La veritat íntima

La veritat, en el sentit més restrictiu del terme, sovint no serveix per explicar determinades realitats. Perquè hi ha fets que són dolorosament reals, per més que costen de creure, i ho són sobretot en les conseqüències sobre l’individu. Un dels personatges de Mística conilla en posa d’exemple la hipocondria, “aquella ficció contra natura que malgrat tot es confirma en la veritat dels seus efectes en la persona”. I la compara amb altres realitats que ens resulten més difícils d’assumir, tot i l’evidència dels efectes positius sobre nosaltres. Com la possibilitat que el seu oncle, amb qui s’ha retrobat després de molts anys, s’haja enamorat d’una dona d’aigua; una veritat que també es confirmaria en els efectes, ben visibles i positius. És una de les constants dels millors relats del volum: els límits difusos entre realitat i irrealitat, la veritat oculta, la necessitat de buscar alguna cosa més enllà de la racionalitat per poder explicar la vida que vivim i les coses que ens ocorren: “no us esforceu a ser racionals, que pot ser útil per aixecar un pont, un negoci, una idea col·lectiva, no pas per explicar una veritat íntima”. L’altra constant d’aquests relats és el talent per a la creació lingüística, per a l’elaboració d’un idioma propi, viu i sucós. Tanmateix, un dels principals esculls de Mística conilla és la irregularitat. Com ja ocorria en Una màquina d’espavilar ocells de nit, Lara hi torna a presentar un conjunt de narracions desigual, que torna a anar de més a menys. Amb relats excel·lents que es combinen amb d’altres molt més fluixos, i amb algun fins i tot de prescindible.

“Lo matí de ma infantesa” és una de les millors narracions del conjunt. Un enginyer relata al grup que l’acompanya el que li va ocórrer l’última vesprada de la infantesa, abans de perdre definitivament la innocència. Un relat de tons mítics, en què explica com es va trobar amb un infant que ell sabia —malgrat que totes les evidències, sobretot les temporals, hi estigueren en contra— que era Jacint Verdaguer. El títol del relat remet, de fet, a uns versos del poeta que hi apareixen citats de manera un poc més extensa. “Zapatos de boscal”, de la seua banda, és una altra mostra del millor que pot donar la narrativa de Lara. Un relat que sembla sustentar-se sobre l’autoficció, però que, en qualsevol cas, encara que fóra ficció de cap a cap, traspua honestedat i sinceritat. Un fill que acompanya el pare ja vell al poble d’Andalusia d’on va eixir de jove buscant una vida millor, perquè hi vol trobar —diu— algú que encara conserve sabates de les que feia el pare. El fill, però, hi intueix la necessitat de tancar definitivament alguna història personal, mentre la filla en dubta de les facultats mentals: “De cop em parlava des del primer calfred dels fills quan es giren les tornes i s’han de posar a governar la fragilitat dels qui abans vetllaven les seves”. A més de la relació pare-fill, el conte parla d’identitats, de les contradiccions que arrosseguen, de l’atzar que sempre hi ha en l’origen. Del fet d’haver de lluitar cada dia per una identitat amenaçada —com a individu— o pel dret a escriure en una llengua esquifida i menystinguda —com a escriptor— quan enfront hi ha aquells que es poden permetre el luxe d’obviar pàtries, llengües i identitats perquè els han eixit gratis, perquè se’ls pressuposa, perquè no estan sota sospita.

“Dasha Biryuk”, el tercer relat, en canvi, és dels més febles del conjunt. El narrador és un crític de cinema retirat, i el nom del relat, el d’una jove cineasta russa que se suïcida en un festival a Corea després de la projecció accidentada de la seua pel·lícula. Tota la narració gira al voltant de la tesi que el crític suposa a Biryuk: no hi ha cinematografia més lliure que un somni, i no hi ha somni més llarg que la mort. Així doncs, la seua mort és una victòria, una manera de redimir l’art. Tot el relat sembla poc més que un embolcall precari i una justificació d’aquella idea primera, amb un to narratiu que perd contenció i esdevé més grandiloqüent. En “Un conte de fades”, en canvi, hi ha ecos de Jesús Moncada, i alguna de les millors constants dels relats de Lara: l’habilitat per a l’adjectiu inesperat, per al símil que posa en relació l’aspecte més quotidià amb el pensament més profund. L’èpica en el discurs d’un personatge d’edat, que serveix per tancar el relat mentre explica les grans veritats de la vida. I la voluntat explícita de desafiar la lògica: “Ningú no pot viure només de realitat, i encara menys si la realitat és una estafa”. Per què no creure, doncs, en un conte de fades? El narrador torna al poble dels estius d’infantesa i adolescència, en teoria perquè el seu oncle sembla haver perdut el cap. Però, la realitat és que hi té una ferida pendent de cicatritzar.

“Scherzo per a bandoneó” és un homenatge a Borges; de fet, el mateix escriptor argentí és un dels dos personatges del relat. L’altre assegura ser Carlos Argentino Daneri, l’antagonista del narrador d’“El Aleph”; però, en realitat és un acomodador d’un cine de Buenos Aires, a més d’un lector apassionat. En essència, la narració és un exercici d’estil que no acaba de traure partit de la intertextualitat, però que tampoc s’enlaira en l’anècdota que l’embolcalla i que hi serveix d’excusa. “Mística conilla”, per últim, és un altre dels contes més inconsistents de l’obra; paradoxalment, situat en la posició estratègica de tancar el volum i amb un títol que hi dóna nom. El detonant de la història és el sopar de retrobament d’un grup d’alumnes de huité quan els protagonistes estan ja a la meitat de la dècada dels quaranta; aquells “emigrants de la infantesa” d’Una màquina…, convertits en “desterrats de la infantesa” en aquest relat. El record d’una llegenda que corria per l’escola, que ajuntava la innocència infantil amb la descoberta del sexe —les ganes de descobrir-lo, més aviat—; i la idea, impulsada per l’alcohol, d’entrar aquella mateixa nit a la vella escola, en són tota l’anècdota. Una anècdota insuficient, perquè la resta del relat es nodreix en exclusiva de frases enginyoses, que al remat no són sinó tòpics sobre la maduresa, la vana intenció de recuperar un temps passat que sempre és millor, de dissimular que potser la vida no ha anat tan bé. I acaba esdevenint tan tediós com el tipus de sopar que retrata. “Poses uns grams de nostàlgia infantil i d’impotència d’adult al fons d’un cubata i tindràs alguna cosa semblant a la mala literatura”, hi diu un dels personatges.

Jordi Lara construeix els seus relats amb material molt fràgil: els sentiments, les relacions familiars, l’amor i el desamor, la maduresa, els somnis que no s’han materialitzat, les cicatrius, les arrels i la identitat, etc. Un material que corre el risc de transitar per camins molt rebregats, en el millor dels casos, o directament pornogràfics, en el pitjor. Però és justament el terreny en què sembla sentir-se més còmode, en què aconsegueix els moments de més intensitat literària de Mística conilla: el terreny de l’autoficció, de les veritats íntimes, dels personatges i els paisatges propers. Són els relats que demostren un gran domini de la veu i del ritme narratius, i també de la llengua. Una capacitat de construir personatges amb quatre pinzellades, de combinar el to amarg del desencís amb una subtil ironia, la tragicomèdia amb l’epifania. D’adreçar una mirada lúcida sobre la vida, i convertir-la en una literatura que beu de la saviesa popular. La línia, però, és molt feble. Per exemple, entre el lirisme de la prosa d’alguns relats, i com aquest mateix lirisme es confon en uns altres en l’excés d’una prosa un tant barroca o excessivament èpica. Per exemple, entre la clarividència d’algunes afirmacions, autèntiques sentències subratllables, en uns relats; i un cert abús, unes ganes massa explícites de situar una frase enginyosa en cada paràgraf, en uns altres. La sensació final combina el gust de la bona literatura amb la decepció de la discontinuïtat.