Henry James
Los papeles de Aspern
Traducció de José María Valverde
Navona Editorial, Barcelona, 2015
Hi ha qui es pren la literatura massa seriosament, com hi ha qui estima tant Glenda que l’estima excessivament. I hi ha el narrador protagonista d’aquesta divertida novel·la breu de Henry James: un crític literari, estudiós —i admirador irreductible— de l’obra del gran poeta romàntic Jeffrey Aspern, disposat a aconseguir uns papers de l’autor que sospita que amaga una antiga amant i musa d’aquest. Tot i que no és pròpiament una novel·la de misteri, l’estructura s’hi assembla en organitzar tota la trama al voltant de la conquesta dels documents —un veritable tresor per al protagonista— i el suspens que generen els dubtes d’aquesta conquesta: la possibilitat que els papers en qüestió hagen estat destruïts o que simplement no hagen existit mai. El misteri, també, de fins on serà capaç d’arribar el protagonista per aconseguir-los: “La hipocresía y la doblez son mi única oportunidad. Lo siento, pero aún haría peores cosas por Jeffrey Aspern”. De fet, la trama planteja una espècie de guerra psicològica entre aquest i l’antiga musa d’Aspern, l’anciana Juliana Bordereau, de la qual és en bona mesura víctima la neboda d’aquesta, Tita, tercer costat del triangle, “un trozo de desvalimiento femenino de mediana edad”.
Un dels elements més destacables de l’obra és la capacitat de dotar els personatges d’una profunditat psicològica admirable amb unes poques pinzellades i en un relat més aviat breu. Tres éssers contradictoris, que no sabem si estimar o odiar; que no sabem fins a quin punt són cínics o ingenus, desvalguts o calculadors; fins a quin punt són sincers o actors d’una farsa interessada. James hi desplega tota la complexitat de les passions humanes, i mostra la similitud essencial del desig i dels somnis, sobretot en el fet d’estar abocats quasi sempre al fracàs. L’altre element destacable és el control del tempo, la mestria amb què l’autor va mostrant progressivament les cartes i fent créixer la tensió dramàtica entre tots tres. Tres personatges nord-americans a Venècia, la ciutat decadent que serveix de marc de la narració; més en concret el palau —més decadent encara que la ciutat— on viuen gairebé recloses les dues dames i on ja a penes queda rastre de l’antiga esplendor que hauria tingut, com li ocorre a la pròpia Juliana Bordereau.
Publicada inicialment per parts en la revista The Atlantic Monthly en 1888, i l’any següent ja completa en forma de llibre, Los papeles de Aspern és una demostració de la destresa narrativa de l’autor nord-americà. Humor subtil i anàlisi psicològica —malgrat la brevetat del text— per a una obra que planteja el dubte de fins on és lícit i fins i tot saludable portar la investigació literària. Una sàtira despietada d’aquell espècimen —ben reconeixible— capaç de parasitar l’obra d’un autor fins a sentir-se’n propietari i, per tant, legitimat per fer qualsevol cosa per tal de defensar-la. I en el relat de James, qualsevol cosa significa qualsevol cosa, literalment.
