Escriure després d’Auschwitz
Refer la vida, quina expressió… Si hi ha una cosa que no es pot refer, una cosa que no es pot tornar a començar, és ben bé la vida
L’escriptura com una obligació moral, cap a les seues companyes i cap a la resta del món, que intenta explicar amb paraules allò que no hi ha paraules capaces d’explicar. L’escriptura, també, com una taula de salvació, com un motiu per seguir vivint. El 1942, Charlotte Delbo és arrestada juntament amb el marit per formar part del grup Politzer de resistència a l’ocupació nazi. Ell serà afusellat, i ella deportada a Auschwitz en un comboi format per un total de dues-centes trenta dones. Quan és alliberada de Ravensbrück per la Creu Roja Internacional el 23 d’abril de 1945, d’aquestes dues-centes trenta dones en queden únicament quaranta-nou, i Delbo serà l’encarregada d’escriure sobre l’experiència que han viscut juntes. El resultat seran tres obres, conegudes conjuntament amb el nom d’Auschwitz et après. Ja el mateix juny de 1945, pocs mesos després de l’alliberament, escriu d’una tirada la primera d’aquestes obres, Cap de nosaltres tornarà, tot i que no es publicaria fins a febrer de 1965. Els dos següents volums de la trilogia arribarien, respectivament, el 1970 —Un coneixement inútil— i el 1971 —La mesura dels nostres dies.
El temps que es mesura no és la mesura dels nostres dies
En La mesura dels nostres dies, l’autora es retroba vint anys després amb algunes de les companyes —i també amb algun home— supervivents del camp, i els cedeix la veu perquè parlen —sobretot— de la tornada, del després. Ens expliquen en primera persona com les ha tractat la vida. I ella hi intercala també les seues impressions, en prosa i de vegades també en forma de poemes. Més que no un testimoni sobre Auschwitz, doncs, l’obra és un intent d’explicar el que passa després del camp, el difícil procés de reintegració a una hipotètica vida normal. La literatura sobre l’Holocaust és, sobretot, literatura concentracionària, centrada a relatar el que ocorre a l’interior dels camps, la lluita per la supervivència diària i l’esperança en un hipotètic alliberament futur. Uns testimonis que, en la majoria dels casos, acaben amb aquest alliberament i obvien el patiment dels supervivents en l’intent de retornar a la vida anterior. Obvien que el mal continua més enllà dels camps. L’obra de Delbo —en canvi— se centra en aquest després. No són unes memòries, sinó una obra polifònica i fins a cert punt fragmentària.
Que vam necessitar una voluntat sobrehumana per aguantar i tornar, això ho entén tothom. Però de la voluntat que vam necessitar per reprendre la vida a la tornada, d’això ningú en sap res de res
L’autora comença parlant d’una mena de procés de dissolució de les que havien estat les seues companyes al camp: després de l’alliberament, a mesura que s’apropen a París van tornant-se transparents. Les crida, però ja no hi sap distingir les mortes de les vives, les que van tornar d’Auschwitz de les que no en van poder tornar. “Si confonc les mortes amb les vives, ¿entre quines em trobo, jo?”, es pregunta. Estan espantades, desorientades, perdudes. Tant de temps anhelant la llibertat, i ara es troben —de manera totalment inesperada— buscant motius per continuar vivint. Això es tradueix en la impossibilitat de dur una vida normal, en la majoria dels casos. Algunes poques ho aconsegueixen, la majoria no. Impossible tornar a una “vida d’abans” quan ja no saps si mai va existir ni una vida ni un abans, quan tot està fora de lloc, quan tot sembla fals i banal. Com tornar-se a integrar entre la gent quan totes les seues paraules són lleugeres? Diuen por, fam o fred com si aquestes paraules no pesaren. “Com estar amb ells quan només portes a dins paraules feixugues, feixugues, feixugues?”. Si ni tan sols creien que mai en pogueren tornar vives, com diu explícitament el primer dels títols de la trilogia, Cap de nosaltres tornarà.
