La bonhomia de James Herriot

James Herriot
Totes les bèsties, petites i grosses I
Trad. de Mar Vidal
Viena Edicions, Barcelona, 2019

És curiós com una situació tan extraordinària com ficar el braç fins al muscle a l’interior d’una vaca o d’una egua, a mesura que avancen les pàgines de les memòries novel·lades de James Herriot, resulta quasi habitual. De fet, sovint el lector està desitjant que el jove menescal hi introduïsca la mà d’una vegada i resolga el part de natges o de bessonada o amb torsió uterina i, així, mare i fill deixen de patir: «Em sentia plenament satisfet, amb el record càlid del poltre provant de posar-se dret, incapaç encara de controlar aquelles potes absurdament llargues. Meravellat que la bestioleta se n’hagués sortit després d’aquella lluita. Hi havia alguna cosa terriblement desoladora en el part d’una criatura sense vida». James Alfred Wight (1916-1995) —nom real de l’autor— s’instal·là recent llicenciat, a finals dels anys trenta, a Thirsk, poblet del Yorkshire, on havia estat contractat com a ajudant del veterinari local. En Totes els bèsties, petites i grosses, Herriot conta aquest primer període en què debuta en un ofici que l’apassiona però que amb freqüència és menystingut pels rudes grangers dels Dales: des dels inicis com a aprenent, quan treballa sota la supervisió del cap, Siegfried Farnon, fins que, finalment, es converteix en soci de la clínica i una flamant placa de baquelita amb el seu nom llueix a l’entrada de Skeldale House. Entremig, la desconfiança i les queixes dels pagesos cada vegada que el veuen aparéixer a la seua finca en comptes de Farnon; i més tard, les primeres victòries, quan, en telefonar, els habitants de Darrowby —nom en la ficció de la població— i d’altres contrades comencen a demanar per ell. Al cap d’un any, Herriot és reconegut entre el veïnatge com un bon professional, però ell és conscient «de la distància que hi havia entre la bona gent dels turons i un espècimen de ciutat com jo», diferència que, en comptades ocasions, arriba gairebé a esvair-se.

No és estrany que s’hagen fet dues sèries de televisió d’aquesta obra, la primera en 1978 per la BBC i, la segona per Channel 5 en 2020, coincidint amb el cinquanta aniversari de la publicació. No sorprén perquè la història s’estructura com un seguit d’aventures independents vinculades pels personatges principals, les relacions entre els quals en són un dels leitmotivs. Els col·legues conviuen a Skeldale House, una «casa vella i elegant» amb jardí, garatge i unes dependències destinades a l’oficina i al dispensari. Siegfried Farnon, sis anys més gran que Herriot és un individu despistat i d’humor volàtil però responsable, brillant a estones i mancat —quasi sempre— de males intencions que exerceix no solament de propietari del negoci sinó també d’home gran i experimentat amb dret a aconsellar els altres. Aquesta actitud, juntament amb els freqüents oblits i contradiccions del cap, exasperen de tant en tant el protagonista, un jove pacient i entusiasta que sol defugir els enfrontaments. A aquesta parella s’uneix prompte Tristan Farnon, estudiant de veterinària i germà petit del primer. El gust del nouvingut per la bona vida i la tirada a no fer res de profit irriten Siegfried, que l’encarrega faena rere faena sense aconseguir, a penes, gratar la indolència d’algú acostumat a «adaptar-se com una canya a les tempestes i sortir-ne impol·lut». Al voltant del singular trio, hi ha la senyora Hall, majordoma de la casa que voreja la seixantena; la secretària Harbottle —«de faccions granítiques»— en guerra perenne contra el desordre en la comptabilitat de Farnon; i el discret i vell senyor Boardmann que, entre altres tasques, neteja meticulosament la neu del camí d’accés a Skeldale House.

James Herriot
Totes les bèsties, petites i grosses II
Trad. de Mar Vidal
Viena Edicions, Barcelona, 2020

Totes les bèsties, petites i grosses és un mosaic dels tipus que habiten Darrowby, com la senyora Pumphrey, una viuda rica que adora i malcria Tricki Woo, el seu pequinés i, de passada, gratifica generosament l’especialista que el visita. Siegfried es mofa de «l’oncle Herriot» fins que els tres col·legues han d’acollir l’animalet una temporada perquè s’aprime i recupere la salut: «Van ser uns dies plens de felicitat, que començaven amb el detall de l’ou addicional de l’esmorzar, es prolongaven amb el xerès del migdia i acabaven luxosament al vespre amb la degustació del conyac a la vora del foc». Però les visites a mascotes són esporàdiques, ja que el treball sol concentrar-se, sobretot, en el bestiar dels Dales de Yorkshire. Així, desfilen grangers mig aïllats de la resta del món que remuguen quan el veterinari descobreix els remeis tradicionals i absurds que han assajat amb l’animal que ara ha de tractar Herriot, quasi a les palpentes sota una llumeta de bicicleta i sense aigua calenta. I d’altres hospitalaris i agraïts encara que la seua millor vaca estiga a punt de morir d’un estúpid abscés en un lloc inaccessible de la gola. Alguns pagesos s’han fet milionaris, como el vell John Skipton, que «no duia mitjons sota les botes de muntanya» i que contradiu la teoria que els grans propietaris no s’estimen els animals que posseeixen. Hi ha els que, tinguen o no diners, no paguen mai, com Horace Dumbleby, el carnisser d’Aldgrave, morós empedreït especialment desagradable; però altres deutors posseeixen un cert encant, com el major Bullivant que «oferia al món la seva façana elegant i patrícia», o Dennis Pratt, alegre i tan espavilat que sempre obté alguna medicina suplementària de franc. El reguitzell de retrats inclou, entre altres, l’esquarterador Jeff Mallock, analfabet d’aspecte angelical que s’inventa patologies i remeis màgics i al qual —per a desesperació de Herriot— els pagesos solen donar la raó. O el senyor Worley, l’amo de l’hotel Langthorpe Falls, un quiosquer jubilat sense experiència en ramaderia, l’orgull del qual eren les seues sis truges, motiu d’enveja dels grangers de mena.

Porcs, poltres, vaques i bous de tota mida i caràcter són atesos a qualsevol hora del dia o de la nit per James Herriot, que sovint acaba mossegat, trepitjat o cocejat per alguna bèstia de mal geni. Per això li agrada l’abril, quan ha d’ajudar els corders a nàixer: «Era un canvi agradable, per una vegada, ser més fort i més gran que el meu pacient». Maig i juny és l’època de castrar els cavalls i, tot i que en general eren intervencions que eixien bé, una de cada deu es convertia en un rodeo; el protagonista reconeix que —a diferència de Farnon— no té mà per als equins perquè no és bon genet. Quan arriba la primavera, la vida del veterinari esdevé un poc menys dura. Hi ha moments desoladors, com quan Herriot ha de sacrificar el gos moribund, única companyia d’un pobre ancià solitari. O el cas de la senyora Stubbs, invàlida i amb una salut precària amoïnada no per la proximitat de la mort, sinó per la possibilitat de no reunir-se, en el més-enllà, amb els seus estimats gossos i gats. Però, en general, en la narració predomina el to de comèdia, fins i tot si Herriot està a punt de perdre’s enmig de la neu en ple hivern o d’espenyar-se amb el cotxe per unes carreteres sinuoses i costerudes durant el que ell anomena «la meva època sense frens». Hi ha escenes realment hilarants, gags visuals efectius que no són fàcils de construir només amb paraules. I quan sembla que no en deu haver-hi gaires variacions més, l’autor introdueix, en el segon volum, un nou motiu conductor: l’interès de Herriot per Helen Alderson, una xica bruna, filla d’un granger i «una de les primeres dones a dur pantalons, als Dales»; i els consegüents intents, sovint maldestres, de festejar. Encerts i fracassos relatats per algú que se sent a gust en l’entorn: «A Darrowby no hi havia res a fer que fos gaire espectacular però hi havia una absència total de tensió, la sensació de ser autosuficients, en una existència pròpia agradable que ho omplia tot de significat i de valor». Subministrar-se una dosi de bonhomia no va malament, de tant en tant.

També et pot interessar: