Los libros en The New Yorker
La literatura en viñetas
Traducció de Miguel Aguayo
Libros del Asteroide, Barcelona, 2014
Segurament es pot parodiar quasi qualsevol professió, però cal reconèixer que la d’escriptor —com la d’artista plàstic— s’hi presta especialment; individus sovint amb un ego desmesurat, obsedits a parlar d’ells mateixos i a intentar que els altres s’ho empassen: «Relájate. Eres un autor famoso y nadie espera que hables de nada que no sea de ti», diu una xica al tipus incòmode que l’acompanya en arribar a una festa . En les vinyetes de The New Yorker aplegades en aquest volum, desfilen autors sense obra, altres que fan de negres per a escriptors de renom, alguns ben prolífics que, afortunadament, no han estat mai editats, els que s’autopubliquen —una espècie a part— i moltes dones fartes que els marits romanguen tancats entre paperots sense fer brot; algunes d’elles dosifiquen el menjar de l’home segons el nombre de paraules escrites i una, fins i tot, l’apunta amb una pistola perquè teclege. Però, sens dubte, un filó inesgotable —a banda de la insondable relació matrimonial— és la impietat de l’editor davant l’arrogància del creador: «Estamos muy interesados. Ahora llévatelo a casa y ponlo en forma» o «Como novela no funciona, pero nos gustaría publicarlo como calendario de mesa» i també «¡Enhorabuena! Su manuscrito es el millonésimo libro de memorias que hemos recibido este año»; evidentment, en aquestes pàgines, els empresaris també reben: «Aquí el editor que rechazó el primer Harry Potter, aquí el que dejó pasar a Stephen King».
Amb diversos estils —el puntillisme de Mankoff, la línia única, neta de Barsotti, la complexitat de l’escena i els detalls de Richard Decker, el traç diminut, personalíssim de Koren, entre molts altres—, els acudits gràfics d’aquesta antologia retraten també els que lligen i els que no: «Quiero que sigamos siendo amigas, Janine, pero no en el mismo club de lectura» —frase que entén qualsevol lector. Hi apareixen, a més, bibliotecaris que cataloguen exemplars per grandària o pel grau d’atenció que exigeixen i llibreters que apilen títols com llaunes de supermercat o que han de recomanar alguna cosa que «mantenga a la gente alejada de mí en el metro». L’humor —la caricatura— una manera també de sobreviure en aquests temps difícils.
