Portada

Rafael Chirbes
Mimoun
Anagrama, Barcelona, 2008

L’autor no tenia encara quaranta anys quan va veure publicada aquesta opera prima que porta per títol el que en àrab vol dir alguna cosa així com “el creient, el qui té fe”, i que en la novel·la és el nom d’un poble de l’Atlas, al Marroc, a poca distància de Fes. En aquest llogaret s’instal·la Manuel, narrador-protagonista de l’obra, per treballar de professor d’espanyol i acabar d’escriure una novel·la. Es tracta d’un desconcertat professor que busca el paradís en aquest marc exòtic i que acaba trobant-hi, en canvi, el no-lloc inhòspit que el fa sentir-se estrany en els braços d’un destí capriciós. Sorprés de bon començament per la pluviositat abundant d’aquell indret, el paisatge que Manuel descobreix n’esdevé un personatge més, la projecció del seu sentir inestable, a estones com el d’un adolescent, pres d’una sèrie de sentiments contradictoris que dibuixaran una atmosfera inquietant, a estones de tall expressionista, d’alcohol i sexe, espai d’un desconcert existencial que defineix també la resta de personatges, com més va més pròxims als d’una obra de Camus.

L’eco de Rilke acompanya el transcurs dels esdeveniments: “Oh, Señor, concede a cada cual su propia muerte” són paraules premonitòries, un avanç del laberíntic final, mots que acompanyen les accions insistentment, com una oració fatídica, fruit i guia de la relació amorosa del protagonista amb el misteriós Charpent. La cita de Rilke hi actua amb poder decisori, que ens encamina al desenllaç inesperat. O més aviat desesperat. L’amic poeta, l’exiliat Charpent, el procés autodestructiu del qual ofereix el contrapunt de la narració, representa la força impactant d’una obra d’una estranya maduresa.

És aquesta de Mimoun una flor exòtica dins el camp narratiu de Chirbes, sense tendències orientaloides. La novel·la amaga potser la llavor dels temes que desenvoluparà més endavant. Només ens caldria retraure la facilitat amb què l’autor es deixa arrossegar pel tòpic que mostra Marroc com un sòrdid paradís de sexe fàcil, un laberint on perdre’s i on perdre qualsevol oportunitat amable d’acollida. Una novel·la d’un to sostingut, tanmateix, que conté l’amarguesa i el desencís que defineixen l’estil de l’autor. Propera, fàcilment reconeixible, construïda amb un llenguatge precís, rigorosament elaborada, i una lírica austera. Amb escassos diàlegs, molts dels quals en francès, i pocs personatges, la novel·la anuncia la mesura exacta d’una prosa magistral, un colp sec i decidit, sense tremolor de mans. Un creient enigmàtic es converteix en paisatge agrest, un Mimoun incapaç de reconéixer la pròpia trajectòria vital.

També et pot interessar: