Amos Oz i Fania Oz-Salzberger
Los judíos y las palabras
Traducció de Jacob Abecasís i Rhoda Henelde Abecasís
Siruela, Madrid, 2014
Nosaltres els jueus som incapaços de posar-nos d’acord sobre tot allò que comence per «nosaltres els jueus» —afirmen els autors—, tanmateix pràcticament cada jueu té alguna cosa a dir sobre la primera persona del plural. Amos Oz i la seua filla Fania Oz-Salzberger també. Los judíos y las palabras és un impressionant i alhora condensat recorregut per la història i la identitat del poble d’Israel i del seu llegat a través d’unes quantes paraules: debat, humor, dones, temps, ferides, individualitat, jueus i judaisme, la llengua hebrea; l’escriptor i la historiadora —com s’anomenen ells mateixos— ressegueixen els fils sinuosos i de vegades embullats d’aquests mots a través de segles o mil·lennis, sovint fins als temps bíblics; allò que reivindiquen és precisament una genealogia verbal, la importància dels llibres: «Nosotros, los no creyentes, continuamos siendo judíos, también a través de la lectura».
Importa relativament poc que, tal com defensen Finkelstein i Silberman en La Bíblia desenterrada, passat real i narració bíblica no coincidisquen gaire: la grandesa de l’antic Israel no és un assumpte de ciutats i de reis, sinó de textos —diuen els autors— i, com és sabut, els bons relats posseeixen la seua pròpia veritat. Els Oz mostren com en la Bíblia moltes dones canten pels carrers i rebaten així algunes comunitats jueves que encara hui no desitgen sentir-los; a diferència de les grans protagonistes de la mitologia i el teatre grecs, els personatges femenins israelites quasi sempre aposten per la vida: «pa i lletres» podria ser l’eslògan d’una mare jueva. Els autors reconeixen que la Bíblia hebrea no és precisament un patró d’igualtat sexual, però fins i tot en el Talmud s’esmenten els noms d’algunes erudites. Entre polèmiques i arguments, resplendeixen desenes de narracions en què es percep la mescla d’irreverència i devoció dels millors escrits jueus, de manera que aquestes pàgines poden llegir-se també com un recull de contes fascinants.
El terme judaisme enerva especialment l’autor d’Una història d’amor i de foscor i, tot i considerar-lo ara ja necessari, no s’hi reconeix per diverses raons, entre altres perquè actualment és el codi d’identitat dels ortodoxos; per a l’escriptor, un mot massa gris com per a encabir-hi la incomptable diversitat dels jueus i de les seues històries. Un dels moments més vibrants d’aquest assaig és quan els Oz s’endinsen en el bigarrat bosc de definicions i referències sobre individualitat i col·lectivitat, tensió que s’inclina delicadament cap a la persona —«un món sencer»—; això sí, matisant que la individualització jueva remet a una mena de responsabilitat personal sobre les vides dels altres. Els pits s’unflen —i amb raó— i es percep un somriure d’emoció en pare i filla en parlar de la llengua i la literatura hebrees: que actualment els poemes sacres i profans de l’edat d’or de Sefarad siguen interpretats en escenaris de Jerusalem i de Tel Aviv, en sinagogues i en televisió, en òperes i clubs nocturns és un vertader «miracle laic».
Una celebració del renaixement cultural d’Israel —i un immens cant d’amor i respecte per la vida i per les paraules— que, tanmateix, no omet les grans ferides: palestins, pogroms i persecucions de totes les èpoques, l’Holocaust com a temps del no-res; tots els fils de continuïtat jueva i d’existència humana s’hi trencaren de cop. Però els autors han volgut terminar el llibre en alt —els jueus sempre triarien un humor vulgar a un fanatisme refinat, afegeixen— i, entre acudits i bromes sobre ells mateixos conten com Golda Meir amollà en una ocasió: «¡Cuarenta años en el desierto y se las compuso finalmente para llevarnos al único lugar del Oriente Medio en el que no hay petróleo». Text i individualitat, polèmica i ironia, dones amb veu i xiquets amb preguntes… Algunes coses jueves no es poden traduir —recorden els Oz— però tota la resta són de total i lliure disposició per a qualsevol que les reclame. Al cap i a la fi, sovint «jueu» i «lector» són paraules sinònimes.
