L’udol perseverant de Curzio Malaparte

Curzio Malaparte
La pell
Traducció d’Anna Casassas

La Segona Perifèria, Barcelona, 2026

És possible que després de Voltaire i Lord Byron molts escriptors pensaren que, a més de crear una obra, també tenien l’obligació de convertir-se en el millor dels seus personatges. L’any 1925 Curzio Suckert adopta el pseudònim de Malaparte, i sembla com si tots els fets en què s’implica, aparicions públiques i declaracions vagen destinades a engrandir la seua llegenda, hàbil per a tergiversar nombrosos episodis de la seua biografia. Mitòman, exhibicionista, farsant, amb certa tendència a presentar-se com un autor maleït —i sovint com una víctima—, militant de totes les causes i de les contràries amb una ambigüitat astuta i un cinisme amoral que, segons les ocasions, també es pot qualificar d’oportunisme. Umberto Saba deia que Malaparte tenia un gran domini de si mateix per a escriure una cosa i pensar-ne una altra. Sempre atent a l’escenografia, vestia amb una elegància una mica anacrònica i una pulcritud extrema fins i tot en les situacions més adverses. Adorador messiànic i únic adepte d’aquesta mena de doctrina que és el malapartisme, entre les seues peculiars creences —sobretot per a un seductor— considerava la passió per les dones com una mostra de debilitat. De fet, una actriu de teatre confessava sobre l’autor: jo l’hauria estimat molt, si en el millor moment no es posara a declamar versos russos. Ara bé, més enllà de la necessitat d’implicar-se en les més variades causes per a abandonar-les quan deixaven d’excitar-lo —d’abraçar una ideologia per a erigir-se més tard en el més insidiós oponent—, Curzio Malaparte és un escriptor que amb un ascetisme combatiu lluita per apropiar-se d’una opció literària que reflectira els moviments sísmics i les deflagracions que assolaren la primera meitat del segle XX, amb un estil visionari sorgit del foc i impàvid com el gel.

Hi ha un moment en què les tempestes que genera la història conflueixen en un punt magnètic on es troba Malaparte. Atret en uns inicis pel bolxevisme, entusiasta amb les propostes radicals i l’energia que desprén el feixisme, anàrquic i rebel davant de qualsevol jerarquia, després de la Gran Guerra naix un escriptor dominat per la còlera i el desencant, vehement en els seus postulats, que concep la literatura com una alternança entre la confessió i la fascinació per la força, corrosiva i inclement. Però la relació amb Mussolini és ben representativa de la personalitat de Malaparte. Primer obeeix el catecisme del Duce amb una devoció cega, i quan no aconsegueix els càrrecs i la influència en el govern que esperava, se’n distancia. En el cas Matteotti l’escriptor assumeix un paper tèrbol i oprobiós, encara que Mussolini mai no acaba de confiar en les vel·leïtats i els capricis d’artista de Malaparte, que anhelava una ascendència sobre el dictador —com Malraux amb De Gaulle—  que mai no li concediren. Un desdeny que també sofrí per part de l’industrial Giovanni Agnelli quan li regalà la direcció de La Stampa, o bé la complicitat limitada amb el poderós gendre de Mussolini, Galeazzo Ciano. Encara que Malaparte és, sobretot, un periodista que passa fàcilment dels salons elitistes a les trinxeres, i a Etiòpia, Albània, Grècia, els Balcans o Ucraïna capta la crueltat i la deshumanització de la guerra, la descomposició de la civilització occidental que serà uns dels motors de la seua obra. Això sí, moltes cròniques que signa des del front les escriu còmodament des de Roma o Capri. En acabar el conflicte bèl·lic és detingut i absolt, però en lloc de presentar-se davant de l’opinió pública com un feixista penedit, inventa un passat d’opositor —i màrtir— contra el règim i inaugura el repertori de disfresses, invencions i mentides que serà un dels seus recursos preferits.