No us creieu el que expliquem / perquè / si fos cert / el que expliquem / no seríem aquí per explicar-ho
Delbo es pregunta si els seus lectors serem capaços d’entendre l’esforç que suposa recuperar el que tenien abans: la memòria, la capacitat de riure, el saber. L’esforç immens de provar de “recordar els gestos que cal fer per recuperar la forma d’un ésser viu”: caminar, parlar, preguntar-se, pensar… A un ésser humà se li pot arrabassar tot, també la memòria; i l’autora dubta si serà capaç d’explicar-nos com és que l’home pot sobreviure així de despullat; si val la pena que ens ho intente fer entendre. “Què hem de recordar i què oblidar, per conservar el seny?”, es pregunta quan comprova —parlant amb les antigues companyes— que ha oblidat anècdotes menors i no, en canvi, les coses que més mal fan. Que difícil és tornar —escriu— quan tornes d’un lloc inimaginable per als altres.
Les veus que ens parlen en La mesura dels nostres dies ho fan de coses quotidianes: les que han trobat parella, les que han tingut fills, les que ho han evitat o no han pogut o sabut. Si és millor que la teua parella siga també un deportat, perquè és l’única possibilitat de parlar un llenguatge mínimament intel·ligible. La dona que retarda la demanda d’una pensió de viudetat perquè encara confia, contra tota lògica, que el marit tornarà. I entre línies llegim fàcilment el desànim, l’aïllament, la incapacitat per restablir lligams, les acusacions velades, la incomprensió, la sensació que l’esperança en l’alliberament no ha servit de res, i la impossibilitat de traduir en paraules el patiment sofert. “És gairebé impossible explicar després amb paraules el que va passar a l’època en què no hi havia paraules”. Loulou per exemple, que tenia dèneu anys quan els van alliberar. Incapaç de retrobar ningú dels seus, incapaç de reintegrar-se a la “vida normal”, ha passat en un psiquiàtric els vint anys que fa que va eixir del camp. L’hi van tancar perquè el van prendre per amnèsic; al cap de sis mesos, quan n’havia d’eixir ja recuperat, va demanar de quedar-s’hi. I s’hi va estar vint anys. O Jacques, que torna per trobar-se que la família ha mort, que està completament sol, i que a més els camarades li fan el buit. Que l’acusen de delació sense proves. Torna per comprovar que el fet de ser l’únic supervivent pot convertir-se en una prova inculpatòria. El sentiment de culpa que acompanya sovint el supervivent també està ben present en el discurs d’aquestes dones. S’hi manifesta, per exemple, per mitjà d’una pregunta recurrent: per què he tornat jo i per què no qualsevol altra? Si era més forta que jo, per què ella va morir i jo em vaig salvar? Però les que han tornat tampoc no estan vives. Només fingeixen, aparenten viure: “No estic viva. Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu”, afirma una d’elles. El contrapunt és la solidaritat entre les companyes, dins i fora del camp: la cura que demostren entre elles és el gest humà enmig de la inhumanitat més atroç.
Em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Auschwitz. Això és el que em converteix en un espectre
La magnitud de l’horror viscut sembla demanar paraules terribles. En canvi, la prosa de Delbo és directa, precisa i essencial; construïda sobre frases breus, sense ornaments, amb els adjectius mínims. Una prosa humil i descarnada, amb el to propi de la conversa entre antigues companyes. Probablement perquè és inútil, perquè fins i tot les paraules més gruixudes i grandiloqüents són inhàbils per descriure una cosa que no té mesura possible. Perquè qualsevol intent de mesurar-ho és una traïció. Aconsegueix parlar de l’horror amb franquesa i senzillesa, sense caure en la tragèdia. No jutja, només mostra, i potser això fa que la seua obra siga encara més devastadora.
