L’esperit i les roses de Frances Hodgson Burnett

Quan Frances Hodgson Burnett (Manchester, 1849 – Nova York, 1924) es divorcià en 1898 del metge Swan Burnett, la premsa l’acusà de New Woman i de ser la causant de la ruptura; The Washington Post, per exemple, digué que la separació havia estat conseqüència de les «idees avançades de Burnett respecte dels deures d’una esposa i dels drets de les dones». Afortunadament, aleshores Frances Hodgson era ja una autora famosa que havia seduït els lectors amb Little Lord Fauntleroy, publicat per entregues en St. Nicholas Magazine entre 1885 i 1886, any en què també aparegué en llibre. La novel·la tingué tant d’èxit que arribà a popularitzar el vestit Fauntleroy, de vellut, amb pantalons fins al genoll i camisa amb colls i punys de randa —un model de comoditat—, i els nens amb cabells llargs i tirabuixons. Traduït a dotze idiomes, Little Lord Fauntleroy fou, segons Polly Horvath, el Harry Potter de l’època, ja que, a més, se’n comercialitzaren joguines, collarets, jocs de cartes i xocolates. L’obra creà un precedent en la llei dels drets d’autoria quan l’escriptora guanyà una demanda en 1888 contra els plagis teatrals que en circulaven; després, en fiu la seua pròpia versió dramàtica que s’estrenà aquell mateix any primer a Londres i, uns mesos més tard, al Broadway Theatre de Nova York. Potser sí tenien raó els diaris quan li retreien que posseïa idees avançades. Frances Hodgson Burnett visqué entre Anglaterra i Amèrica —creuà l’Atlàntic trenta-tres voltes—, es casà i se separà dues vegades, publicà cinquanta-dos textos narratius i tretze teatrals i, amb els guanys, mantingué primer la família d’origen —havia quedat òrfena de pare als tres anys— i, després, els marits i els fills. És curiós, però actualment no resulta fàcil trobar el seu nom en els estudis i les antologies que apleguen les creadores fin de siècle anglosaxones; potser haver escrit per a xiquets hi tinga alguna cosa a veure.

Però la fama que aconseguí amb els títols infantils no eclipsà les novel·les romàntiques de F. Hodgson Burnett que, als inicis del segle XX, romanien setmana rere setmana en les llistes dels més venuts als Estats Units. Traduïda enguany per primera vegada al català, La formació d’una marquesa reuneix dues històries que l’autora concebé de manera independent i que, després, decidí editar conjuntament, atès que Els mètodes de Lady Walderhurst és una continuació de l’anterior. Això es percep perquè, encara que els personatges principals són els mateixos i que hi ha una continuïtat temporal i lògica, la primera part és una mena de conte meravellós i, en la segona, l’ambient s’enterboleix amb una intriga de pinzellades gòtiques. De família bona i amb educació, Emily Fox-Seton —la protagonista— és la parent pobra que, en quedar òrfena i sense renda, ha treballat des que complí díhuit anys. Ara, als trenta-quatre, sobreviu de resoldre assumptes domèstics i fer encàrrecs per a les dames de l’alta societat londinenca que l’aprecien perquè és «refinada i ben plantada» i «d’un comportament perfectament correcte» i, sobretot perquè «per una remuneració modesta els feia un servei extremament útil en innombrables qüestions pràctiques». Lady Maria, una d’aquestes dones, invita Emily a la residència d’estiu, on cada agost celebra una gran festa; a canvi, Emily la servirà diligentment en tot allò que calga. En aquesta mansió coincideix amb el marqués de Walderhurst, cosí de l’amfitriona, un vidu ric i auster al voltant del qual papallonegen diverses jovenetes casadores. L’argument gira al voltant de si alguna aconseguirà l’anell de robí de la nissaga Walderhurst. En la segona part, la irrupció d’uns parents que pretenen heretar el títol i la fortuna de l’oncle, converteix el text en una trama angoixosa de suspens.