Aquesta barreja d’impulsivitat, de narcisisme histriònic i de desmesura poden donar l’aparença de compartir amb Hemingway la imatge d’home d’acció —en especial dedicat a atraure els focus i ser el centre d’atenció—, i alhora d’escriptor obsedit a trobar un estil propi. Encara que els models de Malaparte són, més aviat, Drieu La Rochelle, D’Annunzio, Céline o Jünger, autors que des d’opcions estètiques diferents presagiaven —o també desitjaven— els abismes i l’estupor per on s’endinsava Europa. En aquest sentit, si Malaparte de vegades dona la impressió d’espontaneïtat i de ràbia dosificada, d’emoció tenyida de mordacitat, el que realment batega en la seua escriptura és un esperit gèlid i sinuós amb la desolació que retrata. Afrancesat de formació —i de cor—, la seua prosa recorre en molts passatges a l’elusivitat, el matís i el relleu de Mauriac, Bernanos, Montherlant o Paul Morand. Si de cas, en la història literària de Malaparte té un capítol determinant l’afinitat amb Alberto Moravia, la coincidència de temes i d’apostes narratives en l’època que escrivien en la revista Prospettive, fins al progressiu allunyament i una animadversió explícita en la postguerra. No cal oblidar que els neorealistes deien de Malaparte que era un escriptor «d’infinites impossibilitats». Detestat per feixistes i antifeixistes, els errors de càlcul, la impaciència i l’afany de notorietat provocaren que Malaparte fora el millor —i el pitjor— agent literari de la seua obra.

Finalitza la guerra i d’aquella terra cremada, d’una devastació sense precedents que s’estén a tots els espais físics i humans d’una societat calcinada, sorgeix una de les obres més inclassificables, sotragants i reveladores de la literatura europea. En La pell (1949) Malaparte trasllada sense maquillatges ni paraules evasives el desordre moral que s’ha instaurat en el continent, centrat en la ciutat de Nàpols que acaba de ser alliberada pels americans i les forces aliades. Amb pessimisme i una amargor indissimulada insisteix que no hi ha vencedors ni vençuts, que els napolitans representen el declivi —i la rendició— de la cultura occidental, contaminada per una mena de pesta que ha infectat tots els aspectes de la vida quotidiana, a més d’una herència espiritual que ha estat anorreada amb una fúria homicida. El protagonista, un Malaparte que combina un cinisme descarnat amb rampells de pietat i de desconcert, guia els oficials americans en aquest viatge a l’inframon, un desafiament contemporani a l’infern de Dante que es materialitza en un espectacle atroç en què la degradació —la corrupció de les ànimes— i la condemna s’ensenyoreixen d’una atmosfera viciada i hostil. Un escenari de culpa i d’expiació, d’animalitat elevada a símbol de purificació, que contrasta amb la innocència i la puerilitat —la fe en la raó— dels americans, que pensaven que podrien redimir els pobles i els individus.

Virtuós en l’ús del tràveling, Malaparte observa amb mirada impúdica una multitud que tracta de sobreviure en una ciutat espectral, quan les regles i els límits que regeixen una societat han estat esborrats amb una violència apocalíptica. Soldats que intenten contindre una massa bruta, miserable i famolenca coberta amb uns pocs parracs. Italians que s’han sumat a l’exèrcit alliberador i que porten uniformes amb forats de bala i taques de sang dels anglesos que mataren a el-Alamein o Tobruk; el protagonista no estalvia detalls sòrdids o hiperrealistes, com el clau de la bota que li punxava al peu i que creia que era un fragment d’os de l’anterior propietari. Dones demacrades que ofereixen xiquets per a prostituir-se, mentre altres dones assegudes en una escala davant d’una església obrin les cames i ensenyen insolents el pubis als soldats que s’hi aturen. El carro de les escombraries convertit en un transport fúnebre improvisat, mentre petits esclaus s’amunteguen sota les antigues estances d’Emma Hamilton i el comandant Nelson. Una acumulació d’instantànies espaordidores que emfatitzen una idea central en La pell: la decrepitud de Nàpols és el símbol d’una Europa que no és una altra cosa que un munt de carn podrida.

Entre diàlegs esguitats de sarcasmes —arrogants i compassius—, la consternació paralitza el protagonista i els oficials aliats que acompanya mentre caminen per uns carrerons llardosos i escrostonats on desfila tota una galeria de monstruositats. Una adolescent que per un dòlar permet que li examinen la virginitat, nanes de moviments marcials que els soldats ajuden a pujar al llit, dones esverades per les detonacions que s’han refugiat en un palau i que improvisen una dansa lasciva amb un geperut. Les comparacions de Malaparte se succeeixen —corprenedores—, amb el ritme dels paràgrafs pautat per un lirisme tenebrós i una sèrie d’imatges barroques, oníriques, que transmeten un espasme d’incredulitat. Com la multitud que després d’un bombardeig entra embogida en un hospital per tal d’arrabassar extremitats i fragments dels cossos per endur-se’ls i plorar els seus morts. O bé els projectils de fòsfor, que obliguen els ferits a submergir-se a l’aigua o colgar-se de terra per mitigar «la mossegada d’aquella terrible lepra ardent». Encara que una de les seqüències més definitòries de La pell és l’erupció del Vesuvi, metàfora il·luminadora en què la divinitat castiga els seus súbdits pels pecats comesos. Una onada de fang i foc que expulsa un tumult d’hòmens —com larves— de les entranyes de la terra, el juí final i també una mena d’epifania amb els que han restat indemnes i que semblen els primers habitants del paradís després de la creació.

