Jim Thompson
1280 hab.
Traducció de Carme Geronès
La Segona Perifèria, Barcelona, 2025

Nick Corey és un malparit, sempre amatent a justificar els seus actes. És indolent, amoral i corrupte; no té escrúpols i no sembla tindre tampoc cap sentiment de culpa. És un embolicador, seductor quan li convé i egoista en tots els casos. Corey és el xèrif en cap del comtat de Potts —un poble de 1280 habitants, segons que indica el rètol que hi ha a l’entrada—, i perpetuar-se en el càrrec és una de les seues principals preocupacions. Però malgrat tot ens cau bé i fins i tot empatitzem amb la seua particular manera d’exercir la justícia. Ho podem provar de maquillar amb paraules profundes, però el ben cert és que Jim Thompson aconsegueix que ens posem del costat de la sangonera cínica i manipuladora que protagonitza la novel·la, i aquest n’és un dels principals mèrits. Publicada originàriament el 1964, a 1280 hab. se l’acostuma a situar dins del gènere negre, tot i que en trenca l’esquema més clàssic. Entre altres motius, perquè es desplega al voltant de la construcció d’aquest personatge més que no sobre una trama ordida com un enigma que s’ha de resoldre. I és així des d’un breu capítol inicial que enceta el joc entre la imatge interessada que dona d’ell mateix i la realitat de qui és, que es mantindrà durant tot el relat.

Corey és un paràsit ocupat només a assegurar-se la satisfacció dels apetits: menjar i dormir, sobretot, on es mostra particularment insaciable; cardar i beure whisky, probablement en aquest ordre. I preocupat també de ser reelegit com a xèrif per poder continuar fent-ho. Amb tendència a clavar-se en embolics i improvisar-ne alguna eixida que normalment el porta a un altre de més gros: un dels motius —que no l’únic—, fer equilibris per mirar de repartir-se entre tres dones. Situat sempre en un calculada ambigüitat entre ser un tòtil o només fer-ho veure per obtindre’n algun benefici, perquè fer-se l’idiota és part de l’estratègia per manegar les coses al seu gust. Fins que algú més idiota que ell es posa en el seu camí i aleshores hi ha d’actuar de manera contundent. Així, és capaç de quedar com un imbècil rematat en un dels primers episodis de la història, quan es deixa humiliar pel xèrif d’un altre poble i el seu ajudant; i com un justicier astut i implacable quan immediatament després torna a Pottsville, assassina a sang freda els dos macarres que el mortificaven i s’ho manega per encolomar els morts a l’altre xèrif. És un personatge que creix amb la novel·la, es torna progressivament més filosòfic i acaba parlant com un il·luminat. Hi va guanyant protagonisme a poc a poc la idea d’una inspiració divina per als seus actes, però sempre amb la vaguetat justa perquè no tinguem clar si es creu la pròpia ideació o si no és una altra més de les seus farses justificatives.

Un dels grans encerts de la novel·la és la tria del narrador protagonista, que explica la història en primera persona. Perquè el narrador havia de ser Nick Corey: és pertinent que vegem el món amb els seus ulls, amb el seu particular sentit de la justícia, perquè advertim la desconnexió entre les seues accions i la interpretació que en fa. L’autor ens fa participar de la seua lògica. Com s’entendria si no, per exemple, el desdeny i la indolència amb què assassina, sense la més mínima mostra d’empatia cap a les víctimes? Tots els narradors personatge són, en major o menor mesura, narradors poc fiables. Però, el de Nick Corey seria un cas paradigmàtic de com utilitzar aquest fet a favor del relat. Perquè Corey és un mentider, però ocorre també que entre els seus actes i la consciència que en té hi ha una distància considerable: l’esquerda entre l’individu que descriuen les paraules i el que retraten els fets. Així, els personatges s’enganyen i s’ensarronen entre ells a cada moment, però el narrador també entabana constantment el lector. La veu narrativa és una altra troballa de la novel·la. Aspra, mandrosa i sincopada, en un registre col·loquial molt aconseguit; amb aire de confidència o de conversa informal, de tu a tu, amb el xèrif d’un poble de mala mort. Una veu sorneguera, sempre disposada a prendre’ns el pèl, que es completa amb uns diàlegs vius, amb aparença d’espontaneïtat.

Jim Thompson és un autor de culte dins del gènere negre, citat sovint al costat de Raymond Chandler i Dashiell Hammett, però també hereu d’autors com James M. Cain o Horace McCoy. Tot i que potser no figure en les llistes dels grans de la literatura universal, és un d’aquells secundaris que qualsevol literatura voldria tindre en les seus files. I en obres com 1280 hab. ens recorda que la literatura també és entreteniment. Contra aquella escriptura que sembla que ha de nàixer necessàriament del dolor i de l’angoixa, doncs, Thompson pareix haver-se divertit fent la novel·la, i aconsegueix divertir el lector amb el cinisme del narrador i protagonista. En qualsevol cas, tot i l’aire informal o desmanegat de l’obra —una aparença calculada i necessària—, s’hi pot accedir en nivells diversos. Perquè en el rerefons hi ha el dibuix d’una societat sense esperança possible, i una visió del món escèptica i desencantada. Una mirada descarnada i cruel que exposa tota la misèria humana de viu en viu, sense opcions de redempció. El de Pottsville és un univers classista, absurd i hostil, que voreja el desvari col·lectiu. Un món violent i hipòcrita, on el racisme és ben present, el rumor i la difamació s’usen com a estratègia política, i la traïció i l’abús són la norma. De fet, més enllà del xèrif Corey, és difícil trobar-hi cap altre personatge que se salve. Qui no és un aprofitat és un borratxo. Qui no mata la dona a pallisses deixa embarassades les filles. Tanmateix, l’humor subtil, sovint humor negre, en rebaixa el to. L’autor no denuncia —el seu narrador no pot fer-ho—, només mostra; i ho fa per mitjà d’escenes còmiques, de vegades grotesques, algunes d’un ridícul hilarant.