Angela Carter
La companyia dels llops
Traducció de Martí Sales
Comanegra, Barcelona, 2023

Els relats d’Angela Carter han envellit malament. L’autora anglesa, vinculada a teories literàries com la del feminisme o la de la psicoanàlisi, circumscrites a una època molt determinada i que entenien la literatura com a excusa didàctica o ideològica, va influir una generació de lectors per als quals deu ser sobretot un record personal. Probablement, d’aquell tipus de record adolescent que és millor no fer malbé provant de reviure’l. La companyia dels llops és una antologia que aplega tretze d’aquestes narracions, publicades originàriament entre 1965 i 1993, i en les quals aquella voluntat moralitzadora i doctrinal és tan explícita que pesa més que qualsevol valor literari.

Tot i que a la contracoberta del volum es pot llegir que “Carter va crear un imaginari únic que no ha deixat d’expandir-se”, els relats que l’integren arrepleguen els elements més suats i tòpics del gènere gòtic, i és discutible que els modernitzen o els milloren en cap sentit: licantrops, vampirs, bruixes, dimonis, llops, estaques clavades al cor, rastelleres d’alls, nits de Walpurgis, cementeris, boscos tètrics i amenaçadors, Transsilvània, París. Un imaginari que al lector li resulta perfectament familiar, del que es poden dir moltes coses, però no que és únic ni que el va crear Carter. De les seues narracions també s’ha escrit que capgiren els contes tradicionals, i això sí que és cert en part. Ja que, si no els capgiren, almenys n’ofereixen versions diferents; una altra qüestió és si el canvi hi suposa cap millora. Perquè els contes tradicionals, sense la capa d’edulcorant afegida per Disney i companyia, són suficientment bèsties; tant, que és difícil que les revisions que hi fa l’autora els superen. I, per descomptat, ja contenen totes les connotacions sexuals. Tanmateix, un dels objectius indissimulats de les versions de Carter és “descobrir-nos” els elements implícits d’aquells relats tradicionals; probablement, perquè creu que el lector és incapaç d’arribar-hi sense la seua ajuda. L’altre objectiu és convertir-los en motiu de reflexió feminista.

Així per exemple “La companyia dels llops”, el relat que dona nom al recull, és una versió del conte de La Caputxeta Roja, amb els personatges i l’esquema bàsic del relat tradicional, condimentat amb explicacions teòriques sobre la licantropia, i amb un final alternatiu. La lectura feminista de la història deu estar en el fet que la Caputxeta no tem el llop, sinó que el tracta de tu a tu; en frases que volen sonar a eslògan —“sabia que [ella] no era la carn de ningú”—, en el paper actiu d’ella en provocar l’encontre sexual, en el pseudoerotisme de la Caputxeta despullant-se per al llop i en el simbolisme de llançar la roba de color roig al foc perquè creme. Al remat, però, si la Caputxeta desactiva la ferocitat del llop és fent d’esposa i de mare, sent l’encarregada de proporcionar el plaer sexual i també la cura: després de l’acte sexual el·líptic, el llop descansa el cap sobre la falda de la Caputxeta, que li trau els polls i “potser se’ls ficarà a la boca i se’ls menjarà, quan ell li ho ordeni”. Carter, doncs, ajunta els dos tòpics més masclistes sobre el paper de la dona en el desenllaç del conte. I també hi manté la sacralització tant de la virginitat com del sexe femení, que responen a la visió més clàssica. Així, abans que la Caputxeta haja seduït el llop, en podem llegir: “Quieta o en moviment, segueix el pentagrama invisible de la pròpia virginitat. És un ou sense trencar, és un receptacle segellat. Dins seu té un espai màgic amb una entrada ben tancada amb un tap de membrana. És un sistema clos”. I, un poc més endavant, quan s’ha llevat la roba i l’ha tirada al foc: “ara només estava vestida amb el seu integument intocat de carn”.

Des del punt de vista temàtic, doncs, els relats aplegats en La companyia dels llops oscil·len majoritàriament entre la literatura gòtica i de terror, d’una banda, i la revisió de contes tradicionals, de l’altra. Estilísticament, estan construïts sobre una prosa bigarrada, excessivament barroca i embafosa, de ritme pastós. Condicionada per l’interés —que de tan evident esdevé ingenu— de provocar, d’escandalitzar amb imatges que volen ser truculentes, i amb el recurs al tabú —l’incest, per exemple, en les diverses combinacions possibles, és un tema recurrent. Així, “La promesa del tigre” seria una revisió de La Bella i la Bèstia; i “Licantropia”, una altra versió —molt més breu, en aquest cas— de La Caputxeta Roja. En “Els amors de la princesa Carmesina”, el que en principi podria recordar un relat de Les mil i una nits acaba com ho faria una història clàssica de terror quan un titella cobra vida perquè li l’absorbeix al titellaire. “El gabinet d’Edgar Allan Poe” reconstrueix alguns aspectes de la vida d’un dels sants patrons del gènere. Mentre que “El tigre de la Lizzie” imagina una història amb una xiqueta de cinc anys que faria referència a Lizzie Borden, coneguda com l’assassina de la destral: una icona de l’imaginari popular dels EUA, a qui Carter ja havia dedicat un relat en un altre llibre.

Però si hi ha una narració que aplega els dos vessants temàtics a què ens referíem, aquesta és “La cambra sanguinolenta”: amb diferència, la més extensa del recull i, potser, la més coneguda de l’autora. Una revisió del conte de Barbablava que també segueix l’esquema bàsic de la història tradicional, excepte potser perquè el paper de salvador passa dels germans a la mare. Una jove innocent de dèsset anys es casa amb un home molt major que ella, ric i experimentat, que la vesteix i li penja joies per lluir-la. I acaba descobrint que el marit caça dones com a trofeus per torturar-les i matar-les en la cambra del títol: un sadisme sexual que ja trobem en el conte original i que l’autora aprofita per jugar novament amb el gènere gòtic. Un relat ple de tòpics, que fa explícita la comparació de la jove amb l’Eva bíblica implícita en el conte tradicional, com també fa explícit l’ensenyament moral: si ella cau en la temptació d’entrar a l’única cambra que té vetada és perquè el fet de caure-hi forma part del paper que li ha previst ell. A més, però, si hi ha un moment, el dia abans que es casen, que la jove el veu mirar-la com qui observa una més de les seues possessions; després ella es veu reflectida en un espill i afirma: “per primera vegada en la meva vida innocent i enclaustrada, vaig notar en mi mateixa un potencial per a la corrupció que em va fer perdre l’alè”. Un tòpic que el feminisme de Carter comparteix amb la misogínia medieval.

L’antologia es tanca amb un text titulat “Reflexos” que escapa un poc a la tònica general pel que fa al tema. Una ficció pseudofilosòfica, una divagació al·lucinatòria de difícil digestió a propòsit del tòpic de travessar l’espill: el narrador protagonista, que es veu obligat a passar a l’altra banda, hi descobreix el reflex, el negatiu del món que coneixia. El llenguatge, quasi sempre tan retòric i embafós, ací s’enfarfega encara més en voler assumir un to filosòfic o científic que explique un fenomen que constituiria tot l’interés d’un relat que, d’altra banda, a penes si té anècdota. Una elucubració tediosa i obtusa que deixa atuït definitivament el lector.