L’últim llibre de Julian Barnes

Quan portem deu pàgines —encara no— llegides de Comiats, en les quals predomina un to eminentment assagístic, Barnes deté el fil de la reflexió per a fer-nos dues advertències: que hi haurà una història més endavant i que aquest serà el seu últim llibre. L’últim llibre de Julian Barnes, doncs, és un tancament de carrera que condensa les obsessions de l’autor i recopila els motius recurrents de la seua obra: l’amor, l’amistat, la memòria, el pas del temps, la literatura, la veritat narrativa. I especialment la vellesa i la mort; també —o sobretot— la seua. Barreja de ficció, assaig i autoficció, l’obra combina la crònica del càncer que li diagnostiquen a l’autor i la història d’amor de dos amics de la universitat amb abundant reflexió sobre la memòria, la vellesa i la mort. A diferència d’altres autors com Philip Roth o Alice Munro, que van anunciar la retirada en entrevistes a mitjans de comunicació, Comiats és també —almenys en part— l’anunci. L’anunci i la justificació de per què aquest serà l’últim llibre de Julian Barnes.
En la primera part de l’obra (“El gran I AM”), trobem el Barnes assagista, que reflexiona en primera persona sobre la memòria i ho fa amb Proust com a referent. Però l’autor es riu, escèptic, de la magdalena, i cita Proust bàsicament per a discrepar-hi, per a negar-lo per falsari. Les sigles IAM fan referència a la involuntarietat autobiogràfica de memòria, una de les obsessions recurrents de l’obra. Un fenomen que consisteix en la recuperació espontània de records personals, sobtats i molt vius, desencadenada per impulsos externs o pensaments interns. L’autor en separa una lletra per convertir-ho en I AM. La memòria i el seu funcionament, doncs, ocupen un lloc important en l’obra; paral·lelament, però, també la malaltia, la decrepitud física i mental, la proximitat de la mort i la por que tot això provoca. Així, per exemple, en la tercera part (“Controlable”), mentre relata el moment en què l’ingressen i li diagnostiquen un càncer a la sang, no deixa de valorar i comparar records, fets reals i objectius, i anotacions que va prendre al diari mentre ocorrien aquests fets, per veure’n les diferències. La segona i la quarta part del llibre narren la història que ens havia promés: la de dos amics seus, Jean i Stephen, que s’havien conegut en l’època universitària i que es retroben i es casen dècades després. Tot i que ha acomplit la promesa i hi ha inclòs una història, aquesta és només relativa. Perquè l’autoficció, d’una banda, escriure sobre amics, de l’altra, i sobretot fer-ho servir tot plegat com a argument de la reflexió general que és Comiats, posa en dubte el gènere del llibre. Fins i tot si Jean i Stephen són personatges de ficció que fa passar per reals. Però aquesta confusió de gèneres, en qualsevol cas, és un objectiu en si mateix. A més, encara que en aquestes dues parts sí que hi ha més narració, va acompanyada de constants digressions i reflexions. Sobre com cap dels tres és el mateix quan es retroben; sobre la capacitat d’estimar i de ser estimat; i, al final, quan la història fracassa per segona vegada, sobre el neguit d’haver-los tractat com si foren personatges de novel·la, pensant que els podia dirigir cap a l’objectiu que desitjaven. Tot i que Barnes escriu que, com a novel·lista, prefereix l’anècdota a la teoria, Comiats demostraria més aviat el contrari. En la cinquena part, per últim, l’autor torna al càncer que pateix. I, a partir d’aquesta experiència personal, torna també a la reflexió assagística; en aquest cas sobre l’envelliment, la decadència física i mental, i la mort. No sabem si ens vol convéncer a nosaltres o a ell mateix, però el to general és d’estoïcisme: per què patir per coses sobre les quals no pots fer res? Per què sentir-te’n culpable? L’autor hi fa explícita la inutilitat de rebel·lar-se contra la mort, contra les putades de la vida en forma —per exemple— de malaltia terminal o altament invalidant. Tanmateix, tot i un aire sovint desmenjat, com si el tema no anara amb ell, el llibre és pessimista: al capdavall —escriu—morim com gossos.

