Francesc Trabal
Novel·les (I)
Quaderns Crema, Barcelona, 2017

 

Amb la seua prosa severa i de contorsions rigorosament analítiques, Carles Riba apuntava en un dels seus assaigs crítics que la narrativa de Francesc Trabal està posseïda, sobretot, per una ironia tràgica. Sentiments, tendresa i pietat que es projecten sense treva cap a un simbòlic absurd. De fet, els protagonistes de Trabal estan marcats, per damunt d’altres aspectes, per la insatisfacció —presoners del desig i d’incontrolables rampells amorosos—, de manera que més tard o més prompte es veuen abocats a la decepció més pregona. Darrere de caricatures extremades, d’un humor insidiós que té com a objectiu desemmascarar les petites febleses humanes, assistim a la trajectòria d’uns personatges que s’endinsen en un bucle autodestructiu, enfebrats en una mena d’idealisme —una espiral d’obsessions— que els impedeix dur endavant els seus candorosos i inabastables objectius. Enmig de traços còmics i perfils grotescos, la desil·lusió d’aquestes vulnerables criatures es revela quan descobreixen la seua falta de pragmatisme, la ingenuïtat amb què havien planificat el colp de fortuna que capgirara la mediocritat i la grisor de les seues vides. Unes víctimes indefenses davant el destí romàntic que havien imaginat, llançats a una fugida temerària que en la majoria d’ocasions es converteix en la seua pròpia trampa.

Francesc Trabal ja havia explorat en la seua secció del Diari de Sabadell el gust de crear falses notes de societat, casaments inventats i improbables, funerals sense mort, reflexions d’actualitat presidides per l’estirabot i la farsa. En les dècades dels anys vint i trenta, els rituals i els somnis de la burgesia eren presa fàcil per a un escriptor que pretenia assaltar les regles de joc i els protocols d’una societat que es delectava en uns codis i un llenguatge rígidament pautats. En aquest sentit, estimulat —i divertit— per aquesta visió entremaliada i impertinent, un generós Josep Carner agraïa del Grup de Sabadell l’ús irreverent de l’humor contra l’obvietat, la novetat del que qualificava com una llum elegant i depuradora en la seua crítica mordaç, però d’una causticitat reconfortant i civilitzada. Al cap i a la fi, una aposta per a airejar el cànon i obrir camins de la literatura heretada —i desgastada— dels noucentistes.

Amb aquest propòsit, els inicis de les novel·les de Trabal són impetuosos, de dibuixos ràpids en els seus retrats, hàbil quan coloreja els seus protagonistes, atent al relleu imprevist i al contrast. En Quo vadis, Sànchez (1931) l’alternança de crits i acotacions —un dels millos moments de Trabal— ens posen davant d’un home vulgar, fràgil i espantadís, que a través dels esports vol aconseguir la fama i la convicció que troba tan allunyades del seu caràcter. Un partit de futbol després del treball a la fàbrica, les reunions en el club de tenis, o bé les instruccions de l’entrenador de boxa ens acosten a un maldestre i innocent Sànchez, incapaç d’entendre les burles i els sarcasmes de què és objecte, una sèrie de seqüències accelerades amb un estil atrevit que no defuig l’esquetx tradicional i l’experimentalisme. Els canvis de ritme i la recerca d’enfocaments nous són constants en Trabal, i en Era una dona com les altres (1932) l’estil segueix les sinuositats d’una història d’amor enigmàtica: la perplexitat del protagonista després d’haver conegut Erènia —una espècie de Ben Plantada dels temps moderns—, una dona que es creu excepcional i alhora dissortada, amb una sensibilitat i uns impulsos difícils de cartografiar. El creuament de relats, la reconstrucció del passat i les veus que ajuden a dibuixar la personalitat esmunyedissa d’Erènia són recreats amb una prosa més clàssica, de diàlegs elusius i escenes vaporoses. Perquè la comicitat i el to més greu es combinen en la narrativa de Trabal, dotat per a trepitjar diferents territoris i arguments, amb una adjectivació i unes descripcions ben encastades, fulgurants en algunes pinzellades: “amb uns ulls rodons com un io-io”, una xica que es lleva la roba “talment un cacauet alliberat de la clofolla”, i ja al matí el sol “feia aquella sortida aparatosa que, amb inútil constància, fa cada dia”.

Així mateix, el narrador pot irrompre intempestivament en un capítol, reunir tots els personatges en un vagó de tren i mantindre’ls a l’expectativa, mentre debat amb un interlocutor propici les diferents vies amb què ha pensat solucionar la trama, inquiet perquè no arriba a temps de presentar la novel·la al Premi Crexells. És el Francesc Trabal amant del risc i del colp d’efecte, com en Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933), un relat en què un marit, fart de la vida conjugal, s’enamora de la seua criada Fausta i la persegueix exasperat —àvid de noves aventures—, perquè creu que amb la seua desaparició s’esvaeix l’última oportunitat que li queda de ser feliç. Un plantejament que junt a L’home que es va perdre (1929) —la més inconsistent de tot el recull— demostren la muntanya russa en què es converteix sovint l’escriptura de Trabal, amb bones propostes però que de vegades giravolten mecànicament sobre un humorisme fàcil, impulsos neuròtics allargassats que s’ennueguen entre bromes previsibles. Les brillants caricatures i una tenaç embranzida narrativa es desdibuixen amb la sensació que el final de les històries és precipitat, reiteratiu, un tirabuixó que no s’atura. Potser la major carència de Trabal és que no sap acabar les novel·les, fins i tot en les més aconseguides opta per desfer-se’n com si li cremaren a les mans, i abandona els seus personatges en un laberint absurd, angoixant i esgotador. No és estrany en aquest autor que, després d’encaixar totes les peces i aguantar el pols narratiu, tanque el que tant li ha costat d’erigir amb un gest apressat i desdenyós.

En una carta dirigida a José Maria Valverde l’any 1958, Gabriel Ferrater esbossa un itinerari personal per la literatura catalana —massa àcid i inclement en la majoria de valoracions—, i assenyala que Trabal té, al seu parer, dos bons llibres: Judita, una història d’amor surrealista, i Vals, un intent de novel·la seriosa però fallit, i Ferrater subratlla que tots els aprenents de novel·lista en català “l’hem llegida i rellegida fins la nàusea”. En Vals hi ha un repte per tal d’elaborar una novel·la postromàntica, en què el protagonista flirteja incessantment amb tota una sèrie de dones sense decidir-se per cap d’elles, efusions en què tan sols pretén idolatrar-les —l’adoració extasiada a la bellesa de les estàtues— sense atrevir-se a donar un pas endavant, definitiu. Els personatges de Francesc Trabal viuen, en els moments clau de les seues existències, un col·lapse que no els permet donar el salt per a encalçar la recompensa que havia guiat les seus accions insensates, càndides i opressives. Des de la riota expansiva o el to més dramàtic, sembla com si Trabal patira el mateix estigma de les seues creacions: la història d’un bon escriptor, amb un estil enèrgic i agosarat, que es passà els dies tractant de trobar —i resoldre— l’argument i la peripècia moral d’una bona novel·la.

També et pot interessar: