Damon Galgut
En una habitació desconeguda
Traducció d’Anna Llisterri
Les Hores, Barcelona, 2024
Viatjar acostuma a percebre’s com un verb evocador: tant fa que la imaginació recorra destins exòtics amb oceans cristal·lins com que vagarege pel corriol que travessa el riuet de la infància. Per a Damon, el protagonista d’En una habitació desconeguda, sembla una mena de pulsió, una necessitat imperiosa i constant d’allunyar-se de qualsevol lloc que puga associar-se, ni que siga remotament, amb la idea de casa. Aquest individu viu en transició permanent: estar sempre de pas li impedeix arrelar enlloc i, alhora, la falta de connexió amb l’entorn —siga el que siga— l’empeny a continuar en trànsit. El viatge, doncs, com a fugida —«el moviment sempre ha estat un substitut del pensament», diu—, però també com un període que afavoreix la introspecció i que permet indagar els vincles, més o menys fortuïts, que s’hi estableixen de vegades. De les tres peces que componen aquest llibre —«El seguidor», «L’enamorat» i «El guardià»—, les dues primeres relaten escapades de joventut i aventures amb persones que Damon troba pel camí, mentre que, en la tercera part, ell és ja un home de mitjana edat i l’acompanya una amiga de Ciutat del Cap.
Més a prop de les memòries que no de la ficció, En una habitació desconeguda aconsegueix plasmar la inquietud i, alhora, l’entusiasme i la sensació de llibertat que produeixen alguns viatges. Transmet, per exemple, com un mateix indret pot semblar tenebrós i amenaçador i, tot d’una, transformar-se en un lloc «ple de vida i energia» quan, després de superar alguns obstacles gairebé insalvables, el protagonista té la sort de retrobar els companys que pensava que no tornaria a veure més. O la intensitat que embolcalla els esdeveniments i les coneixences, segurament perquè aquestes s’intueixen passatgeres. Convertir-se en «observador amagat en la foscor» és un dels entreteniments preferits de Damon: descriure els altres, els objectes, els entorns, però sobretot a si mateix. Hi ha un desdoblament continu del personatge que és alhora actor i espectador dels seus actes, un efecte reflectit en el fet que el narrador, generalment en tercera persona, canvie de sobte a la primera. És un recurs que al principi resulta estrany, però que, a poc a poc, el lector entén que traça el mapa de connexions —llunyanies i proximitats— entre Damon Galgut, escriptor sud-africà, i la criatura literària que construeix a partir dels records.
En «El seguidor», Damon recorre les muntanyes de Lesotho amb Reiner, un alemany atractiu, musculat i un punt petulant que ha conegut dos anys enrere a Grècia. L’excitació d’anar-se’n amb un quasi desconegut —«el viatge és com una caiguda lliure o un vol»— s’esvaeix quan, entre tots dos, s’estableix una relació de dependència: a més de mantenir-se en millor forma física, Reiner és l’únic que porta diners. En el segon capítol, el sentiment que no ha quallat amb l’alemany, sí que ho fa amb Jerome, un jovenívol i tímid suís, que visita Zimbàbue, Malawi i Tanzània amb la germana bessona i un amic francés. Encara que l’atracció és corresposta, la malaptesa a l’hora de comunicar-se impossibilita l’aventura amorosa. El plantejament d’«El guardià» és diferent perquè l’eix no és tant el viatge com la malaltia mental d’Anna, la dona que acompanya Damon per l’Índia. Si les dues primeres narracions, impregnades d’una mena de transcendentalisme fatalista no resulten, precisament, alegres, la tercera és absolutament desoladora: l’autor ha sabut retratar el comportament estrambòtic i pertorbador d’algú amb un brot psicòtic i també les reaccions d’aquell que ingènuament —i perillosament— ha cregut que podria fer-se’n càrrec. La precarietat dels hospitals indis, amb rates i panderoles pertot, aporta les notes macabres.
Amb escenes de vegades molt visuals, quasi cinematogràfiques, com el primer encontre amb l’alemany a Micenes —s’allunyen l’un de l’altre «fins que tornen a ser dos punts minúsculs i separats, que pugen i baixen amb les ondulacions del terreny»— i amb la capacitat de suggerir estats característics dels turistes, com «els plaers pagans de la inactivitat i la calor», Damon Galgut explora amb deteniment l’interior de l’individu profundament solitari que fou, alhora que dibuixa tot un seguit de tipus de diferent pelatge amb què es creua en els seus itineraris. L’autor deia en una entrevista que les tres històries d’aquesta obra representen el poder, l’amor i la protecció, allò que ell considera els fonaments de totes les relacions: «no em sembla que hi haja res fora d’això», afirmava. Pel bé del lector —i de la humanitat—, esperem que el novel·lista sud-africà s’equivoque. Al cap i a la fi, les combinacions d’aquests tres ingredients, adobats amb ironia i humor, poden ser quasi infinites.