En Comiats, Barnes torna a demostrar que és un mestre en la hibridació de gèneres, així com la capacitat per a combinar la memòria personal amb l’assaig erudit i la ficció narrativa. Torna a evidenciar, també, que és un observador perspicaç del comportament humà. I un domini de l’artifici narratiu que es manifesta en el joc constant respecte de què és real i què és ficció en el llibre. L’autor aborda la vellesa sense caure en el sentimentalisme fàcil, amb un to elegant i reflexiu que barreja l’acceptació i l’humor malgrat que tracta de la pròpia mortalitat; un to confidencial, com si estiguera entre amics o coneguts. Tanmateix, trobem a faltar una major cohesió entre tres grans blocs temàtics —la memòria, la història de Jean i Stephen i l’envelliment i la mort— que no acaben d’acoblar mai del tot; entre uns arguments que semblen haver estat reunits un poc a la força en una única obra. La història dels dos amics n’és potser la part més feble i la que presenta un lligam més difús amb la resta. Un relat que no acaba d’enlairar-se, que no té la força narrativa ni l’emotivitat a què ens té acostumats l’autor. Al mateix temps, l’obra sembla escrita en general per als lectors de tota la vida: tan excessivament autoreferencial i tan preocupada per retornar a temes i obres del passat i encabir-los tots en aquest últim llibre, que pot resultar un tant dispersa per a nous lectors. A la pregunta aquella de per quina obra és recomanable iniciar-se en un autor, és evident que en el cas de Barnes no contestaríem Comiats. Cap al final de l’obra, l’autor escriu que “també hi ha la sensació, o la por clara, que al cap de quaranta-quatre anys que em publiquin, dec començar a repetir-me, a tornar als mateixos tòpics i mems de sempre, a reiterar les meves citacions preferides dels meus autors preferits, fins i tot (encara que espero que no) a repetir els acudits”. I sí, efectivament, Barnes hi repeteix tòpics, cites i fins i tot acudits. En aquest sentit, és curiós que no tinga clar —com afirma— si ha “escrit sobre la mort anteriorment, o sobre l’amor, França o la memòria”. Perquè és evident que ja ha explorat aquests temes abans, i segurament els ha explorat millor.
Així, pel que fa al tractament de la memòria, de la subjectivitat i la poca fiabilitat de la memòria, l’obra que ens ve probablement al cap als lectors de Barnes és El sentit d’un final (2011), on el tema anava associat a una història de ficció amb una trama de suspens psicològic brillant, traçada de manera molt hàbil. Amb un narrador poc fiable, Tony Webster, que primer ens explica la seua joventut des d’una distància còmoda i nostàlgica, fins que l’aparició d’un document en la segona part de la novel·la revela que la seua memòria ha actuat com un mecanisme d’autodefensa i ha reescrit el passat per protegir la seua autoimatge. D’aquesta manera, Webster descobreix que ha viscut tota la vida d’acord amb una mentida que s’ha explicat ell mateix, i que la veritat és inaccessible perquè la subjectivitat la reescriu fins a esborrar-la. Per mitjà d’aquesta història de ficció, Barnes il·lustra la tesi que en Comiats elabora de manera més assagística, però també més reiterativa: que la memòria no és un arxiu sinó un procés de ficcionalització constant. I ho fa d’una manera impactant: mitjançant el xoc entre el record —subjectiu— del personatge-narrador i l’evidència física del document que el contradiu i que posa de manifest que mai podrem conéixer la nostra pròpia història.