És cert que F. Hodgson Burnett no posseeix la sagacitat d’Edith Wharton per a retratar des de dins el gran món novaiorqués i europeu, uns individus que es debaten entre reafirmar la individualitat o sotmetre’s al rigor de les normes socials; ni l’ull refinat amb què l’autora de L’edat de la innocència descriu el luxe dels espais interiors. La protagonista de La formació d’una marquesa és d’una bonhomia i ingenuïtat aclaparadores, i la perfídia del capità Alec Osborn —el nebot de lord Walderhurst— és infrangible, monolítica; queden lluny de la profunditat introspectiva de Henry James. En canvi, destaquen alguns secundaris, com la senyora Osborn, dona angloíndia i d’una bellesa exòtica que batalla contra l’avarícia que la turmenta; la frívola i alhora cordial Lady Maria que «estava revestida d’una armadura perfecta d’egoisme i bon humor capaç de cremar a la foguera qualsevol indici d’ensopiment»; o el mateix marqués, home introvertit i estricte que, quan no pot contenir l’emoció, «portava la seva encarcarada dignitat pengim-penjam, feta parracs i pellingots». Frances Hodgson Burnett sap mantenir el pols de la narració, és enginyosa i summament hàbil creant expectatives i retardant la resolució dels conflictes de manera que, com un imant, captiva els lectors: no podia permetre’s perdre’ls en el període que transcorria entre la publicació d’un episodi i el següent. Hui en dia hauria sigut una gran guionista de sèries televisives. Això sí, els finals no són el seu fort.

Hi ha alguna cosa de la grandesa de Charles Dickens en els xiquets d’El jardí secret, la novel·la amb què Frances Hodgson Burnett ha passat a la posteritat. Importa poc que la Ciència Cristiana que practicà l’autora hi penetre ostentosament o que el tancament no siga perfecte perquè, quan hi arriba, fa molt que el lector ha caigut fascinat per les formes autoritàries de Mary Lennox, una nena escanyolida, lletjota i maleducada que viu a la Índia amb els pares i que, en quedar òrfena de sobte, és enviada a Misselthwaite amb l’oncle, un home sumit en la desolació des que la muller morí de part deu anys enrere. Envoltada pel paisatge dels erms, Mary experimenta una transformació progressiva a mesura que accedeix a alguns dels secrets que amaguen els passadissos laberíntics del casalot. No solament els seus músculs s’enforteixen recorrent cada dia a soles els vergers de la propietat, sinó que la curiositat que la mou li provoca un entusiasme insospitat per a la vida i la naturalesa. Com en un conte de fades, en aquest recorregut físic i emocional Mary troba alguns col·laboradors, com el vell hortolà Ben Weatherstaff —malcarat i rondinaire— i el pit-roig que hi revolta sovint, o el jove Dickon Sowerby, l’amic dels animals, capaç d’encisar conills, esquirols, raboses i corbs. Ací el jardí prohibit —que no és màgic sinó primitiu i decadent— no provoca la son sinó que aviva l’ànim; i, a diferència de La Bella Dorment, és la xiqueta qui aconsegueix que el seu cosí Colin Craven s’alce del llit després d’anys de postració i temor: «Ningú no creu que arribi a fer-me gran», repeteix com una lletania metzinosa. Contra els adults, les pors i la soledat, els dos cosins estableixen una complicitat fabulosa, tots dos dèspotes irritables i consentits que evolucionen cap a l’alegria i l’exaltació vital. Això sí, els dos mantenen el tarannà poderós, la consciència de ser el fill i la neboda del senyor de Misselthwaite.

En 1890, Frances Hodgson Burnett patí la tragèdia de perdre Lionel, el primogènit, a causa de la tuberculosi, això contribuí al fet que s’allunyara de l’anglicanisme i adoptara creences teosòfiques i panteistes. Diuen que en el seu amor per la jardineria —en la casa de Long Island que construí i en la qual visqué els últims anys cultivava centenars de roses— i en la pràctica de l’espiritisme no cessava de buscar el fill mort. Quan, per primera vegada, Colin Craven travessa en cadira de rodes la porta del jardí de Mary i sent la tebior del sol de primavera, l’olor de l’herba i de les flors i els refilets i brunzits de les bestioles, exclama exultant: «Em posaré bo, i viuré per sempre més!». Ningú no viu per sempre més. Però la veu de Frances Hodgson Burnett perdura en aquesta estranya creació tocada per la gràcia que és El jardí secret.