Bertolt Brecht
Històries de calendari
Traducció de Feliu Formosa
Adesiara, Martorell, 2018
De l’obra de Bertolt Brecht quedarà sobretot la lírica, sentenciava Marcel Reich-Ranicki, i això a pesar de la fama que l’escriptor d’Augsburg atresora per L’òpera de tres rals o Mare Coratge i els seus fills. Enfront de la voluntat del dramaturg de trencar amb els predecessors —«un postexpressionista amotinat»—, Ranicki reivindica el Devocionari domèstic perquè, tot i els continguts obscens i provocadors, respecta quasi sempre les regles dels clàssics: «Brecht fou capaç de demostrar als lectors que el cant pot ser raonable, i la raó poètica», afirmava el crític. La sonoritat de les cançons populars se sent en els textos en vers d’Històries de calendari (1949), com en la Balada de Marie Sanders, puta dels jueus o en Ulm 1592, en què un sastre somniador tracta de volar i s’estavella contra el terra davant la impassibilitat del bisbe; en El meu germà era aviador —l’única cosa que arribem a conquerir és la tomba— i en Preguntes d’un treballador que llegeix, una mena d’homenatge als obrers i soldats anònims de tots els temps. Aquesta musicalitat ressona també en els poemes més llargs que narren, per exemple, la llegenda sobre l’origen del llibre Daodejing, segons la qual, Lao Tse hauria dictat la seua saviesa a petició d’un duaner que interrompé el viatge en bou del filòsof xinès; o la delicada, desoladora i èpica Croada d’infants 1939.
Brecht posseïa una gràcia especial per a inventar històries; des de les primeres línies, s’hi reconeix amb nitidesa la melodia d’una ficció que sovint se sustenta en formes tradicionals del relat: «En temps de la guerra dels Trenta Anys, vivia a la ciutat lliure imperial d’Augsburg del Lech un protestant suís anomenat Zingli, propietari d’una gran adoberia, amb el seu magatzem de cuiros»; una cadència que utilitza també per a fabular sobre grans figures del passat. El cas del primer conte, El cercle de guix d’Augsburg, sobre dues dones que es disputen la maternitat d’un xiquet, és dirimit per un magistrat excèntric —tan erudit com groller— els judicis del qual «eren més celebrats que les festes populars i les solemnitats religioses». En aquestes pàgines, adquireixen relleu tant un Francis Bacon ja gran que, en eixir de la presó, s’entrega a l’estudi de les ciències naturals, com el mosso de quadra constant i observador que l’ajuda en L’experiment: «El noi amb prou feines entenia la importància científica del pensament del gran Bacon, però l’entusiasmava l’evident utilitat de totes aquestes empreses». En L’abric de l’heretge, Brecht presenta un Giordano Bruno honest fins a l’extrem d’intentar saldar, enmig del procés inquisitorial que el portà a la foguera en 1600, un deute menor contret anteriorment; a més de l’astrònom de Nola, s’hi retrata la dona del sastre la insistència de la qual per cobrar la peça de roba a l’acusat exaspera fins i tot el Sant Ofici.
Sobre estructures tradicionals, Brecht alça elements narratius més moderns, com quan conta una història consecutivament des de dos punts de vista. Així succeeix en Cèsar i el seu legionari: primer resseguim els passos del mateix Juli Cèsar, hàbil polític que detecta la conxorxa contra ell i intenta desesperadament esquivar-la; després, revivim els últims dies del governant romà de la mà de Titus Rarus, el seu secretari literari i últim home de confiança. A més del dibuix dels protagonistes, hi destaca la recreació de la inquietud nocturna de Roma, que «jeu en un son intranquil», i l’acceleració progressiva d’accions que desemboquen en el fatal desenllaç de Cèsar. En el divertit La ferida de Sòcrates, l’èpica es torna intriga còmica amb uns personatges de dimensions ben humanes: el pensador participa en la batalla de Dèlion amb les tropes d’infanteria lleugera «perquè ni pel seu prestigi (era sabater) ni pels seus ingressos (era filòsof) no es podia permetre d’incorporar-se als cossos d’exèrcit més selectes i més cars». Té una llum singular —i unes ombres insòlitament actuals—, L’àvia indigna on un net reconstrueix els últims moments de la seua antecessora, a partir de les informacions fragmentàries i contradictòries que rep del pare i de les cartes que els ha enviat l’oncle: «Ben mirat, la meua àvia havia viscut dues vides, una després de l’altra. La primera com a filla, com a muller i com a mare, i la segona senzillament com a senyora B.».
Algunes Històries del senyor Keunes són enginyoses, altres humorístiques i plantegen qüestions com que els pensaments són fills dels desigs —la dificultat rau a esbrinar la paternitat de cada idea— o que la propietat és pràcticament un instint humà; tanmateix, aquests trenta-nou textos breus que tanquen el llibre cansen un poc pel persistent to de sentència: ja se sap, les paràboles —també la del Buda de la casa en flames— si són massa abstractes no s’entenen i, si no, deixen un regust intimidatori d’admonició.De Bertolt Brecht, més que el guia que pretenia mostrar el camí revolucionari cap a la redempció, preferim —com Ranicki— el gran seductor, l’escriptor que en 1921 anotà: «On no hi ha secret, no hi ha veritat».
