L’intent infructuós de soterrar el passat

És probable que Sebastian Barry siga un dels grans novel·listes contemporanis. Un novel·lista a la manera clàssica, la d’aquells que no amaguen que el seu relat és fruit de la imaginació: sense egotismes, autoficcions ni altres focs d’artifici de moda en les últimes dècades. De l’autor irlandés, n’admirem l’estil, la veu i la tècnica. I en el cas de Temps immemorials —la darrera obra que ha publicat— els ingredients que suposarien l’enveja de qualsevol novel·lista: una bona història, un personatge memorable, una prosa hipnòtica i un domini aclaparador del ritme del relat i de la dosificació de la informació. Amb aquests elements, Barry ha escrit una de les novel·les més commovedores que hem llegit en molt de temps.

El protagonista de Temps immemorials és Tom Kettle, un policia que fa nou mesos que s’ha jubilat i que viu sol, mig aïllat, en un apartament annex a un castell victorià davant del mar. De fet, les primeres pàgines de la novel·la parlen de la felicitat d’aquest retir, de la nova vida lluny del brogit de la feina. Però aquesta pau es veu pertorbada quan uns antics companys el visiten perquè els ajude en un vell cas en què va tindre algun tipus de participació i que ara s’ha reobert. L’afer en qüestió —que es va tancar en fals perquè els superiors van fer tots els possibles per soterrar-lo— té a veure amb els abusos sexuals sobre menors comesos per membres de l’església catòlica irlandesa. Un tema que esdevindrà, si no central, sí rellevant en la novel·la, i que l’autor tracta amb tota la cruesa, però sense caure mai en el sensacionalisme ni en la pornografia. La reobertura d’aquest cas obliga Tom a enfrontar-se al passat; a les ferides, les cicatrius i els traumes del seu passat. Tot i que Barry hi fa servir un narrador en tercera persona, el fet és que focalitza el relat en el protagonista i, en conseqüència, la història s’explica des d’una perspectiva limitada: la de Tom Kettle, un narrador en qui no es pot confiar. Perquè Tom és un personatge a la deriva, escindit entre la memòria i l’oblit, entre el passat i el present. L’autor sembra el dubte sobre les facultats mentals del protagonista; n’insinua algun tipus de demència, alguna senilitat que li afectaria la memòria. En conseqüència, el lector recela de les capacitats del personatge, de les possibles llacunes dels seus records, de què és veritat i què somieig o fantasia. Recela, fins i tot, de l’existència d’algun dels personatges. Perquè fa la impressió que Tom no acaba de saber què passa ni a la seua vida ni a la seua ment. “Res era el que es feia veure que era. Incloent-hi la veritat. La policia. El país”. Incloent-hi també la història que ens conta Barry.

Al principi, el ritme de la narració és erràtic i morós. Llegit el primer terç de la novel·la, el lector encara no s’ha fet una idea concreta de quin és el tema, d’on és la història. Pot tindre més o menys clar que Barry fa un exercici de memòria, però és un camí en cercles, que retorna sobre els mateixos records, les mateixes imatges mentals del protagonista; i a cada nova passada, hi afegeix un detall nou, un detall més. Durant bona part del relat, doncs, l’autor sembla ajornar constantment la revelació que el lector espera, el moment d’entrar-hi de ple. La novel·la va aplegant molt lentament —al mateix temps que ho fa el protagonista— els fragments dispersos de la seua història passada. Una història on hi ha June, la seua esposa, i els dos fills, Joseph i Winnie. D’aquesta manera, el relat s’apropa en algun moment al flux de consciència, sense acabar de ser-ho ben bé del tot; perquè la de Tom és una memòria inestable, plena de forats. Un record esquitxat de zones d’ombra, d’aquelles que tendim a il·luminar amb invencions que s’hi incorporen de ple dret. En ocasions, això atorga a la narració una tonalitat onírica, una sensació d’inestabilitat que fa vacil·lar el lector, que mai no està segur del tot de la naturalesa del camí que transita. El control que demostra Barry sobre el ritme del relat i la dosificació de la informació és indubtable. Ha esperat molt, ha descabdellat el fil molt lentament, ens ha anat oferint indicis a comptagotes durant bona part de la novel·la; però, quan ha començat a mostrar les cartes, la narració s’ha accelerat de manera progressiva i inexorable. A l’autor se li pot retreure que ara té certa urgència, que acumula desenllaços, potser massa ràpids i massa esquemàtics. I que les morts que els expliquen són, potser, massa estúpides. Una vegada sabem d’aquestes morts, per cert, la vida de Tom Kettle adquireix un fatalisme que probablement ja s’advertia en la cita inicial de la novel·la, procedent del Llibre de Job, tot i que en aquell moment no podíem interpretar-la.

El sentit moral del deure, de la justícia, sobretot el que hi demostra Tom Kettle, és un dels temes centrals de la història. Per exemple, en el compromís que ha adquirit amb la veïna d’ajudar-la si el seu ex els troba i es presenta allà per fer-los mal a ella i al seu fill. Perquè “tots els nens han de ser protegits” i, qui intente fer-los mal, ha de ser castigat sense falta. Un tema que, a mesura que avancem en la història, va adquirint protagonisme fins esdevenir la clau que ens fa reinterpretar tota la resta: el passat i el present dels personatges, el plantejament i el desenllaç de la seua història. També la memòria, com en altres novel·les de Barry, torna a ser un element fonamental en Temps immemorials. En el sentit més habitual de mirar al passat per provar de reconstruir-lo, de tornar a les ferides passades per tal d’explicar les cicatrius presents. Però també en el sentit d’obligar-se a oblidar, de soterrar certs records i no convocar-los: aquell altre gran servei que ens fa la memòria perquè puguem tirar endavant. Si més no, fins que algun motiu esquerda el mur o fins que la cuirassa deixa de ser útil: “Era una història d’atrocitats, sens dubte. Era gairebé indescriptible, i ell s’havia escarrassat durant anys per no descriure-la, a ningú altre, i cosa més important, a ell mateix. Per no permetre mai que la petita seqüència d’horrors desfilés pel seu cervell. Pensar en tota la resta abans de pensar en aquelles coses. Pensar en coses que no existien, parlar amb ànimes que no existien i voltaven com plantes rodadores. Veure fantasmes abans que explicar aquella història. Tancar i barrar la ment amb fermalls victorians, metàl·lics, ben forts”. En aquest sentit, la novel·la manté l’ambigüitat fins al final respecte de si Tom té problemes de memòria o si ha triat oblidar per a poder seguir viu. I és molt probable que siga la segona opció, tot i que Barry ens faça creure durant bona part del relat en la primera.

Amb el seu estil característic, d’un lirisme sobri i contingut, Barry ha escrit una novel·la desoladora, que en algun moment pot ser dolorosa de llegir. Però en què, malgrat tot, la vida acaba salvant-se. Una emotiva història d’amor, d’un amor que es manté ferm malgrat les adversitats. I, indirectament, un estudi de l’ànima humana en què s’entrecreuen temes com la pèrdua i el dolor, la memòria i la culpa, els secrets i els traumes, el deure i la justícia, la vellesa i la fatalitat. “Al cap d’un cert temps és com si les coses velles no haguessin passat. Coses que han sigut fresques, immediates, terribles, es perden en un temps immemorial […]. Potser el temps immemorial enyora el temps en què era només temps, l’essència de les esferes dels rellotges. Però això no volia dir que es pogués invocar, ni que s’hagués d’invocar”.