Portada

Joseph Roth
Fresas
Traducció de Berta Vias Mahou
Acantilado, Barcelona, 2017

Quan el monument que l’alcalde ha fet construir és per fi a la vista de tothom, arriba la primavera. O això crida la gent amb entusiasme. És abril. Un monument difícilment costejat en honor al comte es descobreix a la plaça de la ciutat on sempre fa fred, molt de fred. La ciutat que protagonitza aquest breu relat es troba a l’est d’Europa, sobre una plana escassament poblada. Un lloc del planeta que recrea Brody, la ciutat on va créixer Joseph Roth, en l’actual Ucraïna, situada entre l’imperi austrohongarés i la Rússia tsarista. Aquest espai peculiar està poblat per una galeria de personatges que apareixeran en la resta de l’obra de l’autor de La leyenda del santo bebedor i que personifiquen la comunitat jueva de l’Europa de l’Est de principis del segle XX. Es trata de funcionaris que trafiquen amb documentació falsa i que viuen del suborn (“Por eso, nadie iba a la cárcel, por eso, nadie pagaba impuestos. Por eso, nadie tenía papeles”). La luxuriosa propietària del quiosc de soda i gelats, el poeta de nom grec que escriu en llatí, la florista inadaptada que mor molt joveneta, el vidrier, el sastre, l’enterramorts, etc., completen aquest singular dramatis personae. I els empobrits habitants que torren creïlles, conreen el llúpol i passegen pel camí del cementiri.
Aquesta petita peça escrita el 1929, Erdbeeren, un manuscrit inacabat, és la recreació melancòlica d’una Europa a les portes de la tragèdia. En un paisatge de vastes extensions cobertes d’una neu que arribava al novembre i que ja no es desfeia, la gent viu al ritme lentíssim del pas de les estacions. Amb el mercat, l’estació, el camí del cementiri i la presó com a punts cardinals, és al bosc, lloc favorit de pelegrinatge, on el narrador-protagonista troba que el dia és més llarg. Al bosc de l’oest, on el sol es pon allunyat de l’horitzó, hi creixen les més belles maduixes, fortes sobre les fines tiges, valentes, orgulloses, i el suc de les quals, una carícia per al paladar, condensa dolçament l’essència de la terra. És precisament aquest fruit, les maduixes, les que donen títol a una obra menor però en absolut exempta de la qualitat d’un dels grans talents literaris de tots els temps.
El protagonista, que com qualsevol infant carrega amb totes les pors del món, rememora els anys difícils d’infantesa, i ho fa, és clar, en primera persona. Membre d’una famíla de vuit fills barons, la figura del pare s’erigeix enmig del seu record com el rastre d’una suor intensa, una olor de pell sense adobar, com d’animal mort. El pare, que és un home de barba roja a qui a penes arriba a conéixer, que no sap el nom dels fills, cruel i sempre malhumorat, resta en la memòria del fill com una ombra entre els cavalls, els carros, els trineus, el fuet de mànec de cuiro. I l’alcohol.

Una mañana, en invierno, el termómetro marcava treinta y cinco grados bajo cero, encontraron a mi padre congelado en el camino. En mitad de la borrachera, se había caído del trineo.

El relat és tan senzill i corprenedor com il·lustra l’anterior cita: una història petita en un món massa gran, un poble que somnia que tornarà aquell veí que s’ha enriquit a Londres i que ell construirà uns grans magatzems, més grans i tot que l’hotel tronat on mai no hi ha hostes i que és l’únic edifici que ha donat aires de modernitat a la ciutat. Amb lucidesa, ironia i una gran capacitat descriptiva, Joseph Roth recrea una atmosfera plenament nítida per tornar sobre els temes predilectes de la seua narrativa. El conte que ressenyem expressa de manera magistral la fragilitat de la condició humana i il·lumina el lector amb el poder de la gran literatura.

També et pot interessar: