Rufaga d’un

Publicat per Pere Calonge • 18 de maig de 2016

Portada

Mark Strand
Rufaga d’un
Traducció de Joan Todó
Godall Edicions, Barcelona, 2016

La història hauria pogut ser una altra, però el lament arriba tard. De fet, sempre és tard, quan se n’és conscient. I en la poesia de Mark Strand, les poques coses que s’aprenen, s’aprenen sempre massa tard; quan ja no importa, quan és inútil. En els seus versos hi ha la pèrdua de la innocència, el pas del temps i el descobriment —també massa tard— de la falsedat de la vida. Els seus poemes exploren allò que, de tan breu, serà absència d’immediat. La dissolució del temps, la del desig, la de tanta gent que s’ha estimat. Versos impotents “davant l’empenta persistent de les coses cap al límit”. Conscients que una boira cobrirà la ment i esborrarà les vivències tan ràpidament com si s’hagueren perdut ja d’inici. Publicat originàriament el 1998 i guardonat amb el Pulitzer l’any següent, en Rufaga d’un l’astorament de viure es tradueix en una poètica del desconcert, que converteix la realitat quotidiana en una cosa estranya, i aconsegueix que ens la mirem amb una certa incomoditat i inquietud. Que la dota d’un aire oníric i la distorsiona —fins i tot amb tonalitats mítiques— però sense que deixe de resultar-nos familiar.

L’estil d’Strand és sobri, dominat per la contenció i fins a cert punt minimalista. Una poesia influïda pel surrealisme, que funciona més a partir d’uns pocs indicis que no d’emocions explícites. El lector no té referències: únicament, un seguit d’instants descontextualitzats, de fragments aïllats d’històries, de personatges anònims en llocs que tampoc no tenen nom. Símbols impossibles, enigma i una aura de misteri en poemes d’atmosfera inquietant, d’espais desolats, de personatges solitaris, com en un quadre d’Edward Hopper. La sensació d’expectativa i d’imminència és constant; així com la consciència de tot un món present i absent al mateix temps; invisible i inaccessible en algun lloc proper. En aquest sentit, la funció de la poesia —si és que en té cap— hauria de ser la d’assenyalar l’invisible, allò que no desitja ser descobert encara perquè la seua aparició podria ser també el seu esvaïment: “el que no pot / Ser vist o explicat sempre serà en una altra banda, sempre hipotètic, / Invisible fins i tot sota els signes […] / que n’assenyalen el camí”. I això apunta cap a un altre dels grans temes de l’obra: els límits de la paraula, el llenguatge com una errada, la representació com un maltractament de la realitat.

“En la línea invisible entre lo decible y lo indecible: el poema lírico”, escrivia Charles Simic en els seus quaderns. Amic d’Strand, tots dos comparteixen la preocupació per la funció del llenguatge i pels límits d’aquest a l’hora de mostrar el més íntim. Així com també la presència de l’invisible, de l’absent, de l’imminent. Amb el mateix objectiu i materials similars, però, Strand dóna encara menys concessions al seu lector: li deixa menys referents a què atenir-se, menys humor amb què agafar aire. Amb Strand, en definitiva, el lector s’hi està molt més a la intempèrie. Poeta de la vida privada i de la individualitat, intueix que només es pot ser un mateix i, alhora, que això no és més que una il·lusió vana. Els seus versos parlen de fets mínims i aparentment intranscendents, però capaços de provocar un cataclisme en el jo. El diàleg entre el jo i el tot, doncs, entre l’interior i l’exterior, és una de les claus del poemari. La tempesta que tot allò que està fora pot provocar en l’individu, i viceversa. La tempesta particular, la rufaga d’un, la dissolució: