Coberta

Damon Runyon
Dèries de Broadway
Traducció de Carme Geronès
Comanegra, Barcelona, 2026

Probablement, un dels elements distintius dels relats de Damon Runyon és el narrador: un personatge anònim que explica els fets en primera persona, però que únicament hi fa d’observador o com a molt hi té un paper secundari. Un alter ego de l’autor, de veu sorneguera i d’humor àcid, que des d’un tamboret del bar de Mindy observa el submón de Broadway, habitat per tota classe de buscavides. Algú que passava per allà, que voldria simplement seure-hi en silenci i parar l’orella, i que ho acaba explicant tot amb un distanciament cínic però divertit. Tot i que més sovint del que li agradaria acaba enfangat en afers tèrbols; perquè un esquema que es repeteix en diversos relats és que al narrador l’emboliquen contra la seua voluntat, i acaba acompanyant algun canalla en activitats que preferiria evitar. Runyon és el gran cronista del Broadway dels anys 20 i 30. El seu biògraf, Jimmy Breslin, va un poc més enllà i escriu que Runyon ha inventat Broadway: que si el Broadway que coneixem hui existeix és perquè ell l’ha escrit primer. El que resulta evident, en qualsevol cas, és la capacitat de capturar amb eficàcia un moment i un lloc ben concrets: els anys de la llei seca i de la Gran Depressió, i l’univers que conformen els locals clandestins, les timbes, els cabarets i, en general, l’ambient marginal d’aquests carrers de Nova York. L’època daurada del crim organitzat, en què el contraban d’alcohol i el joc esdevenen les principals activitats dels protagonistes de les històries: tot un ecosistema de jugadors professionals, borratxos, gàngsters, estafadors, traficants, sicaris, predicadors, coristes, actors de vodevil i fins i tot un crític teatral. Amb noms com en Caua Gros, en Recança, en Roig d’Amunt, en Bates Copes de Conyac o en Charley Panotxa.

De Runyon, destaca la capacitat de crear un microcosmos amb regles pròpies. Els contes expliquen activitats de legalitat dubtosa i de dubtosa moralitat, desenvolupades quasi sempre sota la foscor de la nit, regades amb quantitats ingents d’alcohol i adobades amb armes que ixen a passejar amb facilitat. Tanmateix, la manera com retrata aquestes activitats i aquells que les protagonistzen té sempre un to humorístic i fins i tot sentimental. Els seus personatges són criminals o, si més no, amorals, però se’ls jutja segons un codi intern, no d’acord amb les lleis que regeixen la resta de la societat. Són delinqüents, però tenen codis d’honor i sovint resulten còmics, ridículs o tendres. En narracions com “Pressió sanguínia” o “El segrest d’en Bob Postes”, per exemple, es fa evident aquesta ètica dels baixos fons. Especialment en el segon, en què uns segrestadors acaben perdent els diners del rescat perquè el codi d’honor els hi obliga. En “En Butch cuida la criatura”, la condició perquè un especialista en rebentar caixes de cabals participe en el colp és que s’hi ha d’endur el fill de bolquers perquè li ha promés a la dona que el cuidaria aquella nit. De manera que l’absurditat de la situació, a més de subvertir el gènere negre, humanitza el crim per mitjà de la domesticitat: el robatori esdevé secundari davant de la responsabilitat paternal. En “L’idil·li de la senyoreta Sarah Brown”, assistim al xoc entre la missió superior d’una predicadora de l’Exèrcit de Salvació i el cinisme pragmàtic d’un jugador. Mentre que en “Dèries de Broadway”, el conte que dona nom al recull, les dèries psicològiques del relacions públiques d’una sala de festes el porten a adoptar personalitats diferents segons els estímuls que rep.

Caricatura de Damon Runyon

Considerat inicialment com un autor de literatura de consum i de segona fila, Runyon ha sigut després reivindicat per escriptors tan diversos com George Orwell, T. S. Eliot o Tom Wolfe. I fins i tot el seu nom ha derivat en un parell d’adjectius per a batejar un estil fet d’una particular combinació de determinisme, sentimentalisme i un argot altament estilitzat: runyonesque per a personatges i situacions, i runyonese per al llenguatge. Un llenguatge que és, sense dubte, l’altre element distintiu. Caracteritzat, d’una banda, per un ús sistemàtic del present d’indicatiu que atorga als relats una immediatesa quasi teatral i una urgència constant. Una mena de present històric, que fan servir tant el narrador com els personatges fins i tot per a explicar esdeveniments passats, i que resulta xocant al lector, venint de qui ve. D’una altra banda, per un argot construït sobre el llenguatge dels baixos fons, però combinat amb pinzellades d’un registre massa elevat i encarcarat per als personatges que l’utilitzen, pel fet que els gàngsters parlen amb una formalitat curiosa i pedant que contrasta amb l’origen marginal i amb la seua naturalesa brutal, cosa que els confereix una dignitat irònica. Unes característiques, en definitiva, que contribueixen a aquesta sensació d’impostura, a la percepció que tots són uns falsaris.

Lectures relacionades