Un dels pocs preceptes que segueix Malaparte en els seus escrits és la dialèctica entre una història perversa i la natura que, des d’una puresa mineral, ens observa amb indiferència i menyspreu. I amb aquesta mirada primitiva i voraç es disseminen per les pàgines de La pell al·legories i quadres d’una sensualitat hipnòtica, llums i colors que imiten el roig extenuat de les parets de Pompeia o que pinten el cel amb una textura d’escates reptilianes. En la descripció de l’alba o de les tonalitats de la mar no s’estalvien adjectius sorprenents — extasiats—, amb arabescos i pinzellades de miniatura asiàtica. Una cadència poètica que també incorpora l’aire fètid dels carrers de Nàpols i la floridura de murs i cataus on no arriba mai el sol. Un preludi de la capacitat de Malaparte per a dibuixar passatges carismàtics de La pell, com el vent negre que amb les seues urpades fantasmals estén un vel angoixant de desesperança i confusió, impressionant tríptic. O la xiqueta-sirena procedent de l’aquari de Nàpols que se serveix en un sopar oferit per un general americà, embolcallada de maionesa i amb guarnició de corall, d’una bellesa sinistra. Imatges en què la commoció anuncia l’enfonsament de valors i referents que a ulls de Malaparte s’han esmicolat amb la guerra.

A pesar de la recurrència a figures i perfils pertorbadors —de vegades amb una densitat que no deixa quasi temps per a respirar al lector—, s’ha de reivindicar en La pell el Malaparte més irònic i maliciós, escriptor prodigiós per a la caricatura incandescent i la incisió desacomplexada. Quina mena d’herois eren aquells americans que menjaven dacsa com les gallines, es pregunta irat i divertit el protagonista, mentre constata com les venus de l’alta societat de Capri que un dia foren delicades i exuberants ara s’han convertit en nimfes arrugades. Si de cas, un dels fragments de millor qualitat literària i més políticament incorrecte és el dels homosexuals que es donen cita a Nàpols i assumeixen els dogmes revolucionaris del marxisme, entre gestos obscens, mirades inquisitives, xafarderies i perfídies. Però la llei de la gravetat de Malaparte tendeix a les resolucions inquietants, com quan troba el seu gos Febo en una clínica per a experiments científics; el Vesuvi apagat després d’escopir cendra i lava amb una processó pagana de penitents que amb lletanies i plors esperen que torne a encendre’s; o bé els pots amb fetus que l’esguarden —amenaçadors— a la casa d’un ginecòleg on dorm el protagonista, fins que d’un d’aquells recipients amb líquid groguenc ix un dels fetus que no és un altre que Mussolini, amb qui manté un diàleg existencialista, entre el ressentiment i la melancolia.

Conta Indro Montanelli que un dia Malaparte li explicà una anècdota. Durant un dinar a Londres en una associació d’escriptors, el president digué en el brindis: bec a la salut del nostre convidat italià, encara que tots els italians són uns canalles, sense excepció. I Malaparte, impassible, pronuncià al seu torn: brinde per la salut dels meus amfitrions anglesos, que són tots uns cavallers, llevat d’un. Davant el somriure sorneguer de Montanelli, Malaparte acceptà que la història no era seua, sinó de Talleyrand, però li recriminà que podria haver fingit desconéixer-la. Un Montanelli que, en morir Malaparte, reconegué que la vellesa i la dentadura postissa no estaven fetes per a un escriptor tan vitalista i irreverent. Insensat, temerari, amb un gust excessiu per la facècia i en altres ocasions clarivident i lúcid, passà els últims dies de vida en l’habitació 32 de la clínica Sanatrix de Roma, amb un atrezzo corresponent a la seua vanitat per a acomiadar-se del món: contínues visites, un secretari que anotava pensaments altisonants per a la immortalitat i la conversió a última hora al catolicisme. Sense oblidar la competició entre el comunista Togliatti i el democristià Fanfani per a eixir en la foto amb un escriptor repudiat en quasi tots els cercles intel·lectuals. Ben pensat, no és un mal final per a algú que havia fet del lament enutjat i de l’èpica indignada la seua visceral insígnia.

Lectures relacionades