Veronica Raimo i les dones contra el temps

Ars longa, vita brevis. Tot allò que ens proposem de fer requereix un esforç magnànim, perquè la vida és curta. Llavors, amb esforç i dedicació, el resultat de l’obra a què ens acarem serà beneficiós, un plaer en la carrera veloç en què tot s’esdevé, i passa. I potser el mateix acte de voluntat i el benefici i la satisfacció que se’n deriven poden convertir en llarga la vida naturalment breu. Però si almenys hem esmerçat el breu espai de temps de què disposem en una causa justa o hem pogut neutralitzar la consciència de la insostenibilitat i lleugeresa del món en què vivim, podrem afegir, com ha fet Veronica Raimo, un etcètera satisfactori a totes les adversitats relacionades amb la nostra fugacitat. De les reflexions de Sèneca, dels versos de Pere March i d’algun passatge de qualsevol tango, n’és hereva bona part de la literatura i la filosofia. El pensament sobre la brevetat de la vida va lligat, és clar, al desig de felicitat. L’autora d’aquest recull d’històries breus posa en clar totes les premises que ens donen coratge i amb les quals ens acostumem a viure contra el temps.
Amb La vida és curta, etcètera, Raimo intenta mesurar la distància que hi ha entre el desig i la realitat. Proposa que mai res no és el que sembla, que en ple segle XXI, quan la informació no coneix fronteres, quan la comunicació –en viu i en directe i virtual– ocupa cada racó de la nostra vida diària, l’ésser humà se sent més sol i abandonat que mai, incapaç de conduir la pròpia vida cap a un destí passablement suportable. Si la naturalesa ha convingut que l’espai que ens ha estat concedit al món transcórrega de manera veloç, què no farem nosaltres per enganyar el destí, per evitar aquesta desgràcia compartida? Raimo hi aporta la seua mirada mordaç i, conscient que la dona actual confia en la seua capacitat de dominar el món a través de la força de l’estima i l’afecció, vol manifestar, en to de burla i un agut sentit de l’humor, que res no vol dir res, que estem ací per anar-nos-en ràpidament i que no cal buscar resposta a aquelles preguntes existencials, perquè no en tenen. La cosa és que no tenim poc temps, sinó que en perdem molt. La vida és prou llarga si en aquest etcètera que acompanya l’efímer sabem encabir aquelles accions apropiades i aquell enginy que aporta satisfacció i coherència als nostres actes.

L’11 de setembre de 2001 una jove italiana ha de ser a Manhattan per un treball nou que algú li ha proporcionat: una fira tèxtil on necessiten hostesses que parlen italià. Una sèrie d’insignificàncies li ho impedeixen, i, atropelladament, la vida es defineix com un imprevist per al qual no estàvem preparats. El temps és allò que passa en l’interval que hi ha entre l’abans i el després que David Bowie es va posar els implants a la boca. I a la protagonista d’aquesta narració, la primera, ja li va bé fer-se passar per la dona que no és. Estàlvia de l’imprevist d’una catàstrofe de ressò mundial, s’acomoda en el paper d’una neboda imaginària d’aquell tipus de família instal·lada en la fantasia i el simulacre que possiblement ho ha maquinat tot amb l’objectriu que la jove mai no arribe enlloc. En totes les narracions, els fets giren al voltant d’aquesta primera dècada del segle XXI, d’atemptats i cataclismes, d’insegurat angoixant i de vigilància extrema. Hi ha personatges que, enduts per la desorientació I l’abandó, assumeixen de grat una personalitat que els és aliena, com si la vida els posara a prova, un repte difícil que les protagonistes – que sempre són dones– accepten quasi de manera inconscient. Per casualitat, el fet d’adoptar caracteristiques que no els són connaturals els atorga una mena de regal inesperat capaç de millorar-los les circumstàncies vitals: fer la compra a la veïna anciana cada setmana, com si fora la pròpia filla, ajuda una escriptora que travessa un moment complicat d’inseguretats a avançar favorablement en el procés d’escriptura de la novel·la que porta entre mans. Sembla que són sempre els altres –els veïns, els companys de feina, els amics– que programen el destí de les protagonistes, a desgrat d’elles mateixes. Entre l’horror i la hilaritat, els esdeveniments se succeeixen de manera accelerada, sense el permís dels personatges, que semblen titelles dirigits des de més amunt del pla real per una mà omniscient, calculadora i disposada a trencar la rutina diària, a fragmentar els desitjos en porcions de traïcions discordants. Ningú no és on ha de ser, ningú troba el seu lloc al món. Perquè la terra tremola quan dos dels personatges del tercer conte, «El tremolor», són en un llit amb algú que no és la pròpia parella, afectats per unes circumstacies adverses, d’una herència familiar no desitjada –la soledat, la infàmia– amb què acaben identificant-se. Al volant d’un cotxe ultramodern, es pot veure clarament que la vida és com una ficció constant, com una excursió després d’un terratrèmol, com una fugida cap endavant.
Una jove “trista, esverada i estúpida” protagonitza el conte que dona títol al llibre sencer. Amb un deix addictiu, ludòpata i alcohòlic, aquesta dona presencia el transcurs dels dies d’un gurú narcicista que viu en una cova i sobre el qual ella i un amic filmen un documental. La jove no pot suportar els atacs verbals del massatgista que no aconsegueix fer-li desaparéixer ni el mal que té a l’omòplat ni les ganes de fer-se fonedissa, refugiant-se, si pot ser, en una partida de cartes o en una visita sempre ajornada a una amiga americana a qui recorre de tant en tant plena de dubtes i falses promeses. L’ego ferit, el desordre vital i la tibantor muscular se sumen al conjunt de dones carregades de tensions, incapaces de rebel·lar-se contra un entorn patriarcal que les incapacita i les margina.

