Fantasies de felicitat i desolació en Wells

Si en alguna cosa coincideixen els comentaristes de Herbert George Wells (Bromley, 1866 – Londres, 1946) és en la bondat del cor del que és considerat uns dels pares de la ciència-ficció moderna. Chesterton, sense abandonar mai el deix irònic, valorava que haguera evolucionat de les idees més estrambòtiques —predicava l’amor lliure en plena moral victoriana— a les més comunes i que s’haguera aproximat a allò convencional. Però el creador del pare Brown —cristià, liberal i anglés fins al moll de l’os—, considerava Wells influït per la visió científica més estreta —el dogma del progrés— i no li perdonava el seu cosmopolitisme ni que haguera advocat per la desaparició de les nacions. Borges, enamorat dels relats fantàstics, lamentava que en els últims anys de vida Wells haguera abandonat voluntàriament les composicions imaginatives i es dedicara a compilar obres de tipus enciclopèdic per instruir la humanitat, «com Ruskin —diu l’argentí— que renuncià a un esplèndid estil en benefici de l’educació del poble». D’origen humil, Wells patí la misèria i hagué d’exercir diversos oficis fins que es llicencià en biologia i fou mestre fins el 1893. Socialista convençut, tanmateix s’allunyà prompte de la Societat Fabiana per desavinences amb altres membres com Bernard Shaw. L’èxit de La màquina del temps (1895) li permeté dedicar-se només a l’escriptura i així es convertí en un autor prolífic.

H. G. Wells pertany al que Bioy Casares denominava tendència realista de la literatura fantàstica, perquè construïa mons plenament creïbles en els quals succeeix un sol fet extraordinari, una concepció que correspon «a una època incrèdula que no s’entrega fàcilment a allò meravellós», hi afegia Borges, que reconeix el deute d’El Aleph amb «L’ou de vidre», un dels títols aplegats en El País dels Cecs i altres narracions. En aquestes pàgines, es troben alguns dels assumptes més característics de la ciència-ficció, com l’existència d’una quarta dimensió o d’universos paral·lels al nostre que només alguns elegits són capaços de transitar. Així, en «L’extraordinari cas dels ulls d’en Davidson», aquest individu queda encallat durant un temps entre dos mons, de manera que el seu cos roman en la realitat i sent i toca allò que l’envolta, però, segons el que veu, és a una illa amb pingüins i amb un vaixell naufragat. O «La història d’en Plattner», en què un professor d’idiomes d’una escola privada del sud d’Anglaterra és traslladat, per efecte d’una explosió, a un espai verdós habitat per una mena de caps flotants i torna passats nou dies amb l’anatomia invertida «com un mirall reflecteix una figura». L’humor d’algunes escenes d’aquest conte brilla especialment en contrast amb altres textos més desoladors i amargs.

El contacte amb llocs estranys pot ser estel·lar, com en «L’ou de vidre»; pot donar-se a les profunditats oceàniques —«A l’abisme»—, o fins i tot pot presentar-se com imatges oníriques recurrents: en «El somni d’Armageddon», un advocat es converteix, durant les nits, en líder del gran partit del nord, un cabdill temut i admirat que abandona el poder per viure amb la dona que estima. L’aflicció per la mort d’aquests personatges és tan intensa que travessa la frontera i afecta profundament l’home que els somia. A través de «La Porta en el Mur», un dels escrits més commovedors del volum, s’accedeix a un jardí secret i paradisíac que descobreix per casualitat un xiquet de cinc anys. Però, en fer-se adult, renuncia per responsabilitat en diverses ocasions a creuar de nou aquesta misteriosa entrada a la felicitat senzilla d’acariciar panteres. Borges destacava el matís al·legòric d’aquesta història, infreqüent en Wells. «El País dels Cecs» descriu una població orogràficament aïllada, a les regions més salvatges dels Andes equatorials, que evoluciona al marge de la societat contemporània, a la qual arriba un escalador que ha caigut i s’ha perdut de l’expedició que acompanyava; a pesar del que creu, no es compleix la dita «En terra de cecs, el borni és rei». Com diu Borges, és la tragèdia d’un individu sol i incomprès en un món hostil.

Alterar el pas del temps fins a quasi detenir-lo i poder observar els altres estàtics mentre els protagonistes es mouen a tal velocitat que resulten imperceptibles és el nucli d’«El Nou Accelerador», amb un científic com a protagonista que, a més de valorar com el seu invent canviarà la humanitat, no desdenya els guanys que aquest li representarà, i deixa les qüestions ètiques que pot comportar l’abús de la nova droga a la «jurisprudència mèdica». Estranys monstres amb tentacles gegantins devoren humans en «Els depredadors del mar» i una col·lisió de conseqüències catastròfiques amenaça la Terra en «L’estrella», un dels textos més fluixos del conjunt. Un pressentiment vívid de la mort turmenta el pacient de «Sota el bisturí», convençut que no sobreviurà a la intervenció a la qual ha de sometre’s; pensaments sobre la resurrecció i la immortalitat s’hi barregen amb reflexions més quotidianes, com que, tal vegada, «fins i tot la capacitat per a l’amistat és una qüestió física». També sobre la mort i sobre la possibilitat de viure per sempre transmutant l’esperit a un cos jove és «La història del difunt senyor Elvesham», una variant del tòpic del doble en una de les narracions més macabres del llibre.

Wells coneixia la importància de la veu que conta el fet extraordinari perquè aquest resulte versemblant al lector, per això triava quasi sempre un testimoni presencial o algú que l’ha escoltat directament de boca de la persona implicada. Les poques ocasions en què l’afectat relata el que ha viscut, sol ser a través d’un escrit trobat quan ja és mort o està desaparegut. Virginia Woolf es queixava de la profusió de dades i descripcions científiques de les obres de l’autor de L’illa del doctor Moreau, L’home invisible o La guerra dels mons, perquè deia que això gairebé no li deixava temps per adonar-se de la cruesa i tosquedat dels éssers que creava. Tanmateix, Chesterton reivindicava la humilitat de molts d’aquests personatges que s’esforcen per veure més enllà que la resta, que es deixen tocar i elevar per les visions quan hi arriben i que en donen compte amb exactitud i sinceritat: les aventures són, doncs, per als tímids i els discrets. A diferència de les anticipacions de Verne, Wells es jactava que ni els seus somnis ni els seus malsons no es realitzarien. Borges hauria volgut descobrir Wells una vegada i una altra, per a sentir de nou «aquella enlluernadora i, de vegades, terrible felicitat».