Yishai Sarid
El monstre de la memòria
Traducció de Roser Lluch
Club Editor, Barcelona, 2020

A diferència d’Éric Vuillard que, en L’ordre del dia, volia mostrar el costat més ridícul i caricaturesc d’alguns capitosts del nazisme —Ribbentrop, amb faltes horribles de sintaxi, o el mateix Hitler cridant i gesticulant com un ninot esperpèntic en l’embús dels tancs en la frontera austríaca—, la imatge que en projecta l’obra de Yishai Sarid és tota una altra: individus eficaços, decidits, metòdics i proveïts d’un odi i d’una crueltat penetrants, sense límits, com per a proposar-se aniquilar tot un poble, els jueus. Tant Vuillard com Sarid recorren a fons documentals, però així com el francès pretenia recompondre alguns bocins perduts o oblidats de la història —amb capes de ficció més o menys gruixudes— per tal d’encaixar-hi una estampa fragmentària i impressionista que aportara un angle nou de visió, l’autor de Tel Aviv recorre a xifres i dades sovint conegudes de la Xoà —però no per això menys esfereïdores— per a plantejar les paradoxes i fins i tot els efectes perversos d’algunes aproximacions al passat i a la memòria.

Yishai Sarid converteix el lector d’aquesta novel·la en visitant forçat dels escenaris de l’horror. De la mà del protagonista, que en fa de guia rigorós ja que és especialista en els camps d’extermini, colles d’escolars, de militars i de cossos de seguretat israelians, a més de personalitats polítiques i turistes d’arreu, recorren des del cementeri de Varsòvia i el lloc on hi hagué el barri jueu —l’esplanada d’on eixien els combois de les deportacions— fins a Sobibor, als confins d’Europa, unes instal·lacions que els alemanys van destruir i amagar sota terra —en el llibre, les excavacions han permès localitzar-hi la cambra de gas—; passant per Chelmo, el precedent, on encara asfixiaven els presoners en contenidors de camió; Auschwitz, que fou «la combinació d’un pla criminal i d’un pla econòmic basat en l’esclavitud fins a l’extenuació i la mort»; Treblinka, on assassinaren més de huit-cent mil jueus, «gairebé tots el mateix dia d’arribar al camp»; Belzec, «el súmmum de l’eficiència»: quasi ningú no en coneixia l’existència tot i que s’engolí mig milió de persones; i Majdanek que, al contrari de l’anterior, funcionava al costat de Lublin, una gran ciutat. Un trajecte esgarrifós que no solament impacta alguns viatgers d’aquests grups organitzats —i gela la sang al lector— sinó que, repetit centenars de vegades, altera la personalitat del narrador.

L’obra comença amb un punt irònic, presenta un tipus que no vol complicacions, sinó una vida «pacífica i tranquil·la» i, tanmateix, es veu abocat a estudiar la Xoà —l’única «sortida realista per fer d’historiador a Israel»—. En les primeres visites a Polònia, aquest home manté un discurs neutre, explica els fets en profunditat i amb precisió però amb distància, fins i tot en alguna ocasió és acusat de poc empàtic. Temps després, mentre col·labora en una excavació a Sobibor, s’horroritza quan sent el llenguatge d’un altre guia perquè s’hi reconeix: «exalçava el procediment», diu, alhora que no hi detecta gens de compassió. Així avança el deteriorament físic i anímic d’algú que segueix complint el treball «com un autòmat», però a qui cada vegada li costa més descriure tots aquests espais terrorífics amb un to mesurat, fins que arriba un moment, a Auschwitz, en què comença a veure els presoners i a percebre l’olor dels crematoris just abans de perdre el coneixement. De vegades, el personatge es planteja tornar a Israel amb la dona i el fill i abandonar la faena d’explicar què va passar perquè s’adona que el monstre de la memòria l’està devorant. Cap al final, en un dels acompanyaments més durs que realitza amb un director alemany de cinema, sent les víctimes que es remouen sota terra i les veus que li qüestionen què està fent aquell individu filmant «a casa nostra».

El llibre de Yishai Sarid és una mena de confessió que el protagonista adreça al president del Iad va-Xem, el centre d’investigació sobre la Xoà de Jerusalem amb què manté vincles laborals. En aquesta llarga carta s’esmenten, a més dels camps de concentració, alguns màxims responsables de la Solució Final —Hans Frank, Heinrich Himmler, Reinhard Heydrich, Odilo Globocnik—, s’explica el paper que hi jugaren els diversos col·lectius implicats i s’inclou el testimoni d’alguns supervivents. Alhora, el relat del passat contrasta amb el present: els càntics dels joves visitants que, embolicats en la bandera, entonen sovint l’himne d’Israel; el Ministre de Transport que és fotografiat dipositant un ram de flors a Treblinka; els preparatius per als actes del 75è aniversari de la Conferència de Wannsee amb helicòpters, militars, polítics, músics, artistes i rabins. Fins i tot el Iad va-Xem col·labora amb una empresa que està creant una simulació per ordinador dels camps d’extermini: «Em vaig preguntar si a vostè també li havien enviat aquella versió, senyor president, si també havia intentat carregar cossos al crematori amb el teclat».

Els fets del passat i del present es trenen amb les reflexions de l’historiador que es pregunta per què ni els escolars ni els militars als quals fa de guia no odien els alemanys: potser hi influeix l’aspecte dels nazis, tan net i polit —com models publicitaris dalt de les motos, diu—; potser perquè, de manera planificada i a consciència, les execucions en massa es dugueren a terme en sòl polonès; tal volta, l’enorme quantitat de diners que els alemanys han pagat a l’Estat d’Israel hi haja contribuït; i, afegeix, potser per «l’admiració dissimulada que provoca l’acte d’assassinar». Aquests estudiants critiquen els asquenazites, els quals consideren col·laboradors dels botxins; i, sobretot, odien els polonesos per l’antisemitisme i pels pogroms. Però, insisteix el narrador, «els polonesos no van perpetrar la Xoà (…) aquella colla de borratxos estúpids no va pensar mai en assassinar tots els jueus, això superava la seva imaginació». Durant les converses a l’hotel posteriors a les visites als camps, un xic afirma: «crec que per sobreviure hem de ser també una mica nazis (…) si som massa tous no ens en sortirem»; és un moment de tensió en què l’home diu als joves que potser no els hi haurien d’haver portat, allà, al lloc dels assassinats. La novel·la de Yishai Sarid no transmet la idea que no s’haja d’abordar en profunditat la barbàrie ni que no se n’hagen d’honrar les víctimes, sinó al contrari; això sí, recorda que «de vegades, el missatge educatiu i la veritat històrica entren en conflicte».