Tallo més trossos de paper i me’ls enrotllo al voltant de la mà. Són les deu del matí, voldria treure el cogombre abans que s’hi pugui fixar algun dels veïns. (…) Només he conegut la senyora que viu al pis de sota, una dona vella amb dos fills grans al seu càrrec, un petit espectacle de malestar familiar de què voldria mantenir-me allunyada.

La dona que parla acaba d’instal·lar-se en un pis nou, després de mesos d’obres, de pols i d’ampolles buides de Peroni. Casualment, troba a la catifa de la seua porta un cogombre embolicat en un preservatiu, fet que la incomoda de manera extrema. Tot d’una, tothom es converteix en sospitós d’una provocació tan desagradable: el veí del replà amb llicència d’armes, el propietari del bar de baix i alguns dels parroquians que el freqüenten. I tothom amb qui es creua esdevé sospitós coneixedor d’això de què la dona fuig. Qualsevol gest, per lleu i subtil que siga, fan que la nova etapa que ara comença tinga lloc en un entorn hostil i aliè. Els detalls esdevenen monstres, la quotidianitat, un calvari.
Un divorci és el leitmotiv de «La presència». La parella protagonista, l’home i la dona en procés de separació, posen el punt de mira en un seguit de detalls que els defineixen: separar-se és repartir-se els llibres, omplir bosses d’Ikea, una experiència contínua que persisteix, com un acufen. És un desig no expressat, una distracció, un palimpsest, una presència. Separar-se és no acabar. Situats al fons del pou de la modernitat, ni l’un ni l’altra trobaran vies de solució. I cadascun ho viurà a la seua manera, com dos autèntics desconeguts.
El recull acaba amb «El premi a la Generositat»: un grapat de records d’infantesa, de mentides i rivalitats, de xiquetes sense consciència,de premis no merescuts i de futurs adjudicats a la incertesa més abjecta.
La vida és curta, etcètera és una mirada aguda projectada en un món frenètic on no hi ha lloc per a la gent normal. Si bé no es tracta d’una novel·la autobiogràfica, l’autora es permet, si més no, jugar al joc de viure altres vides possibles. Tràgic i còmic alhora, el món que Veronica Raimo dibuixa es caracteritza per la impossibilitat d’oferir felicitat i veritat als seus membres, tristament sols, immersos en les dificultats de viure heretades de la família i d’altres circumstàncies personals. I instal·lats en l’equívoc i la contradicció. Sempre anhelant aquella coherència satisfactoria en els seus actes. Ars longa, vita brevis.

Veronica Raimo (Roma, 1978) s’autodefineix com una dona mandrosa, que menja pizza quan té desfici i que és incapaç d’interpretar qualsevol mapa de qualsevol ciutat. Però que mai no s’ha perdut enlloc. Llicenciada en Literatura, el dolor, les obsessions i l’animadversió per tot allò que no segueix un ordre preestablert marca la temàtica de les seues novel·les on, normalment, res no serveix de res, i la veritat és un desig inassolible que absorbeix l’ansietat i les manies dels personatges. Traductora de l’anglés a l’italià, coneix bé la prosa de Scott Fitzgerald i Ray Bradbury, i ha escrit una tesi sobre el cinema de l’Alemanya dividida. El seu humor salvatge es projecta sobre uns personatges surrealistes que normalment abandonen el desig de felicitat i els vincles familiars per embarcar-se en aventures irreals que els porten a un lloc equivocat, esclaus d’un sentiment contradictori. Dones excèntriques, famílies malavingudes, situacions que fan riure alhora que provoquen un sentiment esfereïdor. Tot i això, l’autora aconsegueix la versemblança en allò que escriu, perquè el seu llenguatge provoca una sensació de proximitat, com si parlara de nosaltres, de la condició de ser dona, i d’un procés de creixement que no té aturador. La família en el centre, com en la narrativa italiana en general, la prosa de Raimo provoca riure i dolor, sorpresa i reflexió, tot en un mateix món literari que no dissimula ni s’amaga darrere de cap aparença estètica.