Irene Solà
Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres
Anagrama, Barcelona, 2023

En l’univers literari d’Irene Solà, tot batega, tot té vida, fins i tot els morts. En Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, l’autora ha creat una nissaga de set generacions de dones que habiten durant segles —i, alhora, simultàniament, com esperits— un casalot ancorat al si de les Guilleries. Al contrari que el temps, que avança o retrocedeix i salta amb una llibertat prodigiosa del present a un passat construït pels records d’unes i d’altres, com una malla flexible teixida amb els fils de la memòria —i en la qual s’obren els forats necessaris de l’oblit—, l’espai de la novel·la és, sobretot, l’habitatge que aconseguí Joana, l’avantpassada més remota, en casar-se amb Bernardí, l’hereu dels Clavell, després de fer un pacte amb el dimoni. Com quasi tot en els llibres de Solà, aquesta construcció és un organisme viu que, al migdia, «tancava el ulls i allargava la cara perquè els rajos delicats li llepessin la façana». No és casual que el mas Clavell —ubicat, com en els contes tradicionals, en una clariana del bosc— siga l’epicentre des d’on s’originen les històries perquè les protagonistes d’aquesta narració són les dones que, com renega Francesc Llobera, el bandoler, s’aferren als llocs, s’hi «lliguen com gosses. Al passat, a les cases, a les criatures, a les coses».

Un dels encerts de Solà són les transicions entre èpoques i entre personatges: la llum que es cola per davall d’una porta fa que Margarida, sumida en l’evocació de la joventut i de la boda, regresse de sobte a l’habitació en què la vella Bernadeta agonitza. En una altra ocasió, la pudor del Maligne travessa dècades i es percebuda en l’actualitat per les fantasmes i per les dones vives —una d’aquestes tira ambientador a la sala. O un xaval d’ara s’assembla a un altre que ja no hi és i que algú enyora. De vegades, una escena in crescendo esclata i, després, la calma arriba en un altre temps. Jocs d’ombres, de miralls, d’olors i de sons en una novel·la amb un llenguatge sensorial, barroc i amb unes comparacions poderoses que animen allò inert: una nit cargolada «com una feristela», una finestra «angosta i fonda com el forat d’una orella», un rebost «morat i fred com un fetge», un caminet jau «com una serp davant la casa», uns ulls sense pestanyes «com dues ferides» o una boca sense llengua «com un niu buit». Una escriptura volcànica i juganera que captiva i que, de tant en tant, utilitza recursos de les formes populars, com les dites i els refranys o com les repeticions, amb lleugeres variacions, d’un element o d’una acció: el crit del cabrit sacrificat «a l’Àngela li va semblar de mal, a l’Elisabet de por, a la Dolça de gust i a la Blanca de sorpresa. A la Joana no li va semblar de res».

Bastida sobre referents de la tradició oral, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és plena de dualitats que es fusionen o que no es presenten realment com a oposades: Àngela no nota el dolor però sí els besos de Martí el Tendre; el Guilla agrada als nebots perquè és «com un pare que fos un nen»; els dits de Blanca són «maternals i alhora salvatges» per a Elisabet; perquè nasca un nen, «primer s’ha de torturar la mare». Déu, totpoderós, va descurar els nascuts durant el suplici del seu fill. I el mateix dimoni, ferotge i engalipador, es mostra melancòlic quan rememora temps millors «en què anava amb seguici». Després de l’èxit de Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà ha escrit una obra amb una estructura de nou fragmentària però més sòlida, en què les peces van encaixant amb precisió a mesura que avancen els capítols, que són les parts d’un únic dia, des de l’obscuritat a punt de trencar-se amb l’alba fins a la foscor profunda de la nit. Un sol dia que aplega les veus de set generacions i en el qual els morts, a la seua manera silenciosa i estranya —un riure com el de la rebesàvia—, acompanyen els vius.