Vivian Gornick
Comptes pendents
Traducció de Martí Sales
L’Altra Editorial, Barcelona, 2021

De vegades no tornes a un llibre que t’havia marcat en un sentit o en un altre per por d’una decepció. Una decepció, a més, que no podries atribuir al llibre sinó a tu mateix: perquè hi va haver un temps que et va semblar tan interessant com per considerar-lo part de tu i digne de ser rellegit. Vivian Gornick, en canvi, no només hi torna sinó que ho fa en repetides ocasions, si hem de creure el que explica en Comptes pendents. Una obra que és una col·lecció de relectures, deu assajos breus en què revisita llibres de D. H. Lawrence, Marguerite Duras, Natalia Ginzburg o Thomas Hardy, entre altres. L’autora hi torna a obres que han format part tant de la seua formació lectora com de la sentimental i vital, i les rellegeix per consignar-ne els canvis: en les obres, en la societat que les rep i en ella mateixa. Una combinació de memòria autobiogràfica i de crítica literària en què la trajectòria personal i de formació es vincula a la trajectòria lectora de manera que, en certa mesura, s’expliquen mútuament. I la constant, allò que tenen en comú bona part de les obres de què escriu, és que li parlen d’algun —o de més d’un— dels elements que constitueixen la seua identitat: dona, jueva i nord-americana. Encara que no només.

“Sovint he tingut la sensació que rellegir un llibre que havia estat important per a mi en algun moment de la vida és com estirar-se al divan del psicoanalista. La història que em sabia de memòria durant anys de cop i volta és posada en qüestió”, hi afirma l’autora. Així, l’obra que en una primera lectura tenia un tema central evident i indiscutible, llegida algunes dècades més tard resulta que parla en realitat de tota una altra cosa. I aquell passatge que havia resultat il·luminador o aquell personatge amb què s’havia identificat de jove es demostren insubstancials o molt secundaris en la maduresa. Quan, per exemple, aborda Fills i amants de D.H. Lawrence, revisa les successives —i diverses— lectures que en va fer, lligades a la seua història personal, sentimental i sexual. Una cosa similar ocorre amb Colette, que Gornick havia llegit als vint-i-tres anys i amb qui s’havia identificat plenament per la manera com abordava la condició de dona i “la pròpia identitat fracturada”. Rellegida cinquanta anys després, però, l’autora li retreu no haver “anat més enllà en el sentit de tot plegat”. I descobreix que en realitat el tema central de la seua obra és l’alienació: un tema que la situa en la tradició que en la literatura francesa va de Les relacions perilloses a Marguerite Duras, com a mínim.

La relació de Colette i Duras, diu, només l’ha poguda copsar de gran, amb l’experiència que donen els anys. De l’obra d’aquesta, se centra bàsicament en L’amant, una novel·la que primer va llegir com una història sobre les complicades addiccions de l’amor eròtic, però trenta anys després era l’evasió, el tema amb què s’identificava. Quan escriu de Particulary cats, de Doris Lessing, en realitat dedica bona part del text a parlar de les seues dues gates. Però, de la manera com Lessing s’hi refereix a la llarga relació amb gats diversos, Gornick n’obté una relectura d’altres obres que, com El quadern daurat, havien estat una bíblia per a la seua “generació de feministes principiants”: una lectura menys complaent amb l’autora i el seu estil. En un altre text escriu d’autors que han pretés convertir en literatura el fet de ser jueu als EUA, com és el cas de Delmore Schwartz, a qui Bellow transformaria en el personatge de Humboldt. I els compara amb A. B. Yehoshua, a qui va conéixer en un viatge a Israel. I en l’últim, el més breu del recull, es refereix al moment de retrobar-te amb els subratllats que havies fet en una altra època, com l’arqueòleg que de l’excavació n’extrau el seu jo de joventut.

Tot i que el conjunt, en qualsevol cas, té més llums que ombres, el resultat és desigual: no totes les peces encaixen igual de bé ni mantenen l’equilibri entre els interessos de l’autora i els que hauria de suscitar en el lector. En moltes ocasions, Gornick aconsegueix atraure l’atenció sobre aquelles obres que comenta i que aquest no coneix prèviament. Però altres vegades pot resultar tediosa: per exemple, quan resumeix amb pèls i senyals l’argument d’alguna d’aquestes obres. Alguna, afegiríem, de dubtós interés. En aquests casos sembla que escriu per a ella mateixa, impulsada per la nostàlgia i sobre llibres que tenen un valor bàsicament sentimental. I el fet és que el vincle sentimental és sempre personal i moltes vegades intransferible. En aquest sentit, el llibre no comença justament amb bon peu: cal salvar algun escull inicial per arribar als textos més valuosos.