Lev Tolstoi
La Sonata Kreutzer
Traducció de Miquel Cabal
Flâneur, Barcelona, 2023

La conversa entre diversos ocupants d’un vagó de tren —entre ells, el narrador anònim de la novel·la— que discuteixen sobre l’amor, el matrimoni i el divorci, es veu alterada per la intervenció d’un viatger que sosté, de manera vehement, que l’amor romàntic és una mentida, una cosa que només passa a les novel·les. I, sobretot, quan aquest viatger es descobreix com algú que ha assassinat la seua esposa. Això provoca que la resta d’ocupants del vagó l’eviten, fins que pràcticament només hi quedaran aquest vell, de nom Pózdnixev, i el narrador; i que el primer li conte la seua història al segon. Una història d’enamorament, matrimoni i posterior desamor que acaba de manera tràgica. Si exceptuem aquesta espècie de preàmbul mínim, doncs, la novel·la és el monòleg d’un personatge —Pózdnixev— davant d’un altre que a penes si hi intervé, que li fa les rèpliques justes perquè aquell puga seguir explicant-se. I que, tot i ser el teòric narrador de la novel·la, cedeix la veu fins que acaba per desaparéixer del tot. Un relat en primera persona, en definitiva, en què Tolstoi sembla voler ocupar la posició d’oient. Pózdnixev hi afirma que només casar-se va descobrir fastiguejat que el matrimoni és una institució vergonyant i repulsiva; i l’amor, la farsa que dona valor moral al que només és desig carnal. És per això que propugna l’abstinència sexual, i una mena d’amor pur i cast. En el cas del seu matrimoni, prompte comencen les discussions, però el veritable punt d’inflexió serà l’aparició d’una tercera persona: un violinista que fa duo amb la seua dona en les vetlades que organitzen a casa. A partir d’aquest moment, la gelosia serà el desencadenant de tot; i el seu relat, el d’un narrador poc confiable, en el sentit que dona credibilitat a fets que el lector pot dubtar si no són fruit d’una imaginació alterada.

Publicada el 1889, La Sonata Kreutzer inaugura la que es considera la tercera etapa en l’obra de Tolstoi. L’etapa marcada per la crisi ètica i espiritual que el fa replantejar els postulats morals que haurien guiat la seua vida, i fins i tot el sentit que té dedicar temps a la literatura. En el discurs de Pózdnixev, més enllà del relat dels fets, hi ha també la doctrina que n’ha extret després de mesos de presó i de meditar sobre l’amor, el matrimoni, el desig sexual i el paper que hi juguen homes i dones. I, tot i la voluntat de l’autor rus d’encarnar el paper de simple reportador de la història d’un altre, és evident que Tolstoi parla per boca del seu personatge amb finalitats moralistes. Per mitjà d’un discurs que, al mateix temps que critica la hipocresia dels valors burgesos, alerta dels perills de l’amor carnal —que titlla una vegada i una altra de depravació— i propugna l’abstinència sexual fins i tot —o sobretot— dins del matrimoni. Un matrimoni que seria la màxima representació de la hipocresia: una institució destinada a donar una pàtina respectable a l’apetit sexual. Contrària, per tant, al veritable amor: l’espiritual, el cristià.

El component moralista de la narració de Tolstoi segueix el patró clàssic dels predicadors, i sembla imbuït del mateix providencialisme: uns personatges que tenen un comportament desordenat que, de manera inevitable, els porta a un desenllaç tràgic. El pecat i la conseqüència. És allò que més se li pot entravessar al lector: la voluntat evident d’alliçonar i el fet que la novel·la siga l’excusa indissimulada d’aquest apostolat. Per si no fora prou explícit, a més, en l’epíleg que acompanya aquesta edició de La Sonata és el mateix Tolstoi qui en primera persona explica “l’essència del que volia dir en aquesta narració i de les conclusions que, a parer meu, se’n poden treure”. El sermó d’un il·luminat que predica la nova fe i que, entre altres qüestions, dona consells per tal d’evitar les relacions sexuals: “no beure, no atipar-se, no menjar carn i no defugir el treball (no la gimnàstica, sinó un treball fatigós, no un de fireta)”. Si s’obvia aquest component, en canvi, La Sonata Kreutzer és un arravatat relat d’amor i desamor, amb un domini de la tensió narrativa que va incrementant-se progressivament fins que no pot sinó esclafir: des de l’atracció sexual inicial, passant pel matrimoni, la posterior indiferència i el tedi quan la passió acaba, fins a convertir-se en odi. Però, sobretot, és un brillant i minuciós estudi de la gelosia, que aprofita el fet que siga el protagonista qui conta la seua història per mostrar com la imaginació contaminada del personatge domina a poc a poc els seus actes, com la interpretació que fa dels hipotètics indicis esdevé certesa absoluta que alimenta la seua idea, com esvaeix les mínimes escletxes de dubte a propòsit d’altres possibles interpretacions. En un crescendo que sembla mesurat al mil·límetre, Tolstoi fa passar Pózdnixev del que creu al que sap.

És probable que darrere de La Sonata Kreutzer hi haja alguna cosa de la relació de Tolstoi amb la seua dona, Sofia Bers. Que l’amistat de la dona de Pózdnixev amb un músic siga el reflex de la que va mantindre l’esposa de Tolstoi amb Serguei Tanéiev. Més enllà de la intencionalitat de l’autor, però, era quasi inevitable que els lectors russos feren aquesta identificació. I, en els seus diaris, Bers escriu que la major part l’havien fet, especialment els més propers. D’aquesta manera, el crim que comet el protagonista seria la literaturització dels sentiments de Tolstoi; i l’acusació que fa Pózdnixev a la seua dona que en justificaria l’assassinat, una acusació velada contra Sofia. Ella, que se sent al·ludida directament pel relat de Tolstoi, hauria escrit la novel·la De qui és la culpa? amb la intenció de contrarestar la visió del seu matrimoni que havia donat La Sonata Kreutzer. El text, tanmateix, només va ser llegit per alguns familiars i persones pròximes a la parella, però no es va publicar sinó pòstumament, més d’un segle després.