G. K. Chesterton
Els arbres de l’orgull
Traducció d’Anna Llisterri
Edicions del Cràter, Barcelona, 2022

Davant els casos policíacs que requerien una explicació evanescent i confusa, el pare Brown remarcava somrient que el que hi ha de més increïble en els miracles és que ocorren, una revelació fascinant i alhora senzilla. Amb un paraigües atrotinat sempre a la mà i un barret d’ala ampla rebregat, aquest detectiu creat per G. K. Chesterton a semblança del seu amic, el religiós irlandés John O’Connor, tenia com a prioritat la lluita contra el mal en les seues manifestacions més inesperades, aquesta mena de drac que periòdicament amenaça el país de les fades. Esnobs de llenguatge petulant, cobdiciosos indiferents al dolor alié, demagogs capaços d’adorar divinitats inconsistents i propagandistes d’ideologies fanàtiques, aquests personatges que irrompen en els relats del pare Brown senten —més tard o més prompte— la necessitat de cometre un crim per a aconseguir els seus desigs insatisfets i recompensar les exigències de la seua vanitat. La intuïció i el sentit comú, a més de coneixements teològics i alguna dosi d’irracionalitat —l’impuls i la valentia que atorga la saviesa innocent— constitueixen les armes del pare Brown, que amb el seu posat cordial i indefens accedia als secrets més recòndits dels seus confidents. Després de resoldre innombrables assassinats i d’observar la maldat —i la fragilitat— humana, aquest popular detectiu tan sols podia constatar que, més enllà de teories i patrons d’investigació, la veritat és més estranya que la ficció.

Conta la seua secretària, Dorothy Collins, que quan advertia preocupada que només quedaven cent lliures al banc, Chesterton contestava amb serenitat: està bé, caldrà escriure una altra història del pare Brown. També apunta que l’autor —entusiasta incombustible— s’asseia en un bar i reia abans de començar un article i tornava a riure després d’acabar i d’haver-lo llegit. Bregós i amb un instint indissimulat per a la polèmica, qualsevol tema era sotmés en els seus escrits a un dels seus tirabuixons argumentatius, amb plantejaments sorprenents i el segell inconfundible de la paradoxa chestertoniana. Amb Bernard Shaw podia discutir enardidament sobre teories socialistes o la inconveniència d’adoptar una dieta vegetariana, i amb H. G. Wells sobre la fe religiosa o les trampes de la confiança cega en el progrés, però per damunt d’altres qüestions en finalitzar el combat dialèctic l’únic principi a què no podien renunciar era el de l’amistat, amb una cavallerositat extrema després d’haver-se atonyinat a consciència. Tal com insisteix en Ortodòxia o la seua Autobiografia, la història del pensament i de la filosofia s’han d’abordar com un llibre d’aventures —una espècie de passatemps gratificant—, i la seua conversió al catolicisme l’explicava efusiu com la trama d’una novel·la romàntica. Perquè per a Chesterton la passió i el misteri recorren sovint el mateix camí, un repte indestriable de les vicissituds de l’existència o de les regles que imposa la fantasia.

Unes conviccions que travessen Els arbres de l’orgull, una narració on conflueixen l’esperit intrèpid de R. L. Stevenson, la caricatura dickensiana i la pugna entre la raó, la ciència i, per altra banda, les supersticions que conté una inquietant llegenda popular. Quan un estudiós nord-americà arriba a la costa de Cornualla per tal d’entrevistar un poeta local, de seguida queda consternat per uns arbres que s’enlairen ostentosament per damunt del bosc, amb unes fulles d’una coloració i d’una geometria que recorden les plomes d’un paó. La població d’aquest territori —semblant a una tribu remota amb creences atàviques— sent una gran animadversió per aquesta vegetació extravagant, hipnòtica, i les desgràcies que castiguen alguns dels habitants són considerades com una maledicció provocada per aquests arbres de fullatge irreal i alhora funest.

Cansat d’aquestes interpretacions màgiques que escapen a qualsevol lògica i per la desconfiança que regna en la contrada, l’amfitrió d’aquesta trobada poètica accepta endinsar-se a la nit al bosc i enfilar-se a les branques d’aquests arbres tenebrosos, per a demostrar com les teories que s’han apoderat dels seus veïns són absurdes i inconsistents. A partir d’aquest instant Chesterton converteix el relat en una trama d’intriga, amb desaparicions, indicis enganyosos i un intercanvi d’acusacions. Ara bé, Els arbres de l’orgull constitueix, per damunt d’altres valoracions, un desplegament d’alguns dels punts centrals —i obsessius— de l’autor, des de la descripció dels penya-segats de Cornualla i els colors intimidatoris del crepuscle —la natura com un presagi ombrívol, constant en les seues narracions—, fins a la confrontació entre el que dicten els mètodes científics i, per un altre costat, les certeses que també atresoren els mites, les llegendes i les tradicions de pescadors i llenyataires originaris d’aquelles terres des de fa segles.

Però Chesterton era conscient que sense el sentit de l’humor no es podien tractar els aspectes més transcendents que determinen la nostra existència. En aquest sentit, cap personatge d’aquesta narració escapa a les línies ràpides i enèrgiques dels seus retrats. Un poeta arrogant en els seus postulats artístics, un diplomàtic que està ben allunyat de les normes més elementals de sensatesa, o bé un estudiós de la literatura que busca versificadors populars enfront de banals corrents d’avantguarda, com els “poetes puntistes” que s’havien proposat escriure estrofes tan sols amb punts i comes. L’advocat i el metge d’Els arbres de l’orgull són els referents de la societat moderna i civilitzada, proclius a guiar-se per proves irrefutables en les seues disquisicions, però de vegades presoners de la seua veneració a la ciència. Unes severes deduccions que, de vegades, no han pogut evitar que pengen un innocent a la forca.

En L’home que fou dijous Chesterton alerta dels perills del nihilisme polític i del pessimisme corrosiu com a ideologia vital. Per a evitar un atemptat que pot conduir Europa a una foscor primitiva, el protagonista tractarà de desarticular un grup anarquista violent —una mica grotesc, això sí—, i que troba en la destrucció indiscriminada la seua única fe. Perquè per a Chesterton, tan nocives són les consignes totalitàries com el puritanisme desentés de les pulsions humanes, catecismes que ignoren les lleis ancestrals i els mecanismes que regeixen el món —afectes, debilitats i limitacions— des de temps immemorials. En Els arbres de l’orgull la resposta no és tan nítida com insinuaven els indicis més evidents, i és que per a Chesterton sense humilitat —i l’audàcia que exigeix explorar els misteris— és impossible aproximar-se a l’essència del que cerquem. Tal com admet el pare Brown, tan sols volem saber la veritat, però ens fa por que puguem arribar a descobrir-la.