Francesc Serés
La pell de la frontera
Quaderns Crema, Barcelona, 2014
No parem de pegar-li voltes a qüestions com l’estil, l’estructura narrativa o el grau de fidelitat als fets quan descobrim que per a un autor és quasi més important poder convéncer —en poc temps i amb posat seductor— un mànager cultural que el llibre que té entre mans és una aposta segura. En La pell de la frontera Francesc Serés ens introdueix en una residència d’escriptors als EUA (Ledig House), un ambient aparentment distés i amb certs aires d’agència d’inversions borsàries, i conta com hagué de bregar amb altres creadors de tots els racons del món per captivar l’auditori amb la seua història sobre immigrants, espais en constant transformació i incursions en la memòria. Entre actors de teatre, novel·listes, traductors i mecenes capritxosos, calia triar bé el llenguatge per fer atraient la geografia i els rostres que apareixen a Alcarràs, Sudanell i Saidí, una mena de territori literari singular i alhora d’unes vivències extremes.
Per a teixir el conjunt d’històries i retrats que apareixen en La pell de la frontera, Francesc Serés fuig de discursos benintencionats, de l’antropologia o d’etiquetes massa gastades com la societat líquida. Sarcàstic amb el grau zero de l’escriptura, l’autor relata amb tota cruesa l’arribada d’onades successives d’immigrants a poblacions i camins que travessà de menut, i que ara els ocupen individus que escaparen de la fam a Senegal, Guinea o Gàmbia. A qualsevol amagatall apareixen deixalles, barraques improvisades amb cartons i plàstics, mobles atrotinats i objectes amuntegats que esperen alguna utilitat. Serés recorre aquestes zones abandonades, campaments espectrals que constitueixen, també, un paisatge íntim i ben apamat. Entre una calor ofensiva i núvols de mosquits, recull testimonis, fotografia aquests caus de misèria i es deixa examinar per uns personatges atemorits, desconfiats. La desesperança per la falta d’expectatives acompanya confidències on els protagonistes ometen passatges que consideren vergonyants i dolorosos: “al final tot són eclipsis que no es poden mirar amb l’ull nu”.
El reportatge periodístic s’entrecreua amb estampes i narracions descarnades, el llampegueig i les imposicions de la memòria. En aquest escenari que no para de canviar, Serés s’acosta als habitants originaris del Segrià i del Baix Cinca i observa com els costums ancestrals i la identitat són permeables, inconsistents. Com a Mequinensa: un riu aturat, un poble que han ubicat en un altre lloc i el record permanent dels contes de Jesús Moncada. A l’hora de fixar els punts d’aquest nou mapa difícil de desxifrar, l’autor es dirigeix als Monegres i ens situa davant d’urbanitacions inacabades, trinxeres de la guerra civil per a turistes, pistes i carreteres que no figuren en la guia, un festival de música underground enmig d’un desert desolat. En aquest retorn al seu paisatge vital, Serés se sent en una mena de turbina —temporal i estètica— que tot ho capgira. Un executiu voraç explica com funciona la nova agricultura: dacsa transgènica, bresquilles dissenyades amb codis futuristes que han substituït les denominacions tradicionals, tot un entramat de cadenes de distribució i control del comerç que ha contribuït a alterar, encara més, aquest territori limítrof.
Indro Montanelli dibuixà l’esperit d’una gent i d’unes contrades a través dels qualunque, accions i rostres anònims que semblaven intemporals per a interpretar una geografia. Ara, en canvi, tot va massa de pressa, quasi no hi ha repós per dibuixar els nous protagonistes d’un espai proper: búlgars i gent d’altres llocs del centre d’Europa ocupen habitacions, edificis i carrers junt a l’antiga casa familiar i la sensació d’estranyesa és la mateixa que sentia l’autor quan ensenyava un xiquet xinés a expressar-se en una llengua que mai acabava d’entendre. Gent que va i ve —els autòctons que busquen fortuna en altres països per la crisi—, amb uns destins que varien sense temps per a assajar explicacions. En La pell de la frontera fa la sensació que en girar la vista mai trobaràs un escenari tal com el recordaves, que el temps imposa una llei que només accepta les mutacions constants.
