Petros Màrkaris - Coberta

Petros Màrkaris
El frau és el futur
Traducció de Joaquim Gestí
Edicions 62, Barcelona, 2026

Potser no va gens errada, la citació de Kavafis que encapçala l’última novel·la de Petros Màrkaris. Per bé que hom confie en les promeses d’un futur més còmode i satisfactori, aixoplugat a cobert del capital i els seus fills, la indústria turística, l’artificialitat d’unes xarxes senes fils i una intel·ligència que viatja a ritmes vertiginosos, res no ens ha de donar calma. El futur no és sinó un frau. L’engany està servit. Heus ací un nou lliurament de la sèrie Kostas Kharitos, el cap de les Forces de Seguretat de l’Àtica grega. De nou, l’acció té lloc a Atenes. Places i avingudes, carrerons, restaurants, institucions públiques, edificis representatius d’una de les ciutats més antigues d’Europa. I de les més malaguanyades, tal com transcorren els dies, els esdeveniments i la història més recents. El comissari Kharitos i la seua família, els seus amics i els agents amb qui treballa es troben, doncs, a l’ull de l’huracà, tornen a reunir les condicions òptimes per a protagonitzar un episodi de violència que posa en perill la successió dels dies: un home solitari i primmirat, el vigilant d’un jaciment arqueològic en una ciutat a 20 km d’Atenes, l’actual Elefsina, capital cultural europea durant el 2023, és assassinat a ganivetades en el seu lloc de treball, sense uniforme i fora de l’horari de treball. Misteriosament, desapareixen també unes quantes peces del museu que hi ha a la vora, les quals queden casualment substituïdes per unes rèpliques exactament iguals, fetes amb tècniques digitals i en col·laboració amb la Intel·ligència Artificial, una eina rabiosament moderna i –sembla que– insuperable. Aquest fet desencadena un seguit de reaccions que arriben a cotes altes en l’entramat social, com ajuntaments, ministeris i ambaixades. Si les rèpliques de les obres robades són tan perfectes que a penes es poden distingir de les originals, per què no fer-ne de les columnes o de les peces que li falten al Partenó, per exemple? Així, els originals que es troben al British Museum hauran de prescindir de l’elitisme de què presumien fins ara. L’essència i l’exclusivitat de segons quines obres d’art perdran per sempre més el protagonisme. Ja no caldrà que el turisme presencie buits i absències innecessàries. Tornem a l’autenticitat! Veniu, veniu, bàrbars!
Ministres i alts càrrecs del govern es freguen les mans mentre acceleren la recerca dels culpables, autors de les rèpliques arqueològiques. Ben segur que els serviran de gran ajuda en la reconstrucció del llegat patrimonial. Ara bé, què passa amb l’assassinat? D’on venen els assassins? Són ells els artistes autors de les rèpliques? Què hi té a veure el mateix museu d’arqueologia i els arqueòlegs que hi treballen? Quins interessos i quin afany lucratiu s’amaguen darrere aquest frau amb tot d’auguris –perillosos– de futur? Interrogants sense resposta, embolics i incerteses que fan anar de bòlit tot l’equip de Kharitos, entre reunions i trucades urgents de telèfon, cafè i croissants, sopars amb la família i un amor incomparable per la feina a què es dedica
Si amb aquest daltabaix no n’hi hagués prou, el millor amic del comissari, el vell comunista i benvolgut consogre Lambros, a qui tohom coneix com Zisis, es recupera d’un ensurt cardíac que l’ha tingut hospitalitzat durant alguns dies, i a qui per fi traslladen a un refugi per a gent sense sostre on treballa l’Adrianí, la dona i musa del comissari. Al mateix ritme que en Zisis millora, els agents van acostant-se al feliç però no pas fàcil desenllaç d’aquesta tragèdia d’Estat. Mentrestant, el net de Kharitos, que comparteix nom amb l’avi patern, s’entreté al refugi, entre berenars i gronxadors, aliè a les preocupacions familiars i cada dia més estimat per les treballadores del refugi a estones considerat com un asil. Tots els tòpics que conformen l’univers markarià es deixen veure en aquesta apologia de la veritat més que necessària, de la lluita per salvaguardar un món que desapareix en mans d’un turisme adotzenat i anorreador, i d’una vida madura, testimoni de conflictes bèl·lics i desordres polítics, que es conforma amb el camí sense retorn que engega cada nou dia, amb l’estima íntima, casolana, de la familia, i un bon plat a taula. Sense por al futur, que arriba carregat de trampes.
Heus ací un nou “còctel Màrkaris”. L’escriptor nonagenari nascut a Istanbul introdueix a la licorera un seguit d’indicadors d’allò més actuals la suma dels quals esdevé una novel·la negra, de caire criminal: un amic malalt, un crim organitzat, la conservació i difusió d’una civilització antiga, el turisme (“com una indústria pesada on també es produeixen accidents”) la corrupció d’un govern tan acovardit com insaciable, una capitalitat cultural, un amic alemany que cuina com ningú, el joc del tavli, el Diccionari Dimitrakos i una guerra civil que encara és present en la memòria són els ingredients d’ara. El futur, esclau servil de la IA, servit en una copa de combinat. Els temes de sempre, l’emigració, la solidaritat, la política, el turisme, les classes socials o les múltiples crisis ideològiques i econòmiques, enllestits amb un gran sentit de l’humor i una equilibrada dosi d’esperança i de salut mental, convergeixen en aquest còctel tan explosiu i necessàriament reivindicatiu.
La prosa de Petros Màrkaris és genial en la seua senzillesa. A favor de la quotidianitat, els gestos còmplices i els detalls, l’autor facilita una lectura plàcida i amena. Quan el narrador, el comissari en primera persona, anuncia els fets que estan per arribar, el lector se sorprén llegint-los simultàniament, enmig dels fets, amb la imminència del temps de la narració, sense sorpresa, però amb sorpresa. Sempre amb un gest irònic en la frase, un text sense escarafalls, la de Màrkaris és una veu que es deixa anar entre les converses –i els retrets– dels personatges, els canvis de ritme de l’acció, sense alteracions, solament amb aquella mirada que té el seu propi ordre enmig del caos. En la contradicció i el dubte hi ha la saviesa, com sempre.

I ara, què farem sense bàrbars?

Aquesta gent era una mena de solució

Konstantinos Kavafis

Lectures relacionades