Però, sense dubte, l’obra que primer ens ve a la ment quan llegim Comiats és Res a témer, amb què té tants punts en comú que és difícil resistir la temptació de comparar-les i veure’n l’evolució. Perquè si ara, amb motiu dels huitanta anys, Barnes escriu un llibre que té en l’envelliment, la mort i la memòria els temes principals; el 2008, al voltant dels seixanta, n’havia escrit un altre que tenia com a tema central la mort, la por de la mort. Però també abordava qüestions com l’envelliment, la decrepitud i els límits de la memòria. Tanmateix, si en Comiats l’actitud de l’autor respecte de la mort és d’acceptació, d’estoïcisme i de reconéixer la inutilitat de provar de rebel·lar-se; en Res a témer destaca l’angoixa i el neguit. També l’escepticisme respecte de qualsevol mètode per acceptar-la o mitigar-ne el desassossec, i la certesa que qualsevol intent de familiaritzar-se’n serà sempre inútil. Fins i tot considera irrisòria la possibilitat de transcendir que se suposa que atorga l’art en general i la literatura en concret. En canvi, pel que fa al tema de la poca fiabilitat de la memòria sí que hi ha consonància en la manera com es planteja en tots dos llibres. En tots dos, per exemple, l’autor es dedica a posar a prova el record que té d’un fet determinat: comparant-lo amb el d’una altra persona, amb la manera com l’havia anotat ell mateix anys enrere, o amb documents més o menys objectius que el recullen. En definitiva, Res a témer i Comiats coincideixen en molts aspectes, començant pels dos temes principals i continuant per anècdotes i frases que s’hi repeteixen de manera quasi literal. Però la manera d’encarar la mort és ara infinitament més assossegada —més resignada?— i conformista. Vint anys després, l’autor sembla haver arribat a un punt que, en certa forma, ja prefigurava Res a témer, tot i que en aquell moment no semblava donar-hi massa crèdit: per exemple, quan li diu a sa mare que no li agrada la idea de la mort i la mare li contesta que quan arribe a la seua edat no l’importarà. O quan hi esmenta un estudi que mostraria que la por de la mort disminueix després dels seixanta anys, tot i que ell encara no ha pogut traure profit d’aquest avantatge. Però és que una altra qüestió que prefigurava Res a témer és la mateixa existència de Comiats, la voluntat d’escriure un últim llibre com és el cas de Comiats: “El millor dels casos, en la meva fantasia, solia ser una diagnosi mèdica que em deixava prou temps, i prou lucidesa, per escriure aquell últim llibre (el que contindria totes les meves reflexions sobre la mort). Tot i que no sabia si seria ficció o no-ficció, tenia pensada la primera frase, que vaig apuntar fa molts anys: «Deixem clar això de la mort.»”. No, efectivament, Comiats no és exactament aquell llibre ni comença per aquella frase. Però s’hi assembla molt. És veritat que Barnes planteja tantes opcions en Res a témer que alguna, inevitablement, l’havia d’encertar. Aquesta, per exemple: “¿i si visquéssiu fins als seixanta o setanta anys amb mig ull a la fossa que no para d’omplir-se i llavors, mentre la mort s’acosta, veiéssiu que, al cap i a la fi, no hi havia res a témer? I si comencéssiu a sentir-vos part del gran cicle de la natura, i us hi resignéssiu […]?”. Sembla que és el cas: que en els aproximadament vint anys que separen Res a témer de Comiats hauria arribat aquesta resignació i aquest sentiment de formar part d’un procés molt més vast.
Escriu Barnes que Comiats serà el seu últim llibre, que vol tindre temps d’enllestir-lo, que no vol que quede estroncat. Després d’haver estat rondant aquesta idea des de les primeres pàgines de l’obra sense acabar d’entrar-hi del tot, les últimes línies són un comiat explícit adreçat als seus lectors en segona persona de plural. I a nosaltres, ara, ens ve al cap la idea que el fet que puga assistir a la recepció del llibre per part de crítica i lectors és quasi com veure un avanç, un assaig general d’allò que s’escriurà sobre ell quan muira. Per exemple, així acaba la cita del Publishers Weekly que recull aquesta edició d’Angle: “És un comiat sobri però elegant d’un escriptor l’obra del qual no serà oblidada fàcilment”. No sabem si serà oblidada fàcilment o no; però sí que recordem que, en Res a témer, l’autor citava aquest dilema d’Arthur Koestler: “Què és millor per a un escriptor: que l’oblidin abans de morir, o morir abans que l’oblidin?”. En escriure Comiats, per quina de les dues opcions ha apostat Julian Barnes?