Carles Fenollosa
Guerra, victòria, demà
Drassana, València, 2025

Ens hem passat un bon grapat d’anys com a devots creients de la fe en l’intel·lectual compromés —messiànic, sartrià, visionari—, mentre que Saul Bellow ens advertia en Herzog que l’home de lletres amb inquietuds polítiques sol ser en moltes ocasions una criatura vulnerable i estrafolària, incapaç d’enfrontar-se a les contrarietats de la vida quotidiana, presoner de les seues obsessions i d’una constel·lació confusa d’idees i teories. Hereu d’aquest personatge histriònic, lúcid en el seu deliri i bufonesc en els actes del dia a dia és el Jesús Oliver d’Els treballs perduts de Joan F. Mira, heroi excèntric i desafiant atrinxerat en el circuit intramurs de la ciutat de València, i que es converteix en model i inspiració de Narcís o l’onanisme (2018). En aquesta impetuosa i torrencial primera novel·la de Carles Fenollosa, un jove periodista cultural ha d’escriure crítiques literàries de narracions que considera ofensives i denigrants per als lectors, travessades de tòpics i trames ridícules. Un dèficit inadmissible que Narcís Almudéver intentarà suplir amb la creació d’una novel·la que situe la nostra literatura en el corrent de la modernitat. Anomalies i insatisfaccions que el protagonista estén a totes les seues facetes vitals, fins que la seua ment insomne s’enlaira en una onada discursiva que no s’atura: referències a autors medievals, als agermanats, el batec de la ciutat actual indissociable dels carrers antics, palaus senyorials junt a edificis vulgars i decrèpits, la invasió turística o reflexions irades sobre política i l’erosionada identitat del país. Entre gintònics, l’amenaça de la marginalitat i somnis romàntics, Narcís Almudéver s’aventura per l’entramat urbà per tal de trobar un llibre que considera essencial per a la seua biblioteca, mentre les seues cavil·lacions s’acceleren sense repòs amb opinions inflamades, sarcasmes sobre premis literaris o especulacions frenètiques i apassionades que pauten el seu vagareig enfebrat i fantasiós.

En canvi, amb un to més assossegat —però també més ombrívol i desesperançat— estan construïts els monòlegs i alguns passatges d’empremta joyciana que defenixen aquesta mena de confessió que és Guerra, victòria, demà, la segona novel·la de Carles Fenollosa. El protagonista, Jesús Martorell, ha pretés reunir en una mena de memòries fragments inconnexos i vaporosos amb la voluntat de recompondre’ls a través d’una veu narrativa que done sentit a una vida que jutja absurda, amb un cúmul de derrotes i d’afliccions no exemptes, també, d’una pugnaç decisió d’enfrontar-se a les adversitats. Amb un grup d’amics, Jesús Martorell participà de l’eufòria que acompanyà la proclamació de la República, entre enardides discussions polítiques amb el valencianisme com a territori compartit, anhels revolucionaris i provatures literàries més o menys avantguardistes. Per un altre costat, a partir d’Antonio Villalonga i del seu cercle més conservador, el protagonista coneix un ambient més resclosit i desconfiat, inquiet amb el curs dels esdeveniments i l’estat d’agitació social. Fins que amb una espurna tot es precipita. És el moment en què l’autor engega el tràveling i per les pàgines de Guerra, victòria, demà se succeeixen camionetes amb sigles pintades, trets i explosions, punys en alt i esglésies cremades, fogueres amb piles de llibres i una sensació angoixant de perill. Escenes de violència que en la narració s’acoten amb meditacions astorades de Jesús Martorell sobre aspectes transcendents i també sobre banalitats, una profusió d’apunts espontanis que subratllen com el protagonista —atordit i paralitzat— no acaba d’explicar-se la cadena fatídica de fets en què s’ha vist immers.

