Grazia Deledda
Cosima
Traducció d’Alba Dedeu
Edicions de la ela geminada, Girona, 2026


Més enllà del fet que Cosima siga una obra autobiogràfica que relata la infància i la joventut de Grazia Deledda (Nuoro, 1871 – Roma, 1936), allò que més sorprén de la narració és l’efecte poderós —quasi punyent— de veritat que traspua. La novel·la transcorre en l’últim terç del segle XIX en un diminut poble de muntanya de Sardenya, però la capacitat evocadora de l’escriptora, premi Nobel de literatura el 1926, aconsegueix retrotraure el lector a l’edat en què, de xiquet, escodrinyara a la cambra o furgara en un armari habitualment no accessibles i hi descobrira, fascinat, eines antigues, paraments de cuina que no es feien servir mai, o altres andròmines velles, algunes fetes malbé i altres conservades per la família amb veneració infundada. Destaca l’habilitat de l’autora per a representar amb pocs traços uns individus rurals, sovint poc o gens alfabetitzats, però sinuosos i complexos; i per a reflectir els matisos dels seus estats d’ànims, canviants segons les circumstàncies, modulats en un entorn reclòs, on costums i llegendes arcaiques convivien amb el rigor de la moral catòlica i la rigidesa de l’estatus social. La prosa de Deledda, a estones ingènua i un punt retòrica, recorda en ocasions les formes de la tradició oral. De fet, resulta especialment efectiva quan conta la faula de l’esposa novençana i del mufló que la visita cada nit quan el marit no hi és, perquè transmet la «impressió profunda, quasi física» que provoca en la protagonista «el mite d’una justícia sobrenatural, l’eterna història de l’error, el càstig, el dolor humà».

La vida de Cosima és sobretot domèstica, com corresponia a una nena de l’època. Així com la mare la intimida un poc —una persona «ni jove ni vella (…); ni contenta ni trista, mig impassible i mig enigmàtica»—, el pare, amb uns ulls que «podien ser els d’un sant, però també els d’un guerrer», li inspirava una confiança absoluta: Antonio apareix com un home honrat i respectat per tothom que, amb intel·ligència i un poc de sort, ha aconseguit una posició benestant. L’aparent estabilitat familiar comença a trontollar amb l’accident de Santus, el germà gran, que a partir d’aleshores abandona els estudis i es dona a la beguda. Andrea, el segon de la progènie, mostra una tirada immoderada pel joc i per les xiques de vida dissoluta, però quan mor el pare, es fa càrrec de la hisenda i és l’únic que dona suport a Cosima en les seues vel·leïtats literàries: a més de pagar-li classes d’italià, la porta amunt i avall perquè els pastors li expliquen les històries de la contrada. La imaginació de la jove es nodreix d’aquests contes meravellosos, però també de les gestes despietades de lladres i assassins —«el bandolerisme local encara tenia un caràcter mig èpic»— i, més endavant, dels secrets i les confidències que li revelen els clients de l’almàssera propietat de la família, així com d’observar els borratxos i vagabunds que «formaven un quadre digne de Rembrandt» al costat de la caldera del molí.

A més d’escenes casolanes que recreen el món que envolta la protagonista, com les dones partint ametles a l’ombra del pati, xarrant i entonant cançons populars; l’estada de les tres germanes a l’ermita de la Madonna del Monte, regentada pel «sempre empudegat de tabac fra Ignazio»; o, més endavant, les malifetes de quatre amigues adolescents que malparlen de tothom i que es burlen, entre rialles, les unes de les altres, hi ha la seqüència memorable en què Cosima veu el mar per primera vegada. Andrea s’emporta la xiqueta a un dels banquets que es preparen a la pastura, li arregla una mena de butaca i li ofereix les millors viandes, però «els convidats es van adonar d’aquells gestos de cortesia gairebé galants, i van començar a donar-se copets de colze». Fins i tot en un dia exultant de descobertes i de comunió amb la naturalesa —aprén a distingir fulles i flors i a reconéixer els cants dels ocells—, Cosima sent la vergonya que li ha fet passar el germà. La felicitat resulta poc creïble sense un contrapunt de mundanitat.

S’ha vinculat l’escriptura de Grazia Deledda amb el verisme de Giovanni Verga perquè representa la societat camperola de l’interior de Sardenya. Però a pesar dels drames que se succeeixen en aquestes pàgines —les morts de les germanes majors i del pare, l’alcoholisme de Santus, la depressió de la mare o la maledicència de quasi tota la població cap a Cosima perquè vol dedicar-se a la literatura—, el llibre no transmet una visió absolutament pessimista ni essencialment tràgica de la vida. Més difícil resulta relacionar l’autora amb el decadentisme de Gabriele D’Annunzio, encara que l’estil de Deledda desplegue sovint imatges sensorials i imaginatives: una oliera «amb un bec llarg que recorda el d’un instrument d’alquimista», «un tro formidable que fa la impressió d’una ordre militar», o l’orella d’Elia, el criat gegantí, «fosca i dura com la paret d’una gruta». Tal com insinua Neus Real en el pròleg d’Ànimes honrades (Edicions de la ela geminada, 2024), els textos de Deledda es resisteixen a les etiquetes, si de cas mantenen alguna connexió amb la gran literatura russa, pel «retrat de la quotidianitat, de la interioritat i de les crisis morals dels personatges». Hi ha una ironia delicada en Cosima que fa de contrapés tant a l’exaltació com a la desgràcia. Així, cap al final, quan per fi la protagonista abandona el llogaret primitiu i de vegades asfixiant on ha crescut per a viatjar a una ciutat costanera, la rep una admiradora tan escandalosa i estrafolària que li entren ganes de «pujar altre cop al tren i tornar-se’n a casa». Però les incomoditats no eclipsen el fulgor de la fama, al contrari, hi aporten la dosi imprescindible de realitat.

Lectures relacionades