Rafa Lahuerta Yúfera
La promesa del divendres
Drassana, València, 2024

És pràcticament impossible no sucumbir a l’hipnotisme i a les associacions que desperta el curs incessant d’un riu. Per a Julien Gracq en Les aigües esteses és el motiu per a emprendre un viatge sensorial cap a la infantesa, Un pont sobre el Drina d’Ivo Andric simbolitza una cruïlla de camins, territori de trobada i de dramàtica frontera, i el Danubi de Claudio Magris travessa el cor d’una Europa —un mosaic bigarrat de llengües i cultures— capaç de conquerir els majors cims artístics i alhora de mostrar l’horror més descarnat i atàvic. En la narrativa de Rafa Lahuerta el riu Túria esdevé un somni reiteratiu, amb una ciutat que creix a partir d’un regne fluvial flanquejat per malecons i tavernes portuàries fins que s’arriba a la platja del Mercat, centre imaginari des d’on s’expandeix la novel·la Noruega. En el llibre autobiogràfic La promesa dels divendres aquest mateix riu s’endinsa per un llit sense límits, ferotge i inabastable, però també anèmic i exhaust enmig d’una ciutat escindida, com el periple del seu protagonista que en reelaborar episodis de joventut tracta de trobar una expiació al passat o, més aviat, una mena d’armistici. La pugna entre fantasies urbanes i una realitat inclement acompassa el batec de la prosa de Rafa Lahuerta en una València caòtica i desarrelada, amb cicatrius ostensibles i una memòria silenciada, però que al cap i a la fi representa el seu autèntic —i únic— refugi, captiu voluntari d’una ciutat i d’unes vides que conformen la seua geografia íntima.

Hi ha en l’autor l’anhel de preservar relats i espais que seran engolits —amb menyspreu— per les ofenses i la indiferència del pas del temps, la necessitat de rescatar de l’oblit noms, veus i personatges que en uns anys tan sols es convertiran en matèria de llegenda o, si de cas, en una reminiscència confusa. Amb aquest objectiu, Rafa Lahuerta elabora llistes i més llistes que, com en l’obra de Vicenç Pagès, funcionen com una banda sonora que marca el ritme de la narració. Barraca, Spook, ACTV, discoteques on es concentraven jóvens extraviats amb posat intimidatori —vestits amb Bombers, Levi’s i Doctor Martens—, posseïts per l’única ideologia de la disbauxa i la sensació enganyosa de menjar-se el món. O bé el recorregut per una València que s’ajusta millor al seu plànol privat en La Marxa, Calcatta, Carajillo, Radio City, Café Lisboa, Salamandra, rètols que funcionen com emblemes que parpallegen en la nit amb reflexos difuminats de neó. Els cines Oeste o Xerea, Sidreria el Molinón, Bar Bolos, i alguns establiments que imitaven gestos cosmopolites —Barrachina, Noel, Lauria, Balanzá— com a contrapunt a solars sòrdids, edificis enderrocats, olors denses i estancades que s’apoderaven dels barris més antics de la ciutat. Ara bé, tots els episodis i les accions recollides en les pàgines de Rafa Lahuerta conflueixen, més tard o més prompte, en uns pocs carrers: Drets, Teixidors, Assaonadors, Trench, Valeriola, una cartografia fundacional des d’on sorgeix —o bé retorna, més assossegada— la pulsió narrativa de l’autor.

Com un satèl·lit que es desprengué de Noruega, l’Elena d’aquella història que trenava ficció i el passat més o menys emmascarat de Rafa Lahuerta es converteix ara en Olga, el veritable detonant per a l’escriptura de La promesa dels divendres en un llibre indissimuladament memorialístic. El narrador parteix d’un bes adolescent i inaugural que més endavant es projectarà en l’accés —hostil, sense codis ni pautes— a l’edat adulta. Al llarg d’aquest trajecte, el protagonista tracta de convertir-se en escriptor com un impuls —i una fugida— que no pot domesticar, però sobretot lluita fins a l’extenuació contra els seus propis fantasmes amb el propòsit de conjurar la ràbia, el dolor i el que qualifica com a nostàlgia tòxica. És d’aquest desafiament que irrompen alguns dels millors capítols de La promesa dels divendres, com la pèrdua de paràmetres i la temptació dels abismes que viu en l’etapa final de la malaltia de son pare, especialment pel trauma de no poder exterioritzar els sentiments, ja que entre generacions hi havia un mur inexpugnable que impedia verbalitzar les emocions. L’abnegació i la severitat de la mare, així com també la complicitat i el llenguatge secret amb el germà discapacitat ens obren les portes a una vulnerabilitat que tan sols es podrà desxifrar unes dècades més endavant, després de proves vitals rigoroses i punitives.

