l’altre, els oportunistes, els que es beneficien de la desgràcia col·lectiva. La vida en un hotel és sinònim de provisionalitat, la imatge de qui està de pas, com devia saber bé el mateix Roth, que va viure en hotels bona part de la vida adulta. En el cas del Savoy, ningú s’hi està voluntàriament, l’hotel és per a tots una desgràcia, “un palau luxós i una presó”. Les maletes que queden “en dipòsit” a les habitacions, inutilitzades amb cadenes, com a garantia del préstec de l’usurer, són la viva estampa de la impossibilitat de seguir camí dels seus propietaris. Personatges desorientats en un món que s’ensorra, impotents davant del poder, atrapats sense esperança en un lloc que funciona com un parany.

Un edifici en què contrasta l’aparença externa amb la realitat de l’interior, i en què destaca l’estricta organització jeràrquica de les habitacions en les diferents plantes de l’edifici: els rics en les habitacions elegants i espaioses de les primeres plantes, els pobres en les habitacions minúscules, atapeïdes i insalubres de les plantes superiors. Plantes diferents que es corresponen, fins i tot, amb maneres diferents de comptar el temps:

Aquest Hotel Savoy era talment com és el món, irradiava una lluïssor poderosa des de fora, espurnejava una sumptuositat des dels seus set pisos, però, a dins, hi vivia la pobresa, pròxima a arribar a Déu. Tot el que hi havia a dalt havia caigut a baix, enterrat en tombes airejades, i les tombes s’amuntegaven sobre les habitacions folgades d’aquells que, tips, ocupaven els primers pisos en pau i comoditat, lliures de les preocupacions que provoquen els taüts de parets primes.

Jo pertanyo als enterrats de dalt. […] Fins a quina alçada pot un arribar a caure? Fins al cel, en santedat eterna?

L’obra s’estructura en quatre parts, les tres primeres de les quals es corresponen —com les escenes d’una obra teatral— amb la successiva entrada d’altres tants personatges, que n’esdevindran —en bona mesura— els respectius protagonistes. Així, el Llibre primer relata l’arribada de Gabriel Dan a la ciutat, com s’instal·la a l’hotel i entra en contacte amb el seu particular univers i les normes internes que el regeixen. En el Llibre segon, és Zvonimir Pansin —l’antic camarada de Dan— qui arriba a l’hotel. Les seues maneres descarades i desimboltes contrasten amb les de Dan, més tímid, més convençut de la seua posició de pària. El Llibre tercer, de la seua banda, és el de l’arribada de Bloomfield, a qui tots esperen per la seua magnificència: perquè els done diners i invertisca en els seus negocis. El Llibre quart, en canvi, és un intent de desenllaç de la història potser no del tot reeixit. De fet, en algun moment la novel·la es ressent de la voluntat d’esdevenir la metàfora d’un lloc i d’un temps. Com sempre que s’intenta una al·legoria, el resultat pot caure en l’esquematisme, perquè cada personatge ha d’encarnar estrictament el seu paper en aquest univers, i l’evolució és mínima: el paper dels bons i el dels dolents, el de les víctimes i el dels botxins, els submisos i els contestataris, els rics i els pobres. I això es fa especialment evident en la part final; ja que, una vegada s’ha aconseguit aquell propòsit, el relat —que sempre ha tingut un paper secundari— perd bona part de la raó de ser i es dilueix.

Tot i que la història puga perdre consistència en algun moment, però, Hotel Savoy destaca sobretot per la capacitat d’observació de Roth, amatent a captar la vida de l’eixam humà que es concentra a l’hotel. On hi ha personatges de qui tots parlen i a qui tots temen, però que ningú no ha vist mai. On hi ha la llei, invisible, inaccessible i potser absurda, però tan inexorable com implacable. On hi ha un Godot a qui tots esperen perquè els salve —tot i que cadascú entén la salvació d’una manera—, però que sembla que mai no acaba d’arribar. I un Ulisses que torna i a qui només reconeix el seu gos. On trobem ecos de Kafka i del surrealisme, de Bruno Schulz i de Svevo. I també dels dibuixos de George Grosz. Més que no una narració a l’ús, Hotel Savoy és un retrat de l’Europa d’entreguerres, dels personatges que l’habiten i, fins i tot, de les sensacions que l’ameren: la malenconia, la provisionalitat, el desencant. D’entreguerres, tot i que Roth no podia saber-ho: va morir tres mesos abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.