Robert Walser
La passejada
Traducció de Teresa Vinardell
Editorial Flâneur, Barcelona, 2017
Robert Walser és d’aquells autors en què esdevé un repte destriar la realitat de la llegenda: els escrits a llapis en bocins minúsculs de paper, els problemes mentals i l’estada al sanatori d’Herisau, la dificultat d’establir relació i la consegüent solitud. I la mort un vint-i-cinc de desembre, en la neu, mentre passejava. Els seus textos, però, defugen els aspectes negatius; quasi es podria dir que ell en queda fora, de la seua literatura. El narrador de La passejada, per exemple, observa el món amb optimisme, ple de bondat i de bellesa, com si el veiés per primera vegada. És bàsicament feliç. I si en algun moment el discurs apunta contra els cretins, els cobdiciosos o els que es creuen superiors, de seguida corre a rectificar, a demanar disculpes i a suavitzar ofenses. En aquesta nouvelle, el narrador rememora un dia radiant en què va sentir ganes de fer una passejada. I ho fa amb una prosa que té la cadència del passeig o d’una llarga conversa sense interlocutor ni motiu. El seu caminar vagabund el du a una llibreria, on demana si li poden mostrar el llibre més venut, més aclamat per lectors i crítica, el llibre que s’ha d’haver llegit. Després a una entitat bancària, on s’assabenta que una associació filantròpica femenina ha ingressat mil francs al seu compte. Un motiu d’alegria, com li fa notar l’empleat, que “se’ls acudís que, a un poeta pobre i sense èxit (perquè això és el que és, oi?), li calia suport”. S’adreça a una dona que, pel seu aspecte, no pot ser sinó una gran actriu retirada. Accepta la invitació de la inquietant senyora Aebi de dinar a casa seua. Però també aprofita el passeig per a comeses aparentment més pràctiques com anar al sastre per emprovar-se un vestit, a l’Ajuntament a abonar uns impostos o a correus a enviar una carta.
Al narrador “li agrada tant passejar com escriure, per bé que això darrer, una mica menys”. Passejar li és imprescindible per mantenir el contacte amb al món, perquè no podria escriure ni mitja lletra en cas contrari. De fet, és una altra manera d’escriure, potser la millor: una forma d’evitar la reclusió en una cambra, assegut davant del full en blanc. Contempla i estudia, amb el màxim afecte i atenció, qualsevol ésser viu per més insignificant que puga semblar, les idees més serioses i els detalls més ínfims i quotidians. I deixa mostres d’aquesta capacitat d’observació espargides pel relat. Com quan afirma que el professor Meili tenia la boca “serrada, closa a la manera jurídica”, que la seua forma de caminar “semblava una llei fèrria” i que el barret que duia “semblava un sobirà inderrocable”. Però, fins i tot en aquest context optimista i de bellesa generalitzada resulta impossible aïllar-se per complet dels monstres, com és el cas de la topada que té amb el gegant Tomzack. O evitar algun pensament ombrívol: la idea que tota aquella bellesa, com nosaltres mateixos, es pansirà algun dia.
En ocasions, el viatge exterior esdevé també interior, i el relat es tenyeix d’una boira entre poètica i onírica, que sembla explicar una mena de transfiguració del narrador, com una elevació de l’ànima que ha sabut alimentar-se de tot el que és bo i bell en el món. A més, el soliloqui desfermat, amb tendència al detall, té sovint una aura paranoide, de sentit profund i ocult a què mai no s’arriba del tot. Literatura del deliri, que provoca la sensació —probablement errònia— d’estar davant de simbologia de difícil accés. En algun moment, fins i tot, el mateix narrador arriba a dubtar si està sa o si delira, però prefereix no permetre’s aquest dubte. Walser s’oculta al darrere d’aquest optimisme gairebé infantil, que es meravella de tot com si fos la primera vegada que repara en la seua existència. Tot és bell, tot és alegria, “i s’ha d’oblidar de si mateix, de les pròpies queixes, necessitats, pegues i carències, i menystenir-les, tal com ho faria un soldat servicial, de valentia provada i ben disposat a sacrificar-se”. Escriu per desaparèixer, per fer-se invisible. Però també apunta contra la pretensió i la vanitat, contra la grandiloqüència i l’exhibicionisme, contra l’afany de triomf. I d’aquesta manera fa, de la humilitat i de la ingenuïtat, una poètica.