Com també succeïa en Noruega, el Barri Xino funciona com un dels elements centrals de La promesa dels divendres, per procedència de la família del protagonista —on s’ubicava el negoci del forn— i també a partir de la figura de Yoni, un amic del pare que conegué en el servici militar al Sidi Ifni, un pinxo i delinqüent patibulari amb qui encara es mantenia «l’aspre verí de la lleialtat». En aquest domini emergeixen cases escrostonades i amb una humitat perenne, custodiades per proxenetes, ionquis i sers del submón que vagaregen per uns carrers tortuosos que prompte cedirien el pas a una postal tòpica i turística. Rafa Lahuerta s’autoimposa el manament de no deixar-se arrossegar per l’estampa romàntica —o bé costumista— de l’ambient canallesc i decrèpit del barri vell de València, ni d’emmirallar-se per l’evocació de personatges que desprenien l’orgull dels perdedors i que, en el fons, duien una trista sentència escrita en el rostre. El diàleg —i la confrontació permanent— cada volta que el protagonista creua els ponts del riu Túria després d’haver-se traslladat la família a una part nova de la ciutat, a més del símbol humiliant del Semàfor d’Europa —de l’època en què no hi havia circumval·lació al trànsit i els camions havien de travessar València—, i la silueta totèmica de Mestalla acaben per puntejar l’educació sentimental d’un jove Rafa Lahuerta que ritualment ha de lluitar contra el record d’una reacció mesquina que li reclama una reparació inexcusable.

El tractament del temps en La promesa dels divendres no és lineal, sinó que el fil narratiu està acotat per instantànies que s’encadenen a partir de la recerca enfebrada de respostes a unes vivències tumultuoses del passat, i que ara requereixen de l’escriptura com una mena de lenitiu i sanació. En aquest sentit, Rafa Lahuerta opta per una prosa enèrgica, d’adjectivació fulgurant i plàstica, amb imatges que ja s’han convertit en referents del dibuix —i la invenció— d’una ciutat amb una mitologia íntima i onírica. Encara que, de vegades, força excessivament la pintura d’alguns retrats i contorns, massa procliu a enllaçar màximes contundents en certs passatges i en l’obsessió d’acumular escenes ombrívoles i viscerals. Quant a la veu narrativa, amb un grau de tensió fluid, vigorós i magnètic, en ocasions s’alenteix i s’entrebanca per l’espessor de la introspecció i la recreació en el lament, o amb les cartes finals fictícies —prescindibles, al meu parer— que busquen un tancament que lligue tots els caps solts. Però la València literària ja és indestriable de la visió d’Albert Sanchis o del protagonista de La promesa dels divendres, personatges que ens són presentats com a perifèrics i marginals, però que estan dotats del do màgic —i virtuós— del caçador d’instants. Els itineraris en Vespa o en la furgoneta per a repartir els productes del forn —amb una aroma perseverant de pa que ja mai no declina— pels carrers de la ciutat funcionen com a preludi d’escenaris, personatges i llums que es fixen en la nostra retina amb matisos que no defugen mai la sorpresa ni la comparació agosarada.

Davant la intempèrie de les emocions, els protagonistes de Rafa Lahuerta constaten en algun moment que només amb l’escriptura s’albira la calma i una mena de plenitud. És per això que la passió futbolística de hooligan irredempt —La balada del bar Torino— és jutjada unes dècades més endavant com una evasió fraudulenta. Però tant en el futbol com en el relat sobre València existeix el repte de superar narracions que l’autor considera acomodatícies i adotzenades, com si fora possible accedir a una revelació quasi espiritual que l’aproxime a l’essència del que existeix sota la superfície de les seues conviccions. Conscient que si la nostàlgia s’imposa la vida real s’esvaeix i es contamina, Rafa Lahuerta s’ha proposat administrar el llegat de les absències i no quedar ancorat a una enyorança destructiva. En aquesta ciutat que percep com a arrogant, fràgil i devastada, el riu —encara que sense aigua— torna a regnar, majestuós, per tots els seus carrers amb unes onades que el reconcilien amb l’edat de la innocència.