Secrets de família

Totes les famílies —felices o dissortades— amaguen històries de les quals gairebé no es parla. En el cas de Vanessa Springora, aquests misteris estan relacionats amb el cognom que, de xiqueta, ja la feia sentir incòmoda a classe, amb una barreja de vergonya, d’il·legitimitat i d’impostura, un nom de família que, curiosament, designa només la seua. Patrick —el pare— és qui li ha transmés el cognom, una figura sinistra de la qual s’han allunyat fa temps la filla i les tres ex dones, el germà Dominique —oncle de l’escriptora— i pràcticament tots els coneguts. Només Huguette, la mare, en va suportar resignadament la presència al seu pis diminut de Courbevoie, al nord-oest de París. El llibre comença quan Patrick mor i l’autora ha de fer-se càrrec de buidar aquest apartament ple de pols, de brutícia i d’andròmines inútils, tan deixat i abandonat com ho va estar el seu progenitor els últims anys, un espai propi d’algú amb la síndrome de Diògenes. A la narradora, li fa pensar en Céline i Léautaud, «uns senyors vells indignes i fastigosos» que també moriren sols i en condicions deplorables.

Patrick Springora, que ja fanfarronejava de jove, amb l’edat havia esdevingut un mentider patològic, sobretot des que es va quedar a l’atur i es va sumir en un període de decadència que s’estengué la resta de la vida i que empitjorà quan faltà la mare. A pesar de no tenir estudis superiors, havia assolit prompte càrrecs de responsabilitat en el sector de la comunicació. Quan encara convivia amb la muller i la nena, els explicava amb deliris de grandesa que treballava en missions secretes per al govern i que les altres faenes eren una tapadora. La filla conta la història amb una certa fredor, ja que l’home, després de la separació, no va mostrar interès per ella, se’n va ocupar en comptades ocasions i, quan la xiqueta anava a l’institut, deixà de contestar-li els missatges. Per tant, ella hagué de guardar les distàncies amb aquest individu tòxic, megalòman, amb un discurs ple d’incoherències i aberracions. Només quan és mort i no pot fer-li mal, decideix indagar la identitat del pare regirant i classificant els objectes i els documents que posseïa; una carta i algunes fotografies i joguines eròtiques n’evidencien l’orientació homosexual. L’autora es pregunta en quin moment caldria que esborràrem «les traces del que no volem compartir amb ningú».

Però el que trasbalsa la narradora és una altra troballa: dues fotografies de l’avi Joseph amb la creu gammada. Això, a més de fer trontollar el relat oficial de la família, segons el qual Joseph havia sigut un refugiat txecoslovac reclutat a la força per l’exèrcit alemany, del qual hauria desertat abans d’establir-se a França, xoca amb la memòria que l’autora conserva d’uns iaios que, a diferència del pare, estimaven incondicionalment la neta. Dels estius que passà amb ells fins als deu anys, diu que «en tinc els records més bonics i despreocupats de la meva infantesa». Ací comença la millor part del llibre, perquè el personatge de Joseph Springora és més literari i dona més joc que Patrick, al cap i a la fi, un home amb problemes mentals evidents que mai no en va rebre tractament. I també perquè l’obra es converteix en una investigació sistemàtica pels arxius alemanys, txecoslovacs i francesos i que duu l’autora fins a Zábřeh, la localitat del nord de Moràvia on nasqué Joseph i on troba, encara vius, alguns dels parents txecs que van patir la repressió del règim soviètic. A poc a poc, l’escriptora esbrina que, originàriament, el nom de l’avi patern era Josef Springer i que pertanyia a una família sudeta, és a dir, eren ciutadans txecoslovacs però de nacionalitat alemanya. Metre repassa la història recent de Txèquia, que entre 1938 i 1989 patí «els dos grans totalitarismes del segle XX, el nazisme i l’estalinisme», s’adona que l’avi mantingué sempre el contacte amb el germà, però el Teló d’acer li va impedir tornar al país natal. Més endavant descobreix que, entre 1938 i 1944, Josef havia sigut policia a Berlín i s’havia casat amb Qarlotta Lündehn. Com fou possible, doncs, que «un home que de jove portava la insígnia del nazisme hagi pogut treballar durant l’Alliberament per als americans i hagi obtingut l’estatus de “refugiat privilegiat” a França?». El que turmenta l’autora és si aquell iaio encantador que la portava delicadament en braços al llit amb l’àvia quan ell s’alçava havia participat, dècades enrere, en les execucions de jueus que l’OrPo, la policia de l’ordre havia portat a terme en col·laboració amb la policia política del III Reich, tal com explica l’historiador Christopher Browning en Ordinary men. Finalment, la recerca no esvaeix —però tampoc documenta— les seues pors: «l’única prova de debò de la seva culpabilitat és haver-se adherit al nazisme, i potser el van obligar a fer-ho».

Hi ha en El nom del pare punts de contacte amb Res no s’oposa a la nit de Delphine de Vigan, uns textos autobiogràfics que s’endinsen en les personalitats malaltisses dels progenitors i que alternen escenes de la vida d’aquells —més o menys verídiques o fabulades— amb fragments que recorren les etapes de la investigació i que mostren com tot aquest procés, i la necessitat de conéixer qui han sigut realment els avantpassats, afecta l’ànim i la quotidianitat de les escriptores. Són obres que es mouen entre l’assaig i la ficció, un gènere híbrid que també cultivà J. M. Coetzee en Temps d’estiu: el Nobel sud-africà creà un joc de veus alienes que parlaven sobre ell mateix, una forma de tractar de la manera més quirúrgica possible els lligams amb el pare. Però, mentre Coetzee disfressava de reportatge —de realitat— els discursos i les identitats dels éssers que inventava, Springora intenta reconstruir amb la imaginació els buits sobre el passat de Patrick i de Joseph que les perquisicions no han pogut satisfer. La veu de Coetzee és més neta i poderosa, però, en el fons, tots dos —i també De Vigan— parlen de com els pecats s’hereten de pares a fills.

No ha degut ser fàcil tornar a l’escriptura després de l’èxit d’El consentiment, el primer títol de Springora en què abordava la relació que mantingué als catorze anys amb Gabriel Matzneff, un tipus que vorejava la cinquantena, un pederasta que descrivia en els seus llibres els encontres sexuals amb xiquetes i amb nens que a penes havien arribat a la pubertat. En El nom del pare, l’autora planteja l’impacte moral que representa que un antecessor haja pogut participar en l’assassinat de persones innocents, només pel fet de ser jueves. I alhora que reprén la qüestió de com fou possible la implicació de tantíssims individus suposadament normals en la Xoà, tem pel futur del seu fill en una Europa amb els extremismes en auge. Són les pàgines més fluixes d’una obra en què Vanessa Springora busseja en els dimonis familiars i ens recorda —com deia Browning— que «explicar no és excusar» i «comprendre no és perdonar».