Carles Mulet
Tabernacle
Lletra impresa, València, 2025

Sempre és estiu en la poesia de Carles Mulet. Entre una set pregona i un amor en calma, la seua veu poètica reflexiona sobre l’absurd del món en què vivim i s’obri tendrament als mots, els dies de sol. Aixeca les quatre parets d’una casa que té nom, “La mica de Pilar”, i allà feny la massa del blat que serà pa de vida, entre regalims de llum. Amant de la transparència, té gust de jaure entre les aigües de les fonts i fundar-hi una illa, amagatall de pedres i nuesa incandescents, guèiser que despulla sobtadament els abismes. Una veu que vol aspirar el vent entre unes cuixes encara verdes. Ensuma l’alè de l’aurora quan mira enrere, es reconeix hereu de la memòria i així dedica el temps a qui l’escriu amb els ulls, un nom de dona que l’acompanya sempre, retorn fecund dels orígens, sàvia polpa de la fruita madura. Clau de volta, el vers invoca l’incendi entre el no-res i el paisatge, un món que se sap imperfecte. El poeta vençut finalment per l’oratge hivernal no desisteix en la recerca de la gràcia del viure i el perfum del tacte que l’estremeix. Confia en l’arribada d’un altre solstici, llança un udol primigeni i descansa en els turmells de l’olivera. Home i horitzó, una aliança perpètua.
Nascut a Gata de Gorgos el 1953, Carles Mulet i Grimalt entrà al món de la poesia a una edat adulta el 1986, amb Crestalls de desig, una carpeta amb un grapat de poemes que acompanyaven una sèrie de litografies del pintor Josep Pedrós i Ginestar, també de Gata. Hi seguiren uns quants poemaris, ja en ple segle XXI, que l’han anat consolidant com a poeta de referència obligada d’aquella comarca de La Marina. Quadern de sal (2011) Viatjar descansa (2015) Talismà (2017) Naixement d’Islàndia (2018) I tots els ulls oberts cap enfora (2021) o De la lenta espenta dels caragols (2022) conformen el corpus principal de la seua poètica. Carles Mulet és, a més de poeta, un home compromés amb el país, la llengua i la cultura pròpies, traductor, prosista i home que intervé en l’engranatge social i cultural del país.

Al llarg de vint-i-cinc anys, Mulet ha cisellat més si cal els seus versos i n’ha extret la lluïssor de la pedra. “Dona dels alts”, “Jo ets Ella” i “Ombradiu” són les tres parts – tres llibres en realitat– que en conformen un d’unitari: Tabernacle, el seu lloc de trobada amb el Déu dels antics. Mulet mostra ara un tríptic d’amor fet poesia. S’agermana amb els clàssics de la literatura i trama un nou Càntic dels càntics de Salomó, d’on provenen els paratextos que obrin cadascun dels tres blocs. En un diàleg amb l’amada, adés es muda de tímid fenhedor, adés de pregador trobadoresc, perquè suplica uns llavis i una rosa. Invocació contínua del cos estimat, florida silent i discreta en el melic nuclear del temps, la veu poètica s’emmiralla amb l’ocell ocult quan arriba l’alba i renaix, au fènix vibrant d’un temps inacabat, entre els braços de l’amiga, esdevinguda pluja ufana dels sentits, “reble sonor de l’entrecuix”

DONA DELS ALTS. Amb Ausiàs March i Salvat-Papasseit s’inicia aquesta primera part. La carn, la rosa als llavis, el cant modest invoca un inici d’infinitius: florir, fluir, cobrir. L’ocell a l’alba que s’emmiralla en el foc i s’amaga dins les aigües del tu. Estructures paral·lelístiques, interrogacions retòriques, versos migpartits que mamprenen el viatge lleugers d’equipatge, discrets i beneïts. Tabernacle vol ser cançó que invoca l’absència enmig d’un escenari mediterrani. Delit de tactes que s’alcen, pugen, suren o s’ajupen. Com un somni vertebrador dels dies quan rompen el bull.

¿On em duies tan en alt
tan superba i esmolada?

amb quin galop sense brides,
quin rapte sense lligasses

ai! quina bena per als ulls
la nit setí que calçaves

quin camí per perdre-m’hi
la cançó que renillaves

¿on anava tan de grat,
si al sotsobre em portaves?

JO ETS ELLA. El misteri boirós de les alteritats rimbaudianes, una cançó de Georges Moustaki, una part central del llibre més descriptiva convida també a endinsar-se en el bosc del joc dels amants, en l’elogi del cos de la dona , en la imatge recíproca que amablement retorna la fotografia, de nou trencant el vers, insistint en les anàfores i el polisíndeton, les línies paral·leles que traça el temps, com un riu a la manera de Màrius Torres. Llegim poemes de versos curts, de sintaxi ordenada en el seu caos i d’un lèxic col·loquial que alterna amb els mots cultes més amagats, com el “gual pernoliat”, la “set d’òpal” o “l’hora àvol”. Un conjur de mots apassionats que ensambla sintagmes i convoca els sentits a l’himeneu feliç (“i un tudó mascarat just abans que el cant del corn del sexe”) El poeta ho sap, com el toc, el somni, la fosa i l’amor: “El desfici de les ungles signa un pacte blau entre la urgència i l’espant” o “això és el sexe, un trau que m’embeu i em dessagna” Hi entreveiem la clara emprempta de Vicent Andrés Estellés o Maria Mercè-Marçal, mestres de l’escola eròtica i rebel de la nostra tradició. Tanca el joc de l’alternança l’eco dels versos d’Emily Dickinson i Josep Palau i Fabre: el deler de donar-se sense que quede res de nosaltres, i el prodigi de l’alba amb perfum de rosa.

Un capoll de cos femella
quiet badat al llindar
pneumàtic

un carboncle de mascle
foradant la foscor,
incandescent

i el clivell enzelat
de la gata
anunciant l’esquinçament
de l’albada.

OMBRADIU. A l’ombra que projecten els murs de la casa, a cada racó de l’espai compartit, hi ha l’harmonia que salva de l’amenaça i la desfeta. La paraula atorga una treva entre l’hora primera i la posta crepuscular. No hi ha disjunció possible: el cos de la dona que s’ofereix –potser sense saber-ho– són fulles d’olivera, un llenç que s’estén damunt la terra, vol de campanes o miol de gata a la teulada. La tercera part del llibre busca el recer que és un cos, el desmai de l’ona esculpint suaument l’arena, el sentiment de sentir-se sols però no abandonats, un entotsolament compartit com la comunió de la carn. El vers, encara d’art menor, presencia la unió dels cossos, “mentre l’ona, junts” en un artífex sintàctic apte per tancar la porta del tendal, posar punt i final al cant enamorat, satisfet de la que es pot anomenar “poètica corporal” hereva dels clàssics, de la literatura mística. En constant renovació, com un estiu permanent,la poesia de Carles Mulet es declara fidel a la força de la paraula feta vers i oberta a l’eternitat. Com l’amor.

Beneïda

Mirall de calç
geranis finestrers
perquè tu passes

clivell de l’aigua
l’aroma de les algues
perquè tu passes

la sal que salva
banderes d’olivera
perquè tu passes

oh! petja blava
el cos un ram de murtra
perquè tu passes