Graham Greene, l’home laberíntic

Conta Shirley Hazzard en l’entranyable Greene en Capri. Memorias de una amistad, que l’última vegada que va veure Graham Greene ja octogenari en el Rosaio, la casa que ell tenia a l’illa, l’autor britànic —de bon humor, fet cada vegada més extraordinari— confessà que, després d’haver sentit sempre una gran fascinació per Henry James, havia descobert que ja no podia llegir les seues últimes i «més insignes» novel·les: «I ara defense les mateixes crítiques que una vegada vaig menysprear per ignorants, això és, que la seua manera d’escriure mostra indulgència cap a si mateix, i és enrevessada, afectada; que l’argument avança i avança perdent interès. He estimat aquests llibres durant tant de temps (…) i ara no puc llegir-los». Greene, amb una tirada irresistible a burxar els altres, a incomodar-los —pareixia, diu Hazzard, que li agradara que les coses isqueren malament—, posseïa «un clar instint per a discernir i exposar la simple veritat». Aquesta idea de superar l’admiració per un escriptor idolatrat temps enrere apareix de gairó en El doctor Fischer de Ginebra o la Festa Bomba: per al narrador és com deixar d’estar enamorat, tot i que —afegeix— «dubto que puguem deixar d’estimar». El temperament endimoniat de Greene —contradiccions i secrets laberíntics envoltats d’un cert candor—, que causava estralls en els amics, potser trobava en els arguments i els individus que creava «vàlvules d’escapament per a alliberar l’ànima» —com Anthony Trollope, recorda Hazzard. De fet, la literatura fou, per a Greene, el plaer més durador i consistent de la seua llarga i agitada vida.

Però, tot i haver-ne gaudit probablement de molts, Graham Greene no perseguia el plaer —la paraula fun li resultava sospitosa—; al contrari, considerava el sofriment quasi un codi d’honor, la clau d’una existència imaginativa: «Si tens ànima, no pots estar mai satisfet», afirma de nou Alfred Jones, protagonista d’El doctor Fischer…,  en una conversa amb la dona en què sospita que alguns éssers excessivament autocomplaents manquen d’esperit. I un poc més endavant, sentencia: «Trobo que la saviesa oriental sempre conté un cofoisme monstruós (…) a diferència del filòsof cristià, que viu enmig del perill i els dubtes». Com és sabut, Greene s’havia convertit al catolicisme de jove, però en l’època en què Shirley Hazzard el conegué a Capri, a finals dels seixanta, l’escriptor es considerava un «catòlic agnòstic» que no s’havia confessat en més de trenta anys. Hazzard, Francis Steegmuller —el marit—, Greene i la seua parella Yvonne Cloette parlaven sobre les creences en el món modern, «novament escèptic i novament supersticiós», sobre la fascinació del càstig, l’excitació del delicte, del sentiment de culpabilitat i del temor a ser descobert. Les paradoxes sobre el desig i la consumació, la il·lusió i la repugnància, l’èxtasi i el retret impregnaren els amors i els llibres de Greene.

Publicada en 1980, quan l’autor tenia setanta-sis anys, El doctor Fischer… és una novel·la breu sense la inspiració i la intensitat dels millors llibres de Greene, però manté l’interès i —com deia Hazzard— «accelera el ritme del lector». L’obra, ambientada a Suïssa, arrenca amb força amb la contraposició del senyor Jones, que es guanya la vida de traductor en una fàbrica de xocolata, a Fischer, el misteriós sogre que s’ha fet immensament ric inventant i comercialitzant un dentífric, el Dentophil Bouquet. La intriga, que al començament gira sobre com una jove com Anna-Luise —filla del milionari— s’ha pogut casar amb un home qualsevol, trenta anys més gran que ella i amb una pròtesi de plàstic en lloc de mà, es desplaça cap a la personalitat de Fischer i les estranyes festes que organitza per a un grup reduït d’elegits, els quals martiritza a canvi d’obsequis valuosos: «avarícia contra humiliació» és l’aposta del doctor. Hi ha, evidentment, una certa puerilitat en el plantejament que la cobdícia dels rics és més forta que la dels pobres; de fet, els cinc invitats —el cor dels Gripaus— resulten tipus encarcarats i la mateixa Anna-Luise —una ombra angelical— és poc més que un recurs per a calibrar l’orgull, el menyspreu i la crueltat del progenitor. Amb un to fosc, de tragèdia, mantingut fins al final, El doctor Fischer… conté algunes de les obsessions recurrents de l’escriptor: la tensió entre l’amor i l’odi, la innocència i l’abjecció, el poder i el sotmetiment o la tenebrosa possibilitat del suïcidi; i també algunes ironies pròpies de Greene, com l’al·lusió als creadors de novel·les policíaques —«Diuen que aquests autors són molt primmirats en els detalls mèdics»— o a l’espionatge: «Les grans empreses s’assemblen als serveis secrets: als seus empleats, més que honradesa, els exigeixen lleialtat».

Graham Greene coneixia bé la ficció del crim, li divertien els primers investigadors de saviesa omnipotent —l’inspector Bucket del Casalot de Dickens— però preferia el raonament detectivesc de Sherlock Holmes i es delectava amb Arsène Lupin, «fatídica figura de les primeres lectures de Graham», en opinió implacable de Shirley Hazzard; Greene admetia l’excitació que li produïren en l’adolescència els llibres d’aventures de Henty, Haggard, Hornung, Kipling o Stevenson, que deixaren empremta en la seua obra i, probablement també l’inocularen la dèria pels grans viatges al confins del món. Hazzard esmenta l’impacte que The Viper of Milan de Marjorie Bowen causà en el jove Graham, un títol que aconseguia —com altres de Greene— que «el mal pareguera interessant»; alguns dels trucs típics de les publicacions periòdiques per a xics es colen en els textos de Greene, com l’incontrolable i delator esternut que apareix com a homenatge velat en L’americà tranquil quan Fowler, ferit i amagat en els arrossars de la Indoxina, no pot controlar l’expiració violenta el soroll de la qual és miraculosament ofegat pels Viet que, justament en el mateix instant, comencen a disparar les metralletes. Les novel·les de Greene, un còctel d’enginy, acció i fatalitat que, en realitat, no tracta de resoldre res ni en persegueix solucions.

Hi ha un aspecte de L’americà tranquil, una de les obres més famoses de Graham Greene, que, segons Shirley Hazzard, reflecteix l’actitud cap a les dones d’alguns escriptors anglesos del XX, com el crític Cyril Connolly; aquestes narracions —diu Hazzard—se centren amb freqüència en retratar «un malhumorat, intel·ligent, susceptible —i  de vegades alcohòlic— home de lletres que compta amb la devoció d’una dona més jove, atractiva, valerosa i abnegada». Així, el vell periodista Thomas Fowler conviu amb Fuong, la diminuta amant vietnamita que és quasi com una preuada joguina per a ell: «Ficar-te al llit amb una annamita és com ficar-t’hi amb un ocell: piulen i canten damunt el teu coixí»; de la xica, el reporter anglès en diu que «era d’una ignorància meravellosa», que «tothom parlava sempre d’ella en tercera persona, com si no hi fos present» i una vegada, mentre prepara la pipa d’opi per a l’home, «es va ajeure als meus peus com un gos a la tomba d’un croat». Una imatge que —recorda Hazzard— contrastava amb les parelles sentimentals reals que havien tingut tant Greene com Connolly, «belles, dinàmiques i totalment apartades en caràcter i ambició d’aquest novel·lesc ideal domèstic». Greene, alt, esvelt i amb uns extraordinaris ulls blaus, estava acostumat a resultar atractiu a les dones.

A banda d’un cert ressentiment cap al sexe femení —cap a la influència que tenia en sa vida— i d’un antiamericanisme qualificat per Hazzard de «raonat a més de subjectiu» —un dels seus antagonismes de més llarga duració—, Graham Greene fou acusat d’antisemitisme i es veié obligat a rellegir a contracor les primeres obres que havia publicat, sobretot L’agent confidencial (1939); Greene, vençut davant les evidències, reconegué que «sí, hi ha antisemitisme, però jo no crec haver sigut antisemita. No trobe aquesta tendència en mi ni en el meu passat. Però la qüestió estava en l’aire, entre les guerres, era com una infecció. Per descomptat, hauria sigut millor no sucumbir-hi. Molts no ho feren». L’assumpte es resolgué en net quan en 1981 rebé el premi Jerusalem que es concedia bianualment «a un autor que expressa la idea de la llibertat de l’individu en la societat». Quan Shirley preguntà a Graham perquè havia refusat el premi Malaparte, ell contestà que «pel mateix Malaparte»: pseudònim de Kurt Eric Suckert, Cuzio Malaparte tenia un pervers passat feixista, havia sigut propagandista literari de Mussolini i després, amb la victòria dels Aliats, s’havia fet comunista. La integritat de Greene tolerava, tanmateix, algunes infàmies sempre que no procediren dels grans poders.

Per a Shirley Hazzard, Graham Greene pertanyia «a l’edat heroica de la ficció anglesa», expressió que ell havia utilitzat en un assaig referint-se a Ford Maddox Ford. Amic d’Evelyn Waugh i admirador de les seues sàtires, Greene, que valorava la llibertat i la independència per damunt de tot, reflectí en les seues obres les convulsions del segle que visqué; com diu Hazzard, hi hagué un temps en què «a penes hi havia una sola persona de lletres en el món de parla anglesa que haguera crescut sense ser conscient de la presència de Graham Greene, del seu inquiet i insatisfet esperit i de l’habilitat per a posar en clares paraules el malestar del món».