En aquest sentit, Carles Fenollosa traça una línia amb les commocions i els cataclismes que han marcat el segle XX —sense eludir altres conflictes bèl·lics—, amb el centre narratiu situat en la guerra civil a la ciutat de València. Paral·lelament a una prosa magmàtica i excitada —reflex del deteriorament  mental del protagonista— s’alternen en la narració episodis que fusionen les vicissituds dels personatges i els pensaments atribolats, espasmòdics i intuïtius de Jesús Martorell. Les seqüències de la primera part de la novel·la estan trenades a partir d’instantànies que revelen una situació incontrolada: el terror de la FAI i els excessos comunistes, refugis atapeïts i bombardejos, arxius saquejats, el fum i la cendra com a elements ja indestriables d’un paisatge desolador. Però el flux de la narració és intempestiu, i entre notes apressades i observacions tumultuoses s’instaura a València la capital de la República, amb corresponsals estrangers atents sobretot a l’èpica en les seues cròniques, o la desfilada de grans noms de la literatura mundial en el Congrés d’Escriptors Antifeixistes. Fins que l’única evidència —tot i que no ho podien reconéixer en públic— és que la guerra estava a punt de perdre’s. Presó i exili seran la penitència que el protagonista haurà de sofrir, amb un periple que el durà a instal·lar-se a París, o viatges a Itàlia i Buenos Aires que, en el fons, responen a un impuls d’escapar de l’enyorança i del dolor. La constatació ineludible és que l’idealisme i la confiança en la redempció de la humanitat com a valors candorosos de joventut han quedat esborrats per l’experiència, el col·lapse anímic i un desequilibri emocional que s’accentua amb el pas dels anys.

L’adjectivació eixuta a més d’un to baix i col·loquial presideixen l’estil de Guerra, victòria, demà, ja que Jesús Martorell prescindeix deliberadament de recursos retòrics i de l’exhibicionisme verbal, amb burles constants sobre l’ús de metàfores o hipèrboles que al seu parer desvirtuen l’autenticitat de les confidències. En aquest sentit, és explícita l’aprensió a tancar capítols amb declaracions altisonants, com en una escena cinematogràfica, reitera el protagonista amb desdeny provocador. Però aquest propòsit no està mancat de quadres i evocacions que tenen un simbolisme determinant en la novel·la, com la imatge inicial del balneari a la platja de Les Arenes com un temple espectral, una mena de vaixell encallat. A París, la llum que percep Jesús Martorell és pàl·lida i tuberculosa, i des de la presó de Sant Miquel dels Reis la visió de l’horta es perd en una quadrícula infinita. Les cites d’autors consignades com en un impuls impremeditat i que esguiten la cadència narrativa —l’amor i la desafecció per la literatura— s’entrellacen també amb pinzellades impressionistes, com la silueta boirosa del port, on brillen llums blanques com lluernes entre les grues gegants.

Una profunda melancolia s’apodera de Jesús Martorell, en la llunyania de la seua València natal i encara amb més èmfasi amb les revelacions del retorn, on els buits físics representen una agressió definitiva que guia el destí declinant del protagonista. La plaça de Pellissers que era el centre neuràlgic de la seua joventut i testimoni de les primeres vivències —ara ja només un record injuriós—, desapareguda després de la guerra amb la planificació d’una nova avinguda que ara li sembla un atemptat a la seua geografia íntima. O l’església de Sant Bertomeu incendiada en els avalots inicials de la guerra, amb la torre com a únic vestigi que ha quedat de l’edifici després de ser enderrocat amb la instauració de la dictadura. Hi ha en la novel·la unes línies d’intersecció que ens duen a perfils i noms emblemàtics de la ciutat, essencials en la trajectòria dels personatges, però que amb el nou règim imposat pel franquisme s’esvaeixen progressivament i confirmen l’estranyesa de llocs familiars i la insídia de les absències. Solars, pols i ruïna on abans hi havia vides i il·lusions.

Assenyala Carles Fenollosa en Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians que és molt difícil escriure sobre el que s’estima, regular l’objectiu de la càmera per tal d’abordar fets del passat amb passió d’enamorat i rigor alhora. En aquest assaig —una bona síntesi cultural— el mètode bascula entre la documentació estricta, la ironia i una mena d’optimisme incombustible, amb noms, episodis, descobertes i apreciacions que es prolonguen indissimuladament a l’obra novel·lística de l’autor. En Guerra, victòria, demà es pot trobar algun capítol que requeria haver estat polit i encaixat amb una mica més de calma, o potser una alternativa a un final massa massa harmònic. Però en les novel·les de Carles Fenollosa hi ha risc, esperit intrèpid i —el que és més important— una veu narrativa original. Els seus protagonistes pateixen l’estigma —i la condemna— d’haver de recordar-ho tot, ignorants de la serenor que aporta l’oblit. Jesús Martorell, ja definitivament extraviat entre el seu garbuix de sentiments i nostàlgia, fa preguntes i observacions existencials al taxista, a l’acomodador del cinema, als cambrers, al director del banc, i només troba com a resposta un somriure incòmode dels seus ocasionals i atònits interlocutors, que amb la seua incomprensió certifiquen la rendició incondicional del personatge com a única eixida. L’axioma irresoluble d’espai i temps queda comprimit en la sentència de Jesús Martorell: he vingut de nou a la meua ciutat, però no